Ves al contingut principal

Solidaritat Catalana: triar el camp de batalla

Consolat de Mar de Ciutat de Mallorca









Tot llegint uns i altres en aquests dies convulsos he arribat a la conclusió que em veig sol. Potser aquest apunt em permetrà descobrir el contrari. Trobar la solidaritat d'algun lector tan despistat com jo mateix. Entre els cants a la unitat dels uns i les lloes a la coherència dels altres, em veig en una altra ona. Així, doncs, contribuiré modestament a fragmentar encara més el ventall opinatiu sobre el futur de l'independentisme. Crec que Solidaritat Catalana (com Reagrupament, llàstima que no se'n sortís) toquen exactament la partitura que li convé al país. La de la necessitat imperiosa, urgent, inajornable, de trencar els llaços que impedeixen al nostre país superar la crisi descomunal on som immersos i assolir la llibertat i el benestar dels seus ciutadans. Segueix l'estratègia exacta que aquest bloc ha defensat durant el seu, gairebé, un any de vida. La que pertoca a gent que vol desenvolupar amb responsabilitat el seu paper a l'esfera pública. La de la denúncia persistent de la misèria autonomista. Mirant més enllà, sense propostes eixorques per anar fent a l'espera que la realitat els obligui finalment a fer el pas que ells ja saben a hores d'ara que és absolutament imprescindible.

Però ara parlem de les municipals. I crec que el missatge nacional que ens aglutina, el projecte d'impulsar la declaració unilateral d'independència al Parlament és tan absolutament nuclear, tan medul·lar en el projecte de Solidaritat, que tot, radicalment tot, ha de quedar subordinat al gran objectiu. Que ara convé consolidar posicions, agafar impuls, créixer internament, sumar noves energies. Per això em sembla que la marca Solidaritat Catalana, si vol esdevenir el gran paraigües dels qui volen aplicar aquesta estratègia de lliberat, no s'hauria d'implicar en cap altra contessa electoral. Ni municipals, ni espanyoles, ni europees. Sé que hi ha solidaris amb empenta i ganes de fer política a nivell local: poden dedicar les seves energies a constituir agrupacions d'electors que consolidin projectes municipals renovadors amb altres forces catalanistes de tot l'especte ideològic. Però sense gastar la marca Solidaritat Catalana per la Independència. Perquè el nom ja ho diu: el que uneix és un projecte real d'assoliment de la independència. I aquesta és una lliga que es juga només a nivell nacional.

Comentaris

  1. L'has clavat.
    Ho vaig advertir ja el 23 de desembre:
    http://utopiapossible.blogspot.com/2010/12/380-la-primera-errada-de-si.html
    Però la direcció de SI ha promogut per tot arreu presentar llistes.
    La situació de BCN és aberrant: 110 adherits van votar anar en solitari o coalició. D'ells molts volien la coalició i ara aquesta s'evita i es va en solitari.
    Una pena.

    ResponElimina
  2. Potser en el cas de Barcelona interessa una alternativa clarament independentista però a la resta del país penso que és perdre energies. En el cas de les espanyoles, el triomf serà de CiU, ja ho sabem i, el pitjor, amb el vot de molts independentistes.

    ResponElimina
  3. Les inèrcies sempre són de difícil correcció. Costa modificar. Costa iniciar un pensament nou. Cal ser creatiu en un món on tot està reglamentat. A sobre, cal introduïr-hi l'atabalament de la novetat de fer una nova incursió en territori enemic, sempre perdedor. Ens cal molta serenitat i anàlisi.
    Aquest anàlisi d'en Granollacs, el crec de suma importància perquè ens ha de portar a saber sel·leccionar prioritats. La primera i única prioritat que tenim ara -i des de segles enrere-, és l'estudi de l'estratègia i execució de la nostra independització. Res més. No hi ha cap altra cuina a fer. Les cuines, els nostres personalismes, HAN de quedar ajornats per l'enorme prioritat vital de la nostra supervivència. Hem de saber renunciar a tot el nostre ego per dedicar-lo a la causa comuna. No ens hem de distreure amb protagonismes municipals, que són de curta volada i que fan el joc a la inèrcia.

    Gràcies, Granollacs, per la teva reflexió.
    A veure si asserenem els ànims i ens centrem amb l'únic que ens cal de veritat.

    ResponElimina
  4. L'INDEPENDENTISME,UN COP MES,SE ESTAR CONVERTIN EN UN INMENS NIU DE GARÇAS.....CAL CENTRARSE,I DEIXAR LA LLUITA PER LA POLTRONA ALS PARTITS AMB MENTALITAT DEL SEGLE XIX. A MES A MES A BARCELONA,ON AQUEST "MESSIES" DE PA SUCAT AMB OLI,VOL PRESENTAR BATALLA,DESPRES DE UN GRAPAT D'ANYS DEL ANOMENAT "PROGRESISME D'ESQUERRES"· ...N'ESTEM TAN FARTS!!!!!!
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  5. Ho vaig dir a "El radar de Sarrià".

    Els polítics nomes es posaran d'acord quant una manifestació del poble faci tres dies que no es mogui del carrer. I es posaran d'acord tots, tant els de ECR com els del PP perquè veuran perillar el seu seient, aleshores la Camacho serà mes catalanista que Sant Jordi i fins i tot el desmamat de C's s'embolicarà amb una senyera i si cal amb estelada blava.
    Després quant siguem independents es barallaran encara mes fort perquè hi haurà mes a manar, i a cobrar,

    Però si el poble no surt al carrer per a quedar-s'hi continuarem donant de menjar a aquesta trepa de descollonats sense treure'l-s'hi cap profit.

    ResponElimina
  6. la presència al territori que permet la política municipal no pot ser desaprofitada per l'independentisme. Mireu, sinó, com el cavall de batalla dels abertzales, de fa temps, són les municipals (Sortu). Abstenir-se de participar-hi pot ser visualitzat com una feblesa per l'elector i significa una pèrdua de capacitat operativa per a qualsevol formació.
    El cas de SCI i Laporta més aviat té a veure amb les escasses expectatives al municipi de BCN davant de la principal força independentista actual i futura(ERC).

    ResponElimina
  7. Jo tambe em declaro esceptic de les municipals... es molt util tindre presencia als ajuntaments des del punt de vista de la pedagogia de l'independentisme i la promocio i creixement del partit; pero des del punt de vista del principal objectiu de SI, i.e. assolir la majoria suficient al Parlament com per a declarar la independencia, dificilment es pot justificar i remet a la idea de que un partit politic eventualment el que vol es assolir tant de poder com sigui possible i a qualsevol costa.
    Per altra banda, cal dir que el segon gran objectiu de SI es la regeneracio democratica i des d'aquest punt de vista aconseguir presencia als ajuntaments es coherent.

    ResponElimina
  8. Avui 8 de març el Punt publica una entrevista amb el profssor Xavier Casals on, precisament, aquest estudiós palesa la importància de la política a nivell municipal o, tal com diu "des de baix".

    ResponElimina
  9. sent escèptic de mena i malfiat també, coincideixo que les municipals a Bcn són emblemàtiques, és el 2n bastió del país després del parlament

    En Laporta serà el que vulgueu però no és tòtil, sap que ha de jugar la carta de Bcn, (aquest home ja ha presidit el millor Barça, deunidó)

    Què us diré? (com deia Ramon Muntaner a la Crònica) doncs que ens hem d'afanyar, que ja no ens queda gaire camp per córrer

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.