Ves al contingut principal

Ridículs debats colonials


Hua, hua, hua. He de dir que fa uns dies vaig patir un incontenible atac de riure. Caram quin coi de país. Resulta que portem mig any, abans i després de les eleccions, parlant, bàsicament, sobre fins a quin nivell cal limitar la velocitat dels vehicles als accessos de Barcelona (per cert, castigant a un terç del país amb un debat que ni els va ni els ve). Pensava que aquest era el nivell de la nostra autonomia. El tipus de coses que podíem decidir aquí. Però, no. M'equivocava. És encara molt més baix. Realment l'alçada dels poders de la Gestoria és encara molt més miserable. Quan encara no feia quinze dies que el conseller del bat de beisbol apuntava a ascendir la limitació a les vies ràpides a 130 quilòmetres per hora, arriba Madrid, parlen els que manen de veritat, i anuncien que redueixen la velocitat màxima a autopistes i autovies a 110. Ah, i les tarifes dels trens, que era de les poques coses que ens havien transferit amb les Rodalies de RENFE, també les rebaixen unilateralment un 5% (queda't la despesa, company)!

És difícil que la realitat deixi en pilotes els autonomistes de manera més brutal, més descarnada. El millor dels guionistes no hauria concebut un vídeo de campanya independentista més impactant. Ni tan sols aquesta fotesa dels 80 de la que portem parlant mesos fins a esgotar el més afeccionat podem decidir-la nosaltres. El Govern espanyol es reuneix un divendres, sense debat ni gaites i apa, limitació rebaixada. Tema "sanjat" que diria aquell. I el conseller d'Interior ja pot anar donant garrotades a dreta i, sobretot, esquerra, que, en realitat, fora de Polònia, la seva capacitat real de transformar res serà absolutament ínfima. Una autonomia de riure, un país per plorar. En el qual, si avui es repetissin les eleccions nacionals, segons el CEO, la federació que "ens governa" aconseguiria la majoria absoluta. Ben bé tenim exactament allò que ens mereixem.

Comentaris

  1. És el que penso aquests dies quan vaig a la feina amb la moto.. som lliures! Ja podem anar a 100 per hora -amb permís de la metròpoli, evidentment-. CiU en estat pur.

    ResponElimina
  2. Esta cada cop mes clar que si no ho fem nosaltres no ho faran els nostres polítics de fireta. I comprovant d'aquesta forma tan directe que els nostres polítics no valen per a res, he de assentir amb els nacionalsocialistes espanyols (mal que hem pesi) que això de les autonomies es un llast i una cosa ben inútil. Perquè si el que volem els catalans es aquest nyap dit autonomia que ens han regalat tan generosament els merdosos de la gran MERDA còsmica ens mereixem el que ens passa i mes.
    Passarem gana.

    ResponElimina
  3. És la política temperamental de tots amb tots els partits i governs.
    El Gran Timoner entra a terra i diu: "- Res de 80! Tot a 120...!" La realitat és inflexible i el del bat a de fer cabrioles. Llavores, ve en Pere Navarro i rumia quina en pot fer per fer la punyeta al del bat: "- Fot!!! La jugada que faré serà mestre! A Catalunya hauran de tornar a posar retolació nova i a sobre em marcaré una d'estalvis...!! Tot a 110, ara mateix i sense consultar especialistes, a l'estil Mas-ia...!"

    De tota manera, el rècord de l'absurditat política el manté l'Ernest amb els ordinadors i la Setmana Blanca. Caldria instituir un Gran Premi de l'Absurd Polític.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…