Estàtues a Duranlàndia

Horta de Sant Joan
Un dels arguments més recurrents del calb de la Franja per insistir en el seu unionisme radical és la tesi que afirma que UDC ha defensat l'estat confederal des de la seva fundació. Que, per davant de tot, cal ser fidels al llegat rebut. Sense considerar quin és l'esperit de l'herència. Passa que el partit té molts anys, vuitanta, i que el món i el país han canviat molt des d'aleshores. Aleshores, a una Europa d'entreguerres preparant a marxes forçades la confrontació, a una Espanya sumida en una dictadura aixoplugada pels Borbons, els projectes polítics s'atenien a un context que res té a veure amb l'actual. Com a representant del Congrés espanyol, en Duran i Lleida sap perfectament que formem part de la Unió Europea. Que aquest és el nostre horitzó a data d'avui. Qualsevol persona fidel a l'ideari original d'UDC sabria que l'adaptació als temps d'aquest esperit confederal ens porta a Europa. A constituir-nos en Estat dins la Unió política del vell continent.

I aquí rau la trampa del líder unionista. En que la dinàmica confederalista que teòricament, només teòricament, defensen, exigeix que Catalunya esdevingui Estat abans d'establir els lligams d'unió amb el que sigui. UDC, doncs, si la cadira dels màxims dirigents no fos la prioritat, hauria d'apostar per una Catalunya-Estat. Per estricta fidelitat a la seva història. En canvi, es limita a afirmar que aquest futur és impossible. I punt. Estan convençuts que el seu ideari és inviable, així ho expliquen i es queden tan amples. Sigueu coherents, doncs, canvieu-lo. Afirmeu el vostre autonomisme militant d'una vegada, que és l'única alternativa real que existeix a l'Estat propi. Seguint els paràmetres pujolians, serem independents o residuals. Quan el país es troba en un dels moments més delicats de la seva història contemporània, tan a la vora que té un peu fent tentines damunt del precipici, no sembla que fer-se l'estàtua sigui l'actitud més responsable per a aquests homes i dones tan enamorats de la centralitat.

Comentaris

  1. Calb i a la vegada putero.

    ResponElimina
  2. És el problema existencial dels conservadors.
    Com que l'essència d'un conservador és no provar res que tingui olor de nou, tot se'ls acaba florint dins del seu propi pap. S'ofeguen en sí mateixos.
    L'esquerra sempre corre el perill d'espifiar-la en cercar noves rutes de vida. Però, almenys hi ha vida, il·lusió. Amb el conservadurisme només hi ha naftalina...
    Un conservador no serveix mai per cercar cap llibertat. No té il·lusió de viure.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas