Ves al contingut principal

Federals que s'apropen al final del túnel

Aldover









No fa gaires anys, abans dels nens, acostumaven a fer petites rutes ciclistes a través de la via verda de les Terres de l'Ebre. És francament deliciós. Quan, passat Xerta, l'antic pas del ferrocarril comença a ascendir deixant el riu enclotat, comences a trobar alguns túnels. És aleshores que topes amb la foscor. Les llums interiors, alimentades per energia solar, gairebé mai funcionen: els panells exteriors desapareixen "misteriosament". Un dels túnels més llargs fa corba. Encara que n'ets conscient, la claror que ve de la boca per on hi entres t'anima a continuar endavant. Fins que arriba un punt en que, sense adonar-te, quedes completament a les palpentes. És el moment de màxim risc. Una pedra en el camí pot deixar-te fora de combat. Però si, valent, avances només una mica més, de seguida albires la llum de l'altra banda. Eres molt més a prop de la sortida del que la foscor et permetia somiar.

He pensat en això mentre llegia el manifest publicat per alguns regidors i càrrecs locals dels socialistes del Penedès de cara al proper congrés del PSC. No sé quants són. Diuen que compten amb el suport d'Ernest Maragall. Són federalistes que s'apropen al final del túnel, però es troben en aquell moment en que l'habitual vandalisme hispànic els ha deixat a les fosques: "Considerem que el PSC, com a organització política dels socialistes i les socialistes catalans, té el deure irrenunciable d’exercir la defensa dels drets individuals, socials i nacionals de les persones que formem el poble de Catalunya, i, per això mateix, el deure de postular l’existència d’un Estat –sigui compartit (federal) o sigui propi- que els garanteixi plenament. [...] La nostra opció per un Estat Federal requereix que es verifiqui la viabilitat de l’ampliació -gradual però constatable i continuada- de la capacitat d’autogovern del poble de Catalunya i de la capacitat de control sobre els seus propis recursos. Altrament, és dir, si els poders del’Estat Espanyol dimitissin la seva responsabilitat de promoure i garantir els drets nacionals del poble de Catalunya, considerem que el PSC haurà d’optar sense complexos per a la construcció pacífica d’un Estat propi en el marc de l’Unió Europea". Així sia.

Comentaris

  1. Al final hi haurà gent de C's independentista. És qüestió de sentit comú.

    ResponElimina
  2. Això és sortir de l'armari d'una vegada! Ja seria hora! La suma que fa uns dies vàreu fer de la majoria indep. amagada dins del Parlament, és constatable al carrer. És evident. Això inclou els socialistes, també, esclar. La fruita està madura, però ningú no gosa menjar-la. Val a dir que tampoc no hem arribat a la situació del món àrab per haver de sortir espontàniament al carrer, en massa.

    ResponElimina
  3. "Val a dir que tampoc no hem arribat a la situació del món àrab per haver de sortir espontàniament al carrer, en massa." Ramon Llull.
    Peró podríem aprofitar la embranzida, ara si que no podrien treure els tancs al carrer, a mes els hi podríem "fotre pels morros" les declaracions que estan fent sobre els drets dels pobles... la "d'exteriores" diu que no hi ha dret, però la constitució ejpañola diu el contrari.
    Crec que seria el moment, abans que es refredi tot, però no sabem fer-ho... escriure-ho aquí o allà i prou...

    ResponElimina
  4. El pes d'aquests membres del PSOE, que defensen la independència, dins del PSOE català demostra una cosa: No serveix de res que hi hagi independentistes repartits per diferents partits sense una força únicament independentista.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…