Ves al contingut principal

N'estem fins al capdamunt

Catedral de Ciutat de Mallorca










A mi se m'ha acabat la paciència. Per això me n'ocupo tan poc del que passa al Congrés espanyol. En tot cas, per denunciar de tant en tant la farsa contínua que representa l'actuació patètica de la Banda dels 25. Els diputats socialistes, dipositaris dels anhels de la majoria dels electors catalans, sempre disposats a posar-los al servei d'interessos que res no tenen a veure amb el seu benestar i que habitualment van directament en contra. Cap novetat. Fa més d'un segle, Enric Prat de la Riba, encara en la seva etapa prepolítica de periodista, com a director de La Veu de Catalunya, escrivia amb la seva brillantor habitual el 23 de juny de 1899: "Catalunya n'està fins al capdamunt, de la política espanyola: la política de la falta de govern, dels desgavells en l'administració, de la corrupció i la banalitat; la política que fa barcos que no naveguen i exèrcits que no lluiten i empleats que roben però no administren, que es ven per un grapat d'or les engrunes de son imperi colonial com ja abans havia sacrificat tot aquest imperi a l'estúpid orgull de dominar-lo, de posar-lo incondicionalment als peus de les taifes d'afamats que ronden les tertúlies de la cort [...]. La salvació de Catalunya està en el fet que siga cada dia més catalana i la d'Espanya que abandoni cada dia més aqueixes tradicions polítiques espanyoles que l'han dut al trist estat d'avui [...]. Cada dia menos espanyols, hauria d'ésser el lema d'unes corts veritablement regeneradores; cada dia més apartats d'aqueix tipo d'estat eternament decrèpit, que és la riota d'Europa; cada dia més aproximats a la manera de ser i de procedir propis de les nacions civilitzades". Cent deu anys més tard, dues dictadures, una guerra i tres estatuts després, continuem fins al capdamunt i ja ens ha quedat prou clar que no existeix cap possibilitat de regeneració.

Comentaris

  1. Talment com Sergio Ramos, segons l'estudi psicològic del Professor Punset al Cracòvia de dilluns passat. Espanya no té, ni vol tenir, solució.
    Per cert, i seguint amb la meva línia futbolera, es podria proposar un "Pep for President"? Cadascú pot votar de què. Del Barça, de Catalunya, de la República indep. de Catalunya,... ens treuria probablement de molts problemes. En Laporta n'és un assaig, però el seu mestre deu ser en Pep, no?

    Fa un 0-5? Una altra maneta servida a domicili?

    ResponElimina
  2. Si, som rucs. Però també som covards, figa-tous, conformistes, crèduls, poques-penes i no en dic mes perquè algú es podria enfadar, però tampoc l'hi duraria gaire... ens han fet i dit de tot i ens conformaríem amb un "feudalisme tou", mentre poguéssim anar menjant engrunes ompliríem el plat als senyors feudals amb el tall.
    Que puc dir mes, si nosaltres mateixos ens diem "rucs"?.
    Si un dia el poble s'aixeca i surt al carrer.... somnis de català emprenyat i prou. Un Mas que farà la ciu-ciu durant quatre anys i després quatre mes amb ell mateix o qualsevol altre, es igual. Continuarem rondinant sense aixecar massa la veu, no sigui que....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.