Ves al contingut principal

L'espanyolisme com a odi de classe

Església parroquial de Cardona











Fa alguns dies, amb la seva agudesa habitual, en Quim Torra publicava un article absolutament recomanable titulat "El Parlament de la colònia: bravo per María Llanos de Luna!", on retratava la diputada encarregada d'intervenir, en la seva condició de portaveu adjunta del Grup Parlamentari Popular, en el debat sobre les esmenes a la totalitat de la Llei de Declaració de la Independència el passat 13 d'abril. Sevillana de cinquanta-un anys, l'elegantíssima senyora María Llanos de Luna Tobarra, funcionària de carrera del Ministerio de Trabajo (subdelegada del Govern espanyol entre 2003 i 2004) no parla ni un borrall de català, fet que l'avala per competir amb Ciudadanos en l'ús de l'espanyol a la cambra. A banda d'altres consideracions que és millor no posar per escrit, l'estampa de la senyora Llanos de Luna em va portar al pensament un element (disculpeu que em posi marxista) que m'ha semblat reflectit també en la Consulta sobre la Independència a Barcelona: l'existència d'un espanyolisme fonamentat en l'odi de classe.

Un company de feina va fer més hores que un rellotge en una de les taules de la Consulta situades a la part alta de la Diagonal de Barcelona. En comentar les dificultats intrínseques al territori triat, em va parlar del to pejoratiu, del menyspreu altiu, d'uns quants dels ciutadans que havien passat empolainats davant la taula: aquestes que féu són coses del poble baix. Existeix, en efecte, un segment social fet d'alts funcionaris espanyols i de fills d'alts funcionaris i militars d'enllà d'esperit plenament colonial. Dotat naturalment d'una supèrbia de plantejaments que situa els seus conciutadans a l'alçada dels indis del Perú. La senyora María Llanos de Luna hi pertany per dret propi. Veient les seves evolucions i les de la seva cap de files, se'm va acudir que el nostre Parlament, a més de reduir aquest any el seu pressupost ordinari un 9%, podria també convidar-les a dipositar una petita part dels recursos que esmercen en draps, ferralles, pedreria, quiròfans i cremes facials per aturar les conseqüències socials de l'espoli fiscal i les retallades de la Gestoria. Potser hi podríem fer feina.

Comentaris

  1. Bravo Bon Patrici Granollacs, i molt d'anys també per a en Quim Torra, per la seva glosa al singular digital
    Jo també penso que la nostra lluita ara és el cos a cos, i aquestes cròniques són tan necessàries! són el ranxo nostre de cada dia a la trinxera i al camp obert
    Endavant les atxes!

    ResponElimina
  2. L'espanyolisme es nodreix, al principat, de 4 fonts socials:
    1-l'alta burgesia barcelonina (cognoms ilustres tipus Sagnier...)
    2-funcionaris de l'estat (el cas que ens ocupa)
    3- la dreta agrària de reminiscències carlines de la Catalunya Nova (Fabra, Curto...)
    4-descendents d'immigrants espanyols que han engruixit els rengles de la classe mitjana sense abandonar les barriades metropolitanes. Són el grup quantitativemtn + nombrós.
    No s'albira, per enlloc, un creixement d'aquests grups.

    ResponElimina
  3. Podria haver-hi una manera de foragitar-los. O, més ben dit, silenciar-los. Caldria l'aportació del Polònia. Tota la seva actitut de menyspreu contra la pròpia terra que els ha vist nèixer podria quedar en no-res si se'ls planta cara de la manera més dura: ridiculitzant-los; ferint-los a l'arrel del seu menyspreu, del seu orgull que els permet tapar-se la seva traïció permanent. El Vidal-Quadres n'és un altre exemple.
    En canvi, res d'això no passarà. Són massa potents i influents per poder-ho tallar a la primera. Qui ben sovint els ha atacat, ha estat en Ferreres. Però, ja se sap que una vigneta d'un diari té ben poca repercussió.
    Cal que ens muntem una TV senzilla que denuncïi aquesta realitat.

    ResponElimina
  4. la incapacitat de la burgesia barcelonina per aerigir-se en l'elit nacional i, alhora, la seva incapacitat per a participar de la direcció d'espanya (a diferència de Neguri) no en poden fer témer gran cosa. Són uns capats.
    Quan els nostres alt-burgesos entenguin que la independència és irreversible -i que el moviment el pilota la classe mitjana- ja s'apuntaran al carro.

    ResponElimina
  5. David Roig, malauradament no puc estar d'acord amb tu, el grup 4 de nodriment d'espanyolistes té un creixement en progressió geomètrica.

    ResponElimina
  6. Gran l'article d'en Quim Torra i la teva reflexió, en la línia d'aquella cançó de la trinca.

    ResponElimina
  7. Martell de Reus:
    no veig la progressió geomètrica del grup 4 reflectida als resultats electorals.
    Si que emergeix un espanyolisme més o menys somort fins ara ja que veu que les coses van de veres. El procés cap a la independència comportarà la radicalització de l'unionisme suburbial (cosa que no vol dir necessàriamenr que creixi)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.