Ves al contingut principal

Abstenir-se davant la platja de la llibertat



Diumenge, com tants d'altres, vaig baixar a Barcelona per viure de primera mà l'esperit de la Consulta sobre la Independència. A la Plaça Sant Jaume vaig veure una estampa que em va semblar ben rebeladora. Explicativa del perquè de l'èxit d'aquesta iniciativa nascuda de la societat civil, al davant i sovint en paral·lel als partits polítics. Davant el tendal on els voluntaris atenien els votants, el responsable del sistema informàtic (magnífica eina) creat específicament per a la Consulta, vestit amb el peto groc d'informador, s'adreçava als vianants per convidar-los a participar en la festa. Els de dalt de tot picant pedra, vaja. Un exemple magnífic. A la nit, l'Oriol Pujol reconeixia que la gent va dues passes per davant dels partits. És ben veritat. I la llàstima és que les organitzacions polítiques que es reclamen sobiranistes, tot i reconèixer el problema, no tinguin a hores d'ara cap propòsit d'esmena.

Perquè el gir històric podria produir-se avui. Però no. Que el Gran Timoner té el seu rumb i no vol estavellar el vaixell contra les roques. Encara que l'embarcació presenti vies d'aigua pels quatre cantons. Des del destructor cuirassat veuen, còmodament instal·lats, les fortificacions costaneres. És veritat que les provisions comencen a escassejar (ens hem quedat amb un àpat diari) i que l'aigua entra per tot arreu. Però es pot anar tirant a base de pegats. Hi ha dues opcions, esperar a que l'exèrcit del davant es rendeixi o fer alguna cosa. Alguna cosa que no sigui una maniobra de distracció de final absolutament improductiu (pacte fiscal). Altres (segona opció) prefereixen carregar els seus estris a les barcasses i llançar-se en direcció a la platja de la llibertat. Perquè cada dia que passa el país es degrada. Costa molts més sacrificis. Molts es perdran en l'intent. Però la història no l'escriuran els covards que mirin amb prismàtics les evolucions dels bons patricis des del pont de comandament. Sinó aquells qui, deixant-se la pell, aconsegueixin trepitjar amb els peus humits la platja de la llibertat. I és on som avui.

P.S. No se m'acudeix un moment més ideal per a distingir Josep Antoni Duran i Lleida amb la Creu de Sant Jordi.

Comentaris

  1. Si li concedeixen la creu de Sant Jordi deu ser perquè el seu unionisme s'ho mereix. Collons, si li han donat aquesta distinció deu ser perquè lo que vol es lo millor per Catalunya. Bravo!!!, Votem Unió. Si Duran te la creu de Sant Jordi no calen mes arguments. La propera suggereixo que li concedeixin a en Aznar. Un cavaller que ha demostrat la estimació que te cap el nostre poble.

    ResponElimina
  2. El cert és que CiU no han enganyat a ningú, sempre han dit que ara no defensarien la independència sinó el pacte fiscal, que pel que sé, alguns només volen que els diguin que no per poder defensar la independència clarament.
    El dia en que s'hauran de decidir finalment, cada dia és més a prop.

    I això del Duran, inadmissible!

    ResponElimina
  3. El Duran amb la Creu i lluitant contra Catalunya i l'Obama amb el Nobel de la Pau i torturant a Guantanamo i amb guerres obertes. Quin mon!.
    Però sempre ha estat així, hi han catalans que han acceptat el premi? del PinPiPeDastuRRias i jueus que han robat un país i juguen fent el que els hi feren a ells a un poble quasi indefens.
    Tothom busca "els seus interessos", i ha arribat l'hora de que els interessos dels catalans estiguin per de sobre dels d'un estat que ens ha estat robant i pixant-se amb nosaltres durant tres segles... i per sobre del interessos d'uns polítics catalans¿? que, encara que votats, no fan els deures.
    Avui serà un dia històric, d'ara endavant podrem celebrar el 11 de setembre com el dia que fórem derrotats pels ejpañols i el 13 d'Abril com el que fórem derrotats per els "catalans" botiflers.... porca misèria...

    ResponElimina
  4. Aquesta nit surto de graffitero: "CIU: RETALLA EL DÈFICIT FISCAL I NO ELS DRETS DELS CATALANS".

    ResponElimina
  5. Duran-Lleida dient "el que li dóna la gana", Ferrussola dient que "m'hi jugo la mà dreta a que la Ortga va votar sí" En ZP dient "el 18%, el 20%, el 60%..." Els C's qualificant-nos d'estar fora de lloc, etc, etc...... Hi ha nervis, tensió d'esdeveniments. Els nervis previs a la tempesta que s'acosta. L'aire està viciat i li cal una bona oxigenació. Tres segles a la garjola i sense ventilació són suficients per generar tots els nervis del món.
    Només ens faltava el retorn del Príncep Colom, la catalanitat d'en Cervant i la perleta d'aquest saqueig d'ara per reventar amb rauxa descontrolada. Mentrestant, el Barça (a pesar d'en Rossell) va fent d'ambaixada personal...
    Àngel Pep Guardiola, no ens abandonis...!

    ResponElimina
  6. Si són capaços d'entendre i accepten que el poble va dues passes per davant per dels partits, perquè no canvien el ritme? Por?

    Per cert, molt bo el video de patriotes o traïdors.

    ResponElimina
  7. Mentrestant,el bon President Camps vetlla pels seus ciutadans per a que no s'infectin del malestar català privant-los de TV-3, a França (Oh, centralistes!!) descubreixen que la convivència és positiva:
    http://www.elpais.com/articulo/Pantallas/television/mueve/fronteras/elpepugen/20110411elpepirtv_2/Tes

    Alguna cosa es mou, certament, perquè en Rubalcaba reconeix que "...alguna cosa hicimos mal en Cataluña con el Estatuto" I, és que el manefla és qui es fica en coses que desconeix i s'hi crema tot sol.

    ResponElimina
  8. No sé per que R. Llull ha de barrejar un equip esportiu amb la lluita per la independència. El poder espanyolitzador del Barça prou que ha estat entès pels espanyols omplint la seva selecció d'assalariats del Barça, ben contents, val a dir, de jugar amb Espanya.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.