Ves al contingut principal

Estàtues a Duranlàndia

Horta de Sant Joan
Un dels arguments més recurrents del calb de la Franja per insistir en el seu unionisme radical és la tesi que afirma que UDC ha defensat l'estat confederal des de la seva fundació. Que, per davant de tot, cal ser fidels al llegat rebut. Sense considerar quin és l'esperit de l'herència. Passa que el partit té molts anys, vuitanta, i que el món i el país han canviat molt des d'aleshores. Aleshores, a una Europa d'entreguerres preparant a marxes forçades la confrontació, a una Espanya sumida en una dictadura aixoplugada pels Borbons, els projectes polítics s'atenien a un context que res té a veure amb l'actual. Com a representant del Congrés espanyol, en Duran i Lleida sap perfectament que formem part de la Unió Europea. Que aquest és el nostre horitzó a data d'avui. Qualsevol persona fidel a l'ideari original d'UDC sabria que l'adaptació als temps d'aquest esperit confederal ens porta a Europa. A constituir-nos en Estat dins la Unió política del vell continent.

I aquí rau la trampa del líder unionista. En que la dinàmica confederalista que teòricament, només teòricament, defensen, exigeix que Catalunya esdevingui Estat abans d'establir els lligams d'unió amb el que sigui. UDC, doncs, si la cadira dels màxims dirigents no fos la prioritat, hauria d'apostar per una Catalunya-Estat. Per estricta fidelitat a la seva història. En canvi, es limita a afirmar que aquest futur és impossible. I punt. Estan convençuts que el seu ideari és inviable, així ho expliquen i es queden tan amples. Sigueu coherents, doncs, canvieu-lo. Afirmeu el vostre autonomisme militant d'una vegada, que és l'única alternativa real que existeix a l'Estat propi. Seguint els paràmetres pujolians, serem independents o residuals. Quan el país es troba en un dels moments més delicats de la seva història contemporània, tan a la vora que té un peu fent tentines damunt del precipici, no sembla que fer-se l'estàtua sigui l'actitud més responsable per a aquests homes i dones tan enamorats de la centralitat.

Comentaris

  1. Calb i a la vegada putero.

    ResponElimina
  2. És el problema existencial dels conservadors.
    Com que l'essència d'un conservador és no provar res que tingui olor de nou, tot se'ls acaba florint dins del seu propi pap. S'ofeguen en sí mateixos.
    L'esquerra sempre corre el perill d'espifiar-la en cercar noves rutes de vida. Però, almenys hi ha vida, il·lusió. Amb el conservadurisme només hi ha naftalina...
    Un conservador no serveix mai per cercar cap llibertat. No té il·lusió de viure.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…