Tardor de 1936: Catalunya independent

Barcelona









No només ho és ara, a tants i tants estudis de prospectiva sobre la política internacional del futur (excepte a Time). A més d'un pot sorprendre el fet, prou documentat, que durant la Guerra Civil espanyola la possibilitat que Catalunya es constituís en Estat independent fos present i debatuda a les més importants cancelleries europees. Resulta força instructiva al respecte la lectura de l'obra de Gregori Mir Aturar la guerra. Les gestions secretes de Lluís Companys davant el Govern britànic (Barcelona: Proa, 2006). Amb els franquistes assetjant la capital espanyola durant la tardor de 1936, la caiguda de Madrid, pensaven alguns diplomàtics, tot depenent de quines tendències polítiques conduïssin el procés al nostre país, podia portar a la constitució d'una República Catalana sota l'empara de França o a una República Socialista Catalana a l'abric de la Unió Soviètica.

Calia, doncs, estar preparats per prendre una actitud de reconeixement o de rebuig. En un context del tot dramàtic a Europa, el Govern britànic considerava que el reconeixement d'un nou Estat català només seria possible, abans de la victòria franquista, si la República espanyola, afeblida, posada contra les cordes, s'avenia a acceptar-lo. En tot cas, el dictamen del Foreign Office del 30 d'octubre de 1936, relatiu a la possibilitat d'independència de Catalunya i els interessos britànics, s'iniciava amb una afirmació contundent de pragmatisme polític. Ben bé, aplicable a la nostra situació actual en la lluita per l'alliberament: "La condició principal per a reconèixer un nou estat que abans formava part d'un altre i se separa és que la independència sembli haver-se establert bastant fermament". Ni més, ni menys.

P.S. Perdoneu l'autobombo, però avui aquest bloc fa un any. La salut i les ganes m'han acompanyat i no he faltat ni un sol dia: 365 + 1 apunts. He vist i viscut moltes coses que no he volgut deixar de comentar. I les que han de venir en els propers mesos. Encara em sorprenc en veure ara el gest encrespat, els discursos radicals, el ferm convenciment independentista dels mateixos amics i companys que fa no gaire temps em miraven amb l'habitual displicència dels progres i/o dels acomodats. Per res del món em perdria aquest procés que en pocs anys (Mathew Tree dixit) conduirà el meu país a la llibertat plena. Continuaré amb el repte de llançar, cada dia, un pensament a la xarxa.

Comentaris

  1. El bon Granollacs ja té un anyet i amb plenes facultats! Quina rapidesa de maduració... (je, je)

    El que aportes avui, sí que m'ha sorprès molt i molt! Ho sigui que vàrem estar a un no-res d'alliberar-nos d'Espanya... amb en Companys. Pobre home. Un autèntic màrtir.
    Com va fallar la gestió? No ho he sabut veure al teu escrit. El sentiment independentista no era prou evident? El que sí sembla, és que ara n'hi ha més d'independentisme.
    Les històries secretes de Catalunya...

    FELICITATS!!

    ResponElimina
  2. Moltes felicitats per l'any! Per desgràcia, la predicció del Mathew Tree em sembla un pèl optimista. Haurem d'esperar una mica més, però hi arribarem!

    ResponElimina
  3. Felicitats pel primer any.
    Esperem que no en passin gaire més fins que Londres ens reconegui la independència, i que haguem trobat la manera d'establir-la amb certa fermesa.
    Ens caldrà un moviment independentista més sòlid del que hem sabut fer fins ara!

    ResponElimina
  4. Per a molts anys.
    Com que jo tampoc em vull perdre aquest proces i sobretot el desenllaç, et continuaré llegint perquè aquí hi trobo dades que no ho son a altres publicacions.

    Si la guerra del 36 l'hagués guanyat la república, o sia el govern legal d'Espanya a vegades penso que després durant la guerra mundial s'hagués aliat amb Rússia i durant molts anys Espanya hagués sigut una mena de "país del est" i potser ara estaríem sortint d'una etapa comunista molt dolenta. Us ho havíeu plantejat mai?, potser hi han escrits sobre aquest tema que no conec.

    ResponElimina
  5. S'ha investigat poc el "pustch" Casanovas-Revertés que en plena guerra pretenia declarar la neutralitat i independència de la Catalunya autònoma. És una acció que no encaixa amb la historiografia progre-espanyolista pel que significa de trencament amb una república d'esquerres front al feixisme.
    No conec cap anàlisi de la batalla de l'Ebre on es manifesti que l'enviament de les millors tropes al front busqués la seva eliminació per part de la mateixa república a fi d'impedir una utilització d'aquesta força militar en favor d'una Catalunya en aquell moment separada físicament de la resta de l'Espanya republicana.

    ResponElimina
  6. Felicitats!
    Un any seguit sense perdre pistonada. Admirable.

    ResponElimina
  7. Felicitats per l'any. I que continuï...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas