Relats de diumenge (X): ofegueu-los amb més impostos!

Canal de la dreta de l'Ebre







Any del Senyor de 1257. Els homes del comte no acostumen a tenir pietat. L'aplicació d'una violència extrema a les relacions feudals és clau per mantenir l'hegemonia del senyor sobre els seus vassalls. Els habitants del petit vilatge ho saben. I no disposen d'eines per oposar-s'hi. Foren els darrers a caure sota la seva dependència i, precisament per això, les hosts comtals s'hi abraonen humiliant-los tant com poden. Quan cal, els soldats executen amb precisió absoluta les seves operacions de càstig. Surten ordenament del castell, completen el camí, prenen els quatre punts cardinals del vilatge i obliguen els seus habitants a lliurar-los la part fonamental de les seves collites. Teòricament, a canvi de proporcionar-los seguretat en la seva terra de frontera. El pes de les exaccions va directament al manteniment del castell comtal, incloses les fastuoses festes que s'hi celebren. Així, els pagesos que habiten en fràgils cabanes de fusta contribueixen a edificar i mantenir les cases de pedra, dins del castell, dels soldats, ministres i servidors del comte.

No penseu que tots els pagesos del vilatge són contraris al comte i a les seves exaccions abusives. No, no, que va. Molts d'ells aspiren, simplement, a deixar el vell vilatge per a instal·lar-se al castell. Així passaran de dominats a dominadors. Darrerament, el fred i altres condicions metereològiques adverses han compromès, no només les collites, sinó també la volateria, els porcs senglars, els confits i el bon vi que sempre havien arribat fins ara a la taula del comte i els seus homes. La decisió del governant és incontestable: si els pagesos d'aquell vilatge remot no poden servir-nos com fins ara, simplement, caldrà apujar-los els impostos. Com de costum els cavallers més fidels i les seves mainades han sortit del castell amb els cofres buits i amb les armes adequades per omplir-los. Als homes del vilatge només se'ls ofereixen dues opcions: rebutjar d'una vegada la força bruta del comte plantant cara o fugir per sempre més a unes altres terres. Mentre el consell dels caps de casa decideix, dones i nens comencen a omplir els carros per a la marxa. Potser serà l'únic remei...

Comentaris

  1. És com si llegís l'"Església del Mar" en versió reduïda. Sense voler menysprear aquesta versió original! El que passa, és que en Falcones també m'agrada.

    Doncs, sí. Els castellans segueixen ficats en aquest criteri que descrius, el de buidar les butxaques de tot bitxo que es mogui sota de la capa del seu cel. No són innovadors, ni tenen vergonya de ser tant cavernaris. Fins i tot émpren la mentida sistemàtica, ja que veuen que ningú els replica des de segles i segles. La violència, del gènere que sigui, els funciona. Per què canviar de comportament? Som nosaltres, les seves víctimes, els qui els hem de plantar cara!
    Quan vegin que ens n'anem de veritat, bramaran! Que bramin, que bramin, que seran ells els qui s'hauran de treballar la seva terra...!

    ResponElimina
  2. Però la espera comença a fer-se feixuga, Ramon, quant ens en anirem?, quant de temps falta?, ho podré veure jo o es cosa dels meus nets?, perquè el meu avi ja ho esperava i es va morir fa 40 anys i el meu pare després de passar una guerra no gosava ni parlar-ne, va preferir treballar de valent perquè coneixia la feina del polítics.
    Ens tenim de quedar despullats sota la pluja del hivern per agafar el que es nostra?.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas