Ves al contingut principal

N'estem fins al capdamunt

Catedral de Ciutat de Mallorca










A mi se m'ha acabat la paciència. Per això me n'ocupo tan poc del que passa al Congrés espanyol. En tot cas, per denunciar de tant en tant la farsa contínua que representa l'actuació patètica de la Banda dels 25. Els diputats socialistes, dipositaris dels anhels de la majoria dels electors catalans, sempre disposats a posar-los al servei d'interessos que res no tenen a veure amb el seu benestar i que habitualment van directament en contra. Cap novetat. Fa més d'un segle, Enric Prat de la Riba, encara en la seva etapa prepolítica de periodista, com a director de La Veu de Catalunya, escrivia amb la seva brillantor habitual el 23 de juny de 1899: "Catalunya n'està fins al capdamunt, de la política espanyola: la política de la falta de govern, dels desgavells en l'administració, de la corrupció i la banalitat; la política que fa barcos que no naveguen i exèrcits que no lluiten i empleats que roben però no administren, que es ven per un grapat d'or les engrunes de son imperi colonial com ja abans havia sacrificat tot aquest imperi a l'estúpid orgull de dominar-lo, de posar-lo incondicionalment als peus de les taifes d'afamats que ronden les tertúlies de la cort [...]. La salvació de Catalunya està en el fet que siga cada dia més catalana i la d'Espanya que abandoni cada dia més aqueixes tradicions polítiques espanyoles que l'han dut al trist estat d'avui [...]. Cada dia menos espanyols, hauria d'ésser el lema d'unes corts veritablement regeneradores; cada dia més apartats d'aqueix tipo d'estat eternament decrèpit, que és la riota d'Europa; cada dia més aproximats a la manera de ser i de procedir propis de les nacions civilitzades". Cent deu anys més tard, dues dictadures, una guerra i tres estatuts després, continuem fins al capdamunt i ja ens ha quedat prou clar que no existeix cap possibilitat de regeneració.

Comentaris

  1. Talment com Sergio Ramos, segons l'estudi psicològic del Professor Punset al Cracòvia de dilluns passat. Espanya no té, ni vol tenir, solució.
    Per cert, i seguint amb la meva línia futbolera, es podria proposar un "Pep for President"? Cadascú pot votar de què. Del Barça, de Catalunya, de la República indep. de Catalunya,... ens treuria probablement de molts problemes. En Laporta n'és un assaig, però el seu mestre deu ser en Pep, no?

    Fa un 0-5? Una altra maneta servida a domicili?

    ResponElimina
  2. Si, som rucs. Però també som covards, figa-tous, conformistes, crèduls, poques-penes i no en dic mes perquè algú es podria enfadar, però tampoc l'hi duraria gaire... ens han fet i dit de tot i ens conformaríem amb un "feudalisme tou", mentre poguéssim anar menjant engrunes ompliríem el plat als senyors feudals amb el tall.
    Que puc dir mes, si nosaltres mateixos ens diem "rucs"?.
    Si un dia el poble s'aixeca i surt al carrer.... somnis de català emprenyat i prou. Un Mas que farà la ciu-ciu durant quatre anys i després quatre mes amb ell mateix o qualsevol altre, es igual. Continuarem rondinant sense aixecar massa la veu, no sigui que....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…