Ves al contingut principal

Obertura de ments

Casa de la vila d'Arnes
El dret propi, traduït en forma d'un sistema constitucional complet i consistent, bastit al llarg de segles, era al mateix cor de la catalanitat en el nostre període de sobirania anterior a la derrota de 1714. Els catalans ho eren sobretot per l'adhesió a una organització política pròpia. Si bé és cert que l'Estudi General de Lleida actuà com a centre formatiu per excel·lència dels nostres juristes al llarg dels segles XV i XVI, centenars de joves aspirants marxaren a estudiar a les universitats de Tolosa de Llenguadoc, Pisa i Bolonya, enriquint després amb el seu coneixement del dret europeu la nostra arquitectura política centenària. Construïem les nostres institucions en contacte amb les millors universitats del món jurídic europeu, des d'on entraren a Catalunya les modes i les transformacions profundes en la doctrina i la pràctica del dret.

Refractari a les influències i espaordit per l'esclat de l'heretgia, Felip II de Castella, senyor dels comtats de Barcelona, Rosselló i Cerdanya (explicava fa dècades Joan Reglà) va decidir el 1559 prohibir la sortida a Europa d'estudiants dels seus regnes. El 1568, davant el creixement del protestantisme en el veí país occità, el monarca refermà aquesta prohibició específicament per als seus territoris de la Corona d'Aragó. Durant les dècades següents, l'anterior influència europea fou substituïda per una tímida decantació dels estudiants de dret catalans cap a la puixant Universitat de Salamanca. Com afirmava Eduard Punset, l'altre dia, en rebre la Creu de Sant Jordi, els països que es tanquen en sí mateixos perden neurones. És el que Espanya porta fent-nos cinc segles. I tot i els seus esforços (i la tonteria d'alguns) ens continuem ensortint.

Comentaris

  1. Moisès (política colonial)30 d’abril de 2011 a les 10:33

    Quin nivellàs company, et llegeixo cada dia.

    ResponElimina
  2. Efectivament, ets un punt de referència vital.
    En conseqüència amb el que dius, i seguint amb l'experiment d'E. Punset amb en Sergio Ramos, fenòmens com en Bono i molts del PP deuen donar zero de neurones... És com allò d'aprendre idiomes, amb el que diuen que pot ser perillós de tornar-se boig. Com una bona dona que ens fa una mica de neteja a casa, en que deia que és una llàstima que a Suïssa no parlin només suïs i prou... Li vaig replicar que és com l'inexistent "espanyol" i no va entendre res... li deurien salter les poques neurones que li deurien quedar... (Per a la vostra tranquilitat, consti que li ho vaig aclarir!)

    ResponElimina
  3. Gràcies, Moisès: jo també segueixo "Política colonial" sempre que puc!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…