Ves al contingut principal

En Pujol desfermat (II). L'exigència ètica incomplerta

Ca la Bianga (Canet de Mar)










La (el temps dirà) històrica conferència d'en Jordi Pujol de dimarts de la setmana passada a la Universitat Pompeu Fabra tenia diverses músiques de fons. Una d'elles era la que invocava el rigor ètic en l'acció política. Important. Importantíssim. Un tema incòmode, absolutament oblidat, com si l'nsulsiada dels antics valors religiosos dominants durant segles a la nostra societat hagués estat succeïda pel no res. En concret, per allò de faig el que em ve de gust a cada moment com si visqués sol en el món. És un tema sobre el que caldrà parlar molt i molt el dia que haguem guanyat la llibertat: no es pot construir res col·lectiu seriosament sense uns mínims de rigor ètic comunitari. Me n'alegra que el President Pujol més desfermat també en parli, encara que sigui per referir-se a la pràctica de la solidaritat amb alguns regions espanyoles de baix nivell de renda, que, com ha quedat abastament demostrat durant les tres darreres dècades, no es mereixen.

Només hi he trobat un punt contradictori. En la citada conferència del President, en el repàs a la seva acció política a Madrid, es mostrava convençut d'haver fet bé en donar suport a la llei de partits espanyola acordada per PP i PSOE. I aquí hi veig una manca de coherència ètica. Em direu que ha aconseguit el seu objectiu perquè ETA agonitza. No ho comparteixo. Sóc dels ingenus, dels romàntics, que encara creuen que la fi no justifica els mitjans. Que un objectiu lloable no pot ser defensat de qualsevol manera, passant per sobre dels valors bàsics. Per això estic en contra de l'ús de la violència contra l'ocupant. I per això no he admès mai la llei de partits: privar de drets fonamentals un col·lectiu de desenes de milers de persones no es mai constructiu ni ens apropa a la justícia. La pau de la força no és veritable. I aquest error, tard o d'hora, acabarà surant.

Comentaris

  1. L'ètica, amics patricis, obliga a molt, molt més.
    L'etica comença per un mateix, amb el pròpi comportament. Encara que estiguis sol al món, has de complir amb la teva pròpia ètica que et permeti ser digne de u mateix. És difícil i pot arribar a ser extenuant per l'esforç d'autodisciplica que implica.
    En Pujol va trencar totes les ètiques quan va apujar el sou ls seus preferits de la Generalitat i va abandonar els qui pencavem com a bèsties, des de la base, que n'hi havia molts. Sense cobrar hores extres i quedant-nos fins les deu de la nit per salvar el que els seus mimats no sabien fer...

    L'ètica, amics meus, obliga a molt, molt. Obliga a autoimposar-se amb allò que vols fer i no és el que cal fer. Potser el President Pujol està fent un rentat de consciència. Benvingut al rentat!

    ResponElimina
  2. Us copio aquest enllaç sobre en Pau Casals

    http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/393445-pau-casals-quan-la-llibertat-no-es-negociable.html

    Salut!

    ResponElimina
  3. Permeteu-me aquesta nova incursió. Tot sia per en Pau Casals. Dues anècdotes que marquen qui era:
    1: Quan era molt jove, i en sortint del seu mas, va veure uns pagesos treballant el camp sota d'un sol de justícia de ple estiu. En veure que havíen de tornar a peu a casa seva, l'endemà els va comprar una bicicleta a cada un d'ells.
    2: L'enorme, l'espectacular prestigi d'ell, el va dur a fer un concert al Palau de la Música Catalana tocant a Bach. Va funcionar el famós orgue, actualment abandonat pel Millet, i el va acompanyar tocant-lo el mateix Dr. Schwaitzer, el millor intèrpret de Bach de tota la història musical. Dos monstres de l'ètica junts! Aquest concert es va gravar sota la firma de "La Voz de su Amo". L'original, en pedra, està dins de la caixa forta d'aquest firma. Ningú no se'n recorda...
    En Pau Casals no té ni un monument com cal... que jo sàpiga.

    ResponElimina
  4. Ara CiU tornaria a votar la infame llei de partits si entrés en els seus càlculs. Com també entra en els seus càlculs que no poden quedar-se despenjats del creixement de l'independentisme sociològic. D'aquí el posicionament d'en Pujol i el sufragi clandestí d'en Mas.
    ...
    Pau Casals té un monument erigit a l'avinguda que duu el seu nom a la zona més selecta de BCN.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.