Ves al contingut principal

Avui, a la Plaça del Rei


Aquesta tarda a les sis Solidaritat Catalana per la Independència (magnífica tasca parlamentària tot i altres errors) ha convocat un acte en suport a la Llei de Declaració de la Independència que es debatrà, a iniciativa del seu subgrup, al Parlament de Catalunya, els propers dies 13 i 14 d'abril. Serà a l'emblemàtica Plaça del Rei de Barcelona. No parlem de poca cosa. La primera vegada a la història que la cambra representativa dels ciutadans de Catalunya discutirà la conveniència o no de disposar d'un Estat propi integrat lliurement a la Unió Europea. Un pas endavant, doncs, d'enorme fondària. És cert que una ERC a l'oposició que no s'hagués enfangat en el desastre Tripartit podria haver forçat aquesta situació fa set anys. Però les coses han anat com han anat i ara és el moment de mirar endavant.

Per això des d'aquest bloc he defensat la iniciativa i recolzat la campanya per apadrinar els diputats de CiU. Per ajudar-los amb estima, amb tot el carinyo del món, perquè ells són molt importants, a apretar el botó de la llibertat plena. Sembla que no. Que ells tenen una altra estratègia. Que ara, curiosament i contradictòriament, votaran no perque prefereixen densevolupar el dret a decidir. En tot cas, l'oportunitat de l'acte d'avui i de la votació d'aquí uns dies no pot ser més total. Ens trobem en un moment catastròfic en el qual els catalans som cridats a lliurar a Espanya els recursos que permetin mantenir a ponent els serveis públics que aquí ens diuen que són insostenibles. Molts, gairebé tots (a excepció de l'aparell genuflex del PSC), tenim la sensació d'una pressa de pèl absoluta, monumental, còsmica. Avui i d'aquí uns dies tenim l'oportunitat tots plegats de dir prou o d'esperar dos anys més, quan el nostre Gran Timoner emprendrà finalment una batalla, la del pacte fiscal, que ell i tots sabem perduda abans de començar. Que sigui un èxit!

Comentaris

  1. Molt, molt encertat tot l'article sencer! Molt bo.

    Molt lamentablement, no em puc moure perque tinc una lessió al peu dret. El primer símptoma ja me'l va donar el 10 de juliol a la plaça del llàpis. (Com que és el peu dret, alguna cosa políticament dubtosa dec tenir quan haig de tocar de peus a terra... ho sento!)

    Potser algun socialista s'ho reflexioni dues vegades abans de seguir fent aquest paperet tan galdós d'ells. En Joaquim Nadal ha de tenir un trauma tan gros que no me'l puc ni imaginar.

    A tot el meu voltant només sento: "-Si en Pujol ho diu...!" VISCA!!!

    ResponElimina
  2. Ramon que et milloris i coincideixo amb tu: un article (l'enèsim) molt encertat d'en Granollacs.
    Allà hi serem. Tots a la Plaça del Rei.

    ResponElimina
  3. No vaig poder-hi anar al final, però d'entrada el lloc es massa petit, tenien d'entrada por de que hi assistís poca gent per convocar-la allà?.
    En Nadal te la pell molt dura i sap dir el que no pensa i pensar el que no diu.
    El pacte fiscal d'en Mas està condemnat d'entrada i la realitat es que no se el que esperen d'ell, diuen que aleshores els catalans ens emprenyarem tant que reaccionarem de valent, però perdre dos anys mentre ens anem afeblint mes i mes es una llàstima.
    Es ara quant "toca", dir que se la retallin ells i fotre el camp.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.