Ves al contingut principal

Un equip per a la història

Catedral de Ciutat de Mallorca









Veure en Xavi i l'Iniesta, drets, assistint esportivament des de la gespa a la proclamació de campions, a l'aixecada de la malaguanyada Copa del Borbó (per obra d'un Sergio Ramos en lamentable estat etílic), esdevé un altre símbol gràfic de la grandesa d'aquest equip forjat a l'ombra d'en Pep Guardiola. Més d'una vegada he parlat des d'aquí contra la tendència happy flower que ens fa les coses més difícils. Els nostres rivals fan tot el contrari, amb un èxit rotund: insistir dies i dies en que sempre acaben amb deu contra el Barça condiciona l'àrbitre de la final fins al punt que diversos jugadors (en particular el psicòtic Pepe) aconsegueixen acabar el partit tot i merèixer fins a mitja dotzena de targetes grogues. La intimidació de la primera part del partit, absolutament antiesportiva, és el resultat d'un terreny prèviament llaurat per Mourinho amb extrema habililitat. Però, en fi, amb la bossa plena per tres anys de títols, això és (gairebé) només anecdòtic.

Amb el pragmatisme propi dels homes de la brigada de narcòtics, el dia després de la desfeta, el gran Cuní interrompia el cronista de la tornada blaugrana a Barcelona per matitzar-lo que sí, que el Barça havia fet un bon partit, que havia caigut dempeus, però que la història només recordaria, fredament, el nom del campió. I aquest axioma tan habitual en les valoracions periodístiques de les grans finals futbolístiques, justament això, és el que ha aconseguit trencar el Barça d'aquestes darreres tres temporades, el millor Barça de la història. Perquè, tot i la victòria a la Copa, al Madrid de Mourinho (en general, a tots els equips del portuguès, col·leccionista de títols), d'aquí vint-i-cinc anys, no els recordarà ningú. Però, en canvi, el Barça de Guardiola ha guanyat ja un lloc, potser el més alt, de l'Olimp de la història del futbol. Fins i tot, perdent. El projecte, finalment, per sobre del resultadisme. Això és el més gran del Barça de Guardiola. Tot i la seva excessiva tendresa.

Comentaris

  1. El Barça de Sandro Núñez començarà a rodolar pel pendís de la mediocritat fins a tornar-se a enfangar. Aquest és el resultat de passar d'estar presidits per un independentista confès i deslligat de l'stablishment a estar-ho per un robot nuñista-convergent.
    Quan estigui a segona divisió els analfabets dels socis en podran donar les gràcies a CiU-PP-PSOE.
    Per mi, ja poden baixar-hi tan aviat com sigui possible i a veure si ens oblidem tots de l'esport i dediquem energies a fites importants.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.