Ves al contingut principal

Relats de diumenge (X): ofegueu-los amb més impostos!

Canal de la dreta de l'Ebre







Any del Senyor de 1257. Els homes del comte no acostumen a tenir pietat. L'aplicació d'una violència extrema a les relacions feudals és clau per mantenir l'hegemonia del senyor sobre els seus vassalls. Els habitants del petit vilatge ho saben. I no disposen d'eines per oposar-s'hi. Foren els darrers a caure sota la seva dependència i, precisament per això, les hosts comtals s'hi abraonen humiliant-los tant com poden. Quan cal, els soldats executen amb precisió absoluta les seves operacions de càstig. Surten ordenament del castell, completen el camí, prenen els quatre punts cardinals del vilatge i obliguen els seus habitants a lliurar-los la part fonamental de les seves collites. Teòricament, a canvi de proporcionar-los seguretat en la seva terra de frontera. El pes de les exaccions va directament al manteniment del castell comtal, incloses les fastuoses festes que s'hi celebren. Així, els pagesos que habiten en fràgils cabanes de fusta contribueixen a edificar i mantenir les cases de pedra, dins del castell, dels soldats, ministres i servidors del comte.

No penseu que tots els pagesos del vilatge són contraris al comte i a les seves exaccions abusives. No, no, que va. Molts d'ells aspiren, simplement, a deixar el vell vilatge per a instal·lar-se al castell. Així passaran de dominats a dominadors. Darrerament, el fred i altres condicions metereològiques adverses han compromès, no només les collites, sinó també la volateria, els porcs senglars, els confits i el bon vi que sempre havien arribat fins ara a la taula del comte i els seus homes. La decisió del governant és incontestable: si els pagesos d'aquell vilatge remot no poden servir-nos com fins ara, simplement, caldrà apujar-los els impostos. Com de costum els cavallers més fidels i les seves mainades han sortit del castell amb els cofres buits i amb les armes adequades per omplir-los. Als homes del vilatge només se'ls ofereixen dues opcions: rebutjar d'una vegada la força bruta del comte plantant cara o fugir per sempre més a unes altres terres. Mentre el consell dels caps de casa decideix, dones i nens comencen a omplir els carros per a la marxa. Potser serà l'únic remei...

Comentaris

  1. És com si llegís l'"Església del Mar" en versió reduïda. Sense voler menysprear aquesta versió original! El que passa, és que en Falcones també m'agrada.

    Doncs, sí. Els castellans segueixen ficats en aquest criteri que descrius, el de buidar les butxaques de tot bitxo que es mogui sota de la capa del seu cel. No són innovadors, ni tenen vergonya de ser tant cavernaris. Fins i tot émpren la mentida sistemàtica, ja que veuen que ningú els replica des de segles i segles. La violència, del gènere que sigui, els funciona. Per què canviar de comportament? Som nosaltres, les seves víctimes, els qui els hem de plantar cara!
    Quan vegin que ens n'anem de veritat, bramaran! Que bramin, que bramin, que seran ells els qui s'hauran de treballar la seva terra...!

    ResponElimina
  2. Però la espera comença a fer-se feixuga, Ramon, quant ens en anirem?, quant de temps falta?, ho podré veure jo o es cosa dels meus nets?, perquè el meu avi ja ho esperava i es va morir fa 40 anys i el meu pare després de passar una guerra no gosava ni parlar-ne, va preferir treballar de valent perquè coneixia la feina del polítics.
    Ens tenim de quedar despullats sota la pluja del hivern per agafar el que es nostra?.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.