Ves al contingut principal

Desenmascarar els canalles Centelles


La setmana passada l'Ajuntament de Barcelona va retre un nou homenatge a la memòria del mític fotògraf republicà Agustí Centelles. No cal repetir-ho: digne d'aquest i tots els reconeixements del món. A la fotografia de la notícia a l'Avui es podia veure els seus fills vestits amb suprema elegància. A ningú no pot estranyar: els dos milions d'euros cobrats en els darrers dos anys per la vomitiva comercialització de l'obra del pare donen per a molt. El fet de fer-se les víctimes a la seu del govern municipal barceloní té la seva gràcia. Precisament fa pocs mesos, la ciutat s'ha "beneficiat" de la darrera venda dels germans: 145 imatges vintage a canvi, segons els càlculs dels experts, d'uns quatre-cents mil euros (el que equival a un u per cent d'allò que van vendre al Ministerio de Cultura per set-cents mil). Excel·lent operació, sense dubte. Saben cada vegada més.

Per a aquells lectors que segueixin la meva dèria per aquest cas i les seves nefastes conseqüències (mercantalització d'un patrimoni privat però d'enorme interès públic, en el fons, cosa de tots), avui teniu l'oportunitat d'assistir a la presentació del llibre de Ramon Alberch titulat El preu de la memòria. El cas de l'Arxiu Centelles (Lleida: Pagès editors, 2011) que se celebrarà a l'Alibri Llibreria de Barcelona a les 19.30 hores. L'obra, de petita externsió, constitueix una síntesi del denominat cas Centelles des de la perspectiva del principal negociador per part de la Generalitat, l'antic Subdirector General d'Arxius i Gestió Documental. A més d'insistir en la total deslleialtat del Govern espanyol, contextualitza i posa en ordre cronològic el desenvolupament de la negociació, fet que desenmascara per si sol la immensa pocavergonya dels Dalton i el seu maldestre relat exculpatori. A alguns del gremi no ha agradat aquest passar comptes. Crec, però, que tot el que sigui denunciar públicament les seves males arts paga la pena. Almenys, atès que el seu compte corrent continua pujant, que la seva dignitat, a nivell públic, quedi al lloc que li correspon.

Comentaris

  1. Agustí Centelles ha passat a la història. La història passarà dels seus fills. Esperem que en morir (desitjo que visquin molts anys) si encara els crema la consciència i no s'ho han gastat tot, desitjo que siguin generosos amb els seus descendents, que no siguin tant carallots com aquell milionari que va fer donació de la seva fortuna a la casa reial espanyola. S'ha de saber guanyar i s'ha de saber perdre. Potser un dia l'arxiu retornarà a Catalunya.

    ResponElimina
  2. Coincideixo amb en Jordi, Agustí ha passat a la història, ells cremaran a l'infern.

    ResponElimina
  3. Una burda manipulación de los hechos, Ramón Alberch miente e intenta manipular con sus íntimos y círculo mediático, no coincide nada de nada del burdo argumentario de Ramón Alberch.

    Hay que leer la realidad de los hechos en el blog de Centelles Ossó
    http://centellesosso.blogspot.com

    http://centellesosso.blogspot.com/2010/05/la-opinion-publica-catalana.html

    Menos caspa con barretina y más rigor en la información.

    ResponElimina
  4. Todo producto tiene un justo precio, ¿ha trabajado en la Administració catalana Ramón Alberch gratia et amore? ¿Puede el MNAC comprar un Fortuny a cambio de los impuestos de un particular?

    ¿Patrimonializar el patrimonio? ¿Público o privado? ¿Catalán o aragonés? ¿Quizá francés?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…