Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XI): Estratègies de crionització

L'Ebre









L'home no es pot dir que mai, des de feia molts i molts anys, hagués gaudit de bona salut. Aquell matí, però, quan l'ambulància el va portar a correcuita a l'hospital presentava un quadre comatós que l'introduïa de ple, a marxes forçades, en la fase terminal. L'equip mèdic, format teòricament pels millors, es va reunir després d'una primera inspecció del malalt. El seu cap era un home enèrgic, d'idees aparentment clares i aficions marineres. Era del parer que, per davant de tot, abans de pensar en res més, era necessari estabilitzar-ne les constants vitals i evitar que marxés definitivament. Altres metges de l'hospital, en franca minoria, eren partidaris d'operar-lo d'urgència assumint-ne els riscos: calia extirpar el tumor que sotmetia aquell cos pacient a una degradació imparable. Era precís cauteritzar d'arrel el problema que amenaçava de provocar una fallada general. Fins i tot el catedràtic emèrit, en altres temps partidari de tractaments conservadors, havia acabat aliniat amb la jovenalla.

Però no només hi havia problemes d'estratègia entre el cap mèdic i altres metges no tan reconeguts. Hi havia també el doctor calb, distingit amb tota mena de premis nacionals i internacionals, sempre superb i aficionat a anar per lliure. Per a ell, el malalt estava fet un xaval i es tractava només d'una simple crisi transitòria. D'operar res i d'extirpar encara menys. Quina mandra. No volia escàndols que l'impedissin fitxar en un futur, el més proper possible, pel totpoderós hospital veí. La decisió final de l'equip va consistir a esperar un tractament revolucionari que es trobava en fase de proves i que d'aquí un parell d'anys estaria finalment operatiu (sempre que els assajos clínics anessin bé). Només calia aconseguir mantenir viu el pacient durant vint mesos, si calia, fent ús de la crionització. El doctor calb, visiblement contrariat, va espetar una amenaça abans d'acabar la reunió de l'equip: les autoritats sanitàries de la Unió Europea, els va advertir, mai aprovarien la implantació d'aquella nova tècnica.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.