Ves al contingut principal

Ho confesso, m'he perdut









La divisió m'ha causat una perplexitat gairebé absoluta durant el darrer any. Adaptat com començava a estar a les contínues fractures provocades per uns i altres, totes en nom de la unitat, ara resulta que tot té tendència a tornar a lloc. Ho confesso, m'he perdut. No vaig saber qui votar a les darreres eleccions nacionals i tampoc en aquestes municipals. Només tinc clar que a les espanyoles no votaré. Militància política. A on? Uns llancen un projecte unitari al qual conviden ERC i ara no volen participar amb Esquerra en la candidatura local de la capital del país, llançant la seva pròpia a un fracàs segur. Els altres no han rectificat ni una coma de la seva enfollida línia estratègica, la que els (ens) ha conduït a un absolut desastre i mantenen el redreç en el congelador a l'espera d'un congrés de refundació a la tardor. Un no va voler la unitat amb els que propugnaven com ell l'estratègia de l'independentisme urgent i ara la vol amb els que volen l'independentisme de quan es pugui. I encara uns altres exigien un canvi i, tot i que no hi hagut cap canvi, tornen per guarir les seves ferides a la casa mare (que fins ara deien que no era tal).

Espereu, que encara hi ha més embolic. Finalment, uns altres fan la guerra pel seu compte (perquè veuen l'independentisme indestriablement unit al socialisme), i tot i que no s'hi van presentar a les eleccions nacionals de péls, ara fan llistes conjuntes amb alguns dels altres (que no són socialistes revolucionaris) en unes poblacions sí i en d'altres no. Ostres tú, qui no s'hagi perdut pel camí mereix el meu absolut reconeixement. I, entrentant, els autoanomenats independentistes intel·ligents (que la defensen només en la initimitat, mai a les institucions: diuen que és millor no parlar-ne), continuen amb els seus tradicionals brindis al sol del sí, sí, però no, no. Davant del panorama, sort que encara en Vicent Partal és optimista. L'ensulsiada dels polítics i la dimissió de molts dels intel·lectuals fa que, definitivament, (gairebé) només ens quedin les accions de l'anomenada societat civil, la dels veritables bons patricis. Les dues properes i importantíssimes: la mobilització a la consulta del 10-A a Barcelona i el suport extern al debat al Parlament de la Llei de Declaració de la Independència. Així doncs, buidem la nostra frustració en una hiperactivitat al carrer. És, em penso, a l'espera de temps de major serenor, el millor que ens queda.

Comentaris

  1. No ens hauria d'estranyar

    1410, mort Martí l'Humà, sense successor

    Ferran d'Antequera força el compromís de Casp i es fa amb la corona d'Aragó

    Fa exactament 600 anys que no som independents, no sabem què és sentir-se lliure com a poble

    La unitat no s'aconsegueix per generació espontània, sinó amb un fort lideratge i un enemic comú

    L'enemic comú se'ns està dibuixant amb nitidesa
    Però el líder catalitzador, l'ungit, sembla que de moment no hi és, o no el sabem reconèixer

    Ha de ser algú que estigui per sobre de les botiguetes dels partits i les sigles
    Algú que no s'arronsi davant l'enemic
    I algú que sigui mortal, és a dir no un ésser perfecte, sinó una persona amb curriculum discutible, i sobretot amb molts i molts enemics (aquest seria un bon indici)

    Aviam si, quan alci la veu, el sabem reconèixer

    ResponElimina
  2. Excel·lent descripció de l'escenari actual.
    Malauradament la majoria de militants de partits independentistes no ho veuen així i creuen que les seves tàctiques seran les definitives i les dels altres s'apropen a la traïció.

    Molt encertat a:
    "Uns llancen un projecte unitari al qual conviden ERC i ara no volen participar amb Esquerra en la candidatura local de la capital del país, llançant la seva pròpia a un fracàs segur. Els altres no han rectificat ni una coma de la seva enfollida línia estratègica, la que els (ens) ha conduït a un absolut desastre i mantenen el redreç en el congelador a l'espera d'un congrés de refundació a la tardor."

    ResponElimina
  3. És l'olla de grills que tan m'emprenya. Confesso que fins i tot m'he perdut llegint el teu escrit.

    En canvi, a Islàndia són tot el contrari. Cap mitjà de comunicació ho ventila. Però, la població va anar al seu Parlament; els va fer sortir del Parlament; els van cessar, i en van constituïr un de nou. Un Govern nou que ha creat una nova constitució. Aquesta nova constitució priva poder fer martingales amb els diners del poble. El poble no pagarà mai el malbaratament de les immobiliàries d'allà. Més aviat perseguiran banquers i altres responsables del frau econòmic.

    Això és un poble que sap on va! Per això no surt a la premsa d'enlloc. Els espanta!
    A veure què ens cal que passi per anar juntets per la vida...

    ResponElimina
  4. Islàndia pàtria adoptiva del Bobby Fischer.

    ResponElimina
  5. Jo estic perdut també. Perdut i enrabiat!
    Tenim uns líders que són uns ineptes totalment!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…