Ves al contingut principal

Fragments escollits (V). Finançament i drets històrics

"No deixa de ser estrany i contradictori des d'aquesta visió retrospectiva de les institucions catalanes, que en les recents discussions sobre els drets històrics incorporats en el vigent article 5 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 no es considerés que s'hi trobaven compreses les institucions relatives al finançament (cosa que fou emprada, sigui dit de passada, com a argument per rebutjar que els drets històrics poguessin recolzar la pretensió de Catalunya de regir-se per un sistema de finançament basat en el concert econòmic). L'argument sobta des de la perspectiva de l'estudi del dret públic català anterior a 1714 si tenim en compte que és precisament en la funció financera i en l'administració del 'donatiu' concedit per les Corts al monarca on troba el seu origen la instauració de la Diputació del General (entesa, insistim, no com a representació del país sinó com a òrgan executiu). Si tenim en compte que les atribucions financeres jugaven un rol central en l'eix de competències de la Diputació del General, és incomprensible que aquestes no fossin incorporades a la condició de drets històrics com a fonament de l'autogovern de la Catalunya contemporània [una estructura perfectament respectuosa amb la Constitució espanyola de 1978 ja que es tracta de drets històrics projectables a l'Estat Constitucional (de fet, veiem que la idea de funció pressupostària associada a la representació a les Corts Generals n'és un antecedent directe) fins i tot en el cas que s'entengués la disposició addional primera de la Constitució en la qual s'esmenten els drets històrics només aplicable al País Basc i Navarra]."

Font: Hèctor López Bofill, Constitucionalisme a Catalunya. Preludi de modernitat (Barcelona: Tria, 2009), p. 50-51.

Comentaris

  1. Entenc que es tracta de dir que els nostres polítics no saben els recursos estatutàris dels que disposem.
    Soc bastant inútil llegint, pero suposo que si hi hagués voluntat politica d'anar per feina, s'hauria pogut fer via molt més rapidament. Potser, per això en López Bofill no cau gaire bé entre molts politics catalans. Ho, potser, els espanta haver trobat la clau que ens permet obrir el finestral de la presó?
    Ho he entès bé?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…