Ves al contingut principal

I va Indiana i dispara



Ben lloable la recent intervenció del Gran Timoner a la cort madrilenya. Bàsicament, per a consum intern dels seus votants. Sobretot, per avisar els sobiranistes d'aquí que el tema continua damunt la taula, tot i que encara no toqui abordar-lo. Excel·lent afirmació fins i tot quan rebla el clau: Espanya ha viscut per sobre de les seves possibilitats reals i Catalunya, ara mateix, amb les retallades descomunals, està vivint per sota. Brillant, fins i tot, diria. La resposta espanyola ha estat l'esperada. Fora de l'article forassenyat i insultant habitual de Santiago y cierra España, l'han ignorat, ignorància i menyspreu total. Ens han escoltat tantes vegades el discurs (fins i tot al darrer Montilla!). La part del Majestic II, del neopeixalcovisme, m'ha semblat molt menys interessant. Sembla extreta del pitjor somni recorrent del Dia de la Marmota.

Però, si parlem de referents cinematogràfics, a mi, particularment, l'escenificació m'ha fet recordar una cèlebre escena d'un dels lliuraments de la sèrie Indiana Jones, crec que a A la recerca de l'arca perduda. Segur que la teniu al pensament. Encapçala aquest apunt. Després que la massa l'obri pas, un temible guerrer àrab hi apareix vestit de negre, amenaçador, enarborant un immens sabre. L'espectador queda corprès per l'alçada de l'amenaça. Glups. Què farem ara? Quan Indiana, en enretirar-se la gent, queda davant per davant, la seva primera reacció és de sorpresa confiada. Només se seca la suor del front mentre pensa: una altra vegada? El sabre descriu en l'aire moviments tallants, ràpids. L'arqueòleg se'n aparta lleugerament, treu la seva pistola i abat l'amenaça sense immutar-se. Tot seguit és gira com dient: i què més? És exactament el que faran Espanya i el PP quan la primavera de l'any vinent els arribi el projecte de pacte fiscal català. L'únic dubte és si finalment reconeixerem que ha estat un homicidi o farem veure que ens va caure malament el sopar.

Comentaris

  1. Hem costa molt imaginar-me en Rajoy fent el paper de bo de la pel·licula. En aquest cas d'Indiana Jones. I tambe em costa molt escriure en aquest bloc. Cada cop mes. Tot va desesperadament lent. Es en l'únic lloc d'Internet que em passa. Lletra a lletra. Uns cinc minuts per escriure això.

    ResponElimina
  2. Ep, gràcies per l'avís. Intentaré arreglar-ho!

    ResponElimina
  3. L'escena és memorable, molt ben trobada! Això si, em fa molta, molta pena estar en el bàndol de l'aborígen idiota.
    Aquests dies ens manté la il·lusió de la concentració de dissabte. Desitjem que sigui un altre pas endavant!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…