Ves al contingut principal

Gibraltar català

Platja de la Mar Bella (Barcelona)








En les darreres setmanes el sempre subjacent afer de Gibraltar ha tornat a surar a l'opinió pública. La visita del príncep Carles d'Anglaterra al país veí, va provocar les habituals intervencions públiques reivindicatives per part del Borbó petit i el president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. Fins i tot els mitjans de la brigada de narcòtics, ancorats encara en els ítems més bàsics de l'irredemptisme nacionalista espanyol, s'hi van posar bé. Poc després, el ministre principal gibraltareny Peter Caruana visitava can Cuní i Barcelona (per aquest ordre). Nosaltres hi tenim a dir. De fet, varem col·laborar a l'ocupació anglo-neerlandesa del penyal. Així que, es pot dir, és un dels pocs vestigis que resten de la denominada victòria catalana de 1705 (títol, per cert, del llibre d'Antoni Porta i Bergadà publicat per Pòrtic el 1984) anterior a la descomunal derrota de 1714. Podem celebrar les victòries a més de commemorar les derrotes.

L'1 d'agost de 1704 deu vaxells anglesos a les ordres del vicealmirall Byng i deu neerlandesos comandants per l'almirall Van Dussen s'internaren a la badia d'Algesires per a formar línia de batalla davant les fortaleses de Gibraltar. A la tarda, els vaixells de transport desembarcaren uns dos mil infants de marina anglesos i neerlandesos i tropes irregulars catalanes, tots ells comandats per qui havia estat estimadíssim lloctinent de Catalunya en els darrers anys de Carles II, Jordi de Hessen-Darmstardt. Després d'un bombardeig infernal el vespre del dia 4 d'agost les tropes de Hessen-Darmstadt entraren pel portal de la muralla i prengueren possessió de la vila en nom de Carles III. Els catalans que participaren en l'acció (en total, entre 250 i 300), en la seva majoria voluntaris i gent de mar, foren distribuïts en dos cossos d'exèrcit, la bateria catalana per als artillers i la companyia catalana per als infants. La memòria d'aquesta contribució és l'únic que ens queda d'aquells temps de llibertat.

Comentaris

  1. Em pensava que la "Catalan bay" de Gibraltar, era en record d'aquests catalans que hi van lluitar.

    ResponElimina
  2. Cert, més celebrar victòries i reivindicar la memòria dels soldats catalans!

    ResponElimina
  3. M'encantaria ser lliure per no haver de celebrar res. És un mal humà, ja ho sé. Celebrem les nostres misèries humanes i no pas les autèntiques glòries de veritat. Les que fan que la humanitat avanci en una evolució de comportament solidari, social.
    Però, som humans. El que vol dir que tenim tots els problemes que genera la nostra ment. Ment poruga i ignorant que ens fa sentir egoïstes de mala manera.
    Posats a dir glòries nostres, podríem demanar cites de les malvestats dels almogàvers, que per on passàven no deixaven res dret..., diuen.

    La millor glòria a la que podem aspirar, glòria autèntica, serà la del dia en que poguem recuperar la nostra llibertat perduda durant tants anys d'opressió, infligida amb tots els mitjans imaginables. Encara serà veritat que ho aconseguirem, i sense vessar sang!, la millor victòria de totes. Ens cal llegir Gandhi i tornar-lo a llegir per convèncer-nos que el vessament de sang només comporta venjances.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…