N'estem fins al capdamunt

Catedral de Ciutat de Mallorca










A mi se m'ha acabat la paciència. Per això me n'ocupo tan poc del que passa al Congrés espanyol. En tot cas, per denunciar de tant en tant la farsa contínua que representa l'actuació patètica de la Banda dels 25. Els diputats socialistes, dipositaris dels anhels de la majoria dels electors catalans, sempre disposats a posar-los al servei d'interessos que res no tenen a veure amb el seu benestar i que habitualment van directament en contra. Cap novetat. Fa més d'un segle, Enric Prat de la Riba, encara en la seva etapa prepolítica de periodista, com a director de La Veu de Catalunya, escrivia amb la seva brillantor habitual el 23 de juny de 1899: "Catalunya n'està fins al capdamunt, de la política espanyola: la política de la falta de govern, dels desgavells en l'administració, de la corrupció i la banalitat; la política que fa barcos que no naveguen i exèrcits que no lluiten i empleats que roben però no administren, que es ven per un grapat d'or les engrunes de son imperi colonial com ja abans havia sacrificat tot aquest imperi a l'estúpid orgull de dominar-lo, de posar-lo incondicionalment als peus de les taifes d'afamats que ronden les tertúlies de la cort [...]. La salvació de Catalunya està en el fet que siga cada dia més catalana i la d'Espanya que abandoni cada dia més aqueixes tradicions polítiques espanyoles que l'han dut al trist estat d'avui [...]. Cada dia menos espanyols, hauria d'ésser el lema d'unes corts veritablement regeneradores; cada dia més apartats d'aqueix tipo d'estat eternament decrèpit, que és la riota d'Europa; cada dia més aproximats a la manera de ser i de procedir propis de les nacions civilitzades". Cent deu anys més tard, dues dictadures, una guerra i tres estatuts després, continuem fins al capdamunt i ja ens ha quedat prou clar que no existeix cap possibilitat de regeneració.

Comentaris

  1. Talment com Sergio Ramos, segons l'estudi psicològic del Professor Punset al Cracòvia de dilluns passat. Espanya no té, ni vol tenir, solució.
    Per cert, i seguint amb la meva línia futbolera, es podria proposar un "Pep for President"? Cadascú pot votar de què. Del Barça, de Catalunya, de la República indep. de Catalunya,... ens treuria probablement de molts problemes. En Laporta n'és un assaig, però el seu mestre deu ser en Pep, no?

    Fa un 0-5? Una altra maneta servida a domicili?

    ResponElimina
  2. Si, som rucs. Però també som covards, figa-tous, conformistes, crèduls, poques-penes i no en dic mes perquè algú es podria enfadar, però tampoc l'hi duraria gaire... ens han fet i dit de tot i ens conformaríem amb un "feudalisme tou", mentre poguéssim anar menjant engrunes ompliríem el plat als senyors feudals amb el tall.
    Que puc dir mes, si nosaltres mateixos ens diem "rucs"?.
    Si un dia el poble s'aixeca i surt al carrer.... somnis de català emprenyat i prou. Un Mas que farà la ciu-ciu durant quatre anys i després quatre mes amb ell mateix o qualsevol altre, es igual. Continuarem rondinant sense aixecar massa la veu, no sigui que....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)