Lliçons de tres clàssics

Aeroport del Prat








De vegades combatem en un bàndol només perquè ho fan els nostres. Per lleialtat a uns orígens, unes simpaties o unes conviccions. Quin plaer militar en aquest Barça. Un veritable privilegi quan perceps amb tota la potència del món que, a sobre, els teus són els bons. D'aquests onze dies de clàssics s'acumulen les lliçons. Hem vist l'apoteosi del joc de destrucció confrontada a la voluntat de crear, redreçada com l'au fènix després de la derrota; tot, pels detalls petits. Hem vist, sobretot sentit, una xiulada massiva dels nostres a la Marxa Reial novament camuflada per l'espanyolisme; només cal (com han fet alguns mitjans) comparar l'àudio de Televisió espanyola i el de qualsevol de les televisions mundials que van retransmetre la final. Hem vist la polèmica per l'ús del català al Bernabeu (la nostra llengua genera violència, diuen!) i la xiulada dels madridistes a una parla que (si fossin mínimament civilitzats, si volguéssin que el seu estat tingués una mínima possibilitat de sobreviure) haurien de considerar una mica seva.

Hem vist la confiscació massiva d'estelades per la seva policia, mentre els pollastres franquistes onejaven al cel de la capital; la persecució d'un símbol de llibertat i la protecció de la memòria del feixisme. Hem vist la directiva Rosell sumida en el seu habitual silenci messell, en el seu món happy flower; atiborrant-se al Zalacaín amb els mateixos que t'insulten cada dia comprant tribunes periodístiques de luxe; compartint taula amb el Borbó i els milions putrefactes de l'emir de Qatar; amb aquell posat tan clàssic de l'establishment català de fer veure que no sagnes mentre el vermell t'arriba fins a les sabates. Hem vist un entrenador obligat a reaccionar en defensa de la seva dignitat, de la dels seus jugadors i de la del seu país (en prendran nota els nostres negociadors de l'espoli?); amb un sorollós cop de puny, intel·ligent i efectiu. Hem vist, finalment, un equip ferm en les seves conviccions, tenaç en l'esforç, capaç de combinar un projecte de futur, una idea d'equip i les millors condicions per fer explotar el talent dels més ben dotats. Hem vist tantes coses en aquests onze dies!

Comentaris

  1. sí, cada dia es fa més evident. A mesura que creix la nostra autoestima, són més deshinibits els atacs del rival/enemic, llurs escomeses de caire fatxenda i antidemocràtic causades per la supèrbia
    Si tinguéssim gent valenta a l'àmbit polític català, les relacions amb l'estat també canviaríen radicalment, i amb poc temps es girarien les tornes
    l'esport és un reflexe del nostre entorn cívic, social i polític

    ResponElimina
  2. Es una extrapolació gairebé perfecta: el Madrid com un brau enfurismat, cec d'ira envestint per fer mal, morint matant. El Barça, com el guarà català, persistent en el treball, noble i pacific. Això es pot extrapolar a Catalunya i lo que els espanyols han volgut que sigui la seva Espanya: Madrid.

    ResponElimina
  3. Si interpreto aquests desitjos amb un "Pep for President", crec no vaig errat gens ni mica amb els sentiments de la gran majoria de nosaltres, crec!
    També, faig la comparació del Madrid amb la Castella anacrònica, superba i lladre davant de la prudència i seguretat en la planificació catalana, no sempre aconseguida.
    Si els nostres polítics aprenguessin la lliçó de comportament "guardiolà", Castella no s'atreviria a comportar-se com el Madrid. De tota manera, encara que rectifiquessin el seu rumb -impossible!-, em tenen prou fastiguejat per no voler-los veure ni com a veïns mai més.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)