Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2011

És la cartera, company!

Finalment, temps de pressupostos. És una d'aquelles coses que Esquerra hauria d'haver començat quan encara es deia ERC. M'ha alegrat profundament escoltar en boca de Solidaritat Catalana per la Independència allò que penso de fa anys, que el debat anual sobre pressupostos de la Gestoria és un moment clau en el lloable propòsit d'explicar a la majoria dels catalans el que suposa el dogal espanyol. L'espoli al qual som sotmesos. És l'oportunitat de trencar la cantarella habitual sobre què faran els seus diputats la resta de la legislatura una vegada fracassat l'intent de proclamar la independència al Parlament gràcies al vot negatiu o l'abstenció dels diputats independentistes de CiU, PSC (?) i ICV. Que què han de fer? Explicar el que podríem gastar si disposessim de les eines de les quals totes les comunitats polítiques del món es doten per fer front a allò que els nostres enemics anomenen amb desvergonya els problemes reals de la gent.

La dutxa freda a…

Ciao, ciao Bolonya (a voltes amb l'espoli)

Fa alguns anys en la carena de l'onada del debat sobre la seva aplicació, no em vaig veure capaç de jutjar en la seva globalitat el procés de Bolonya. És cert que alguns aspectes ideològics, més o menys encoberts, relatius a la pura mercantilizació del coneixement, feien una mica de por. Especialment a aquells que ens movem en el món de les humanitats. Paral·lelament, però, algunes conseqüències pràctiques comportaven una major atenció a l'esforç docent i una aplicació més intensiva de recursos per millorar el nivell de l'educació universitària. En el context de crisi i de depredació espoliadora en el qual ens trobem, no hi ha dubte, el curs que ara acaba podem entonar definitivament el ciao, ciao Bolonya. Mentre alguns grups de recerca universitaris continuen disposant de recursos per organitzar sobrers simpòsius internacionals amb patums mundials, propis de l'època en què ens pensàvem que erem rics, a una part del personal docent, el més precari sovint ni mileurista…

Neix l'Associació per la Transparència en la Preinscripció Escolar

Avui, amb gran goig, a aquells lectors veterans que recordin la llarga batalla lliurada per l'escolarització dels meus fills contra el Departament d'Ensenyament, reflectida a la sèrie primer i després bloc Tot esberlant el mur, no puc deixar d'anunciar-los el naixement de l'Associació per la Transparència en la Preinscripció Escolar. Aquí estem i hem vingut a donar molta guerra. És el resultat dels contactes fets durant els darrers mesos amb diversos pares de Barcelona, Terrassa i Girona. Hem creat un compte a twitter i una pàgina a facebook. Naturalment, disposem d'una pàgina web per canalitzar la nostra lluita amb ànims renovats. Aquesta és la primera notícia publicada:

Davant la constatació, durant el darrer procés d'admissió escolar per al proper curs 2011-2012, que el Departament d'Ensenyament persisteix en la seva negativa a respectar la llei, pel que fa a la seva obligació de transparència, un col•lectiu de mares i pares hem decidit constituir formal…

Tal faràs, tal trobaràs

La seguretat pública acostuma a ser un dels aspectes més difícils de gestionar per a un govern. Arribat el moment crucial, actuar o no fer-ho. Prevenir mals majors o excedir-se matant mosques a canonandes. La línia és sovint tan fina que constitueix gairebé sempre un terreny abonat per a la crítica fàcil. Durant els darrers anys, però, n'hem vist de tot. Els nivells de manipulació han superat els límits habituals. La nefasta gestió del darrer conseller del ram, Joan Saura (francament, fa angúnia veure'l encara, tan tranquil, a les reunions de la direcció d'Iniciativa) va anar acompanyada, per part dels seus encertats crítics, d'unes dosis de demagògia altament considerables. Qualsevol actuació era bona per deixar-lo a l'alçada del betum. Sense contemplacions. El paroxisme va arribar amb l'acusació penal relacionada amb el desgraciat incendi d'Horta de Sant Joan, on cinc bombers van perdre tràgicament la vida.

Tot un sector del país, epidèrmicament anticomu…

D'entre les cendres d'Esquerra, el fenomen Jordi Solé

No el conec de res. Escassament sé quina cara fa. Alt i prim, pertany a allò que s'acostuma a dir una família coneguda a la seva vila. En el context actual de devallada dramàtica d'Esquerra, els resultats obtinguts per en Jordi Solé, cap de llista de la vella formació republicana a Caldes de Montbui, l'assenyalen com un home cridat a jugar un paper molt i molt important en el futur del partit. Té trenta-cinc anys, és politòleg de formació a l'UAB, amb màster d'especialització cursat a Alemanya. Ha viscut a Brusel·les i a Estrasburg, com a assessor dels eurodiputats d'ERC. De veritat paga la pena observar les dades sobre l'evolució del vot municipal a la seva població. Amb Solé com a candidat, ERC ha augmentat els seus resultats dels un regidor de 1995 i 1999 als cinc de 2007 i els actuals deu de disset possibles. A una de les taules del Centre Cívic M. Hugué, Solé ha obtingut 213 de 350 vots emesos, deixant CiU en 62 i el PSC en 22.

El candidat Solé ha de…

Esquerra: una marca trinxada a l'espera d'un nou lideratge

A tot arreu on el context general nacional té un pes més determinant ha succeït el mateix. Barcelona és el símbol. Dels gairebé cent mil vots del 2003, Esquerra ha passat en vuit anys (fins i tot coaligada amb d'altres) a poc més de trenta-tres mil. A la meva ciutat, Sabadell, les dades són pràcticament idèntiques: dels 7.880 (9,01%) a 2.378 (3,18%) vots, netament per darrera, fins i tot, dels 3.165 de 1995. Tot i que a nivell territorial (sobretot pel que fa al nombre de regidors) ha superat els nivells assolits el 1999, es pot parlar d'un ensorrament total. Absolut. Un retorn al passat, cap a 1993-1994 a molts llocs, que pocs partits han experimentat en la història recent. A la vista dels fets incontestables, la renovació fins als fonaments és d'una necessitat radical. Una primera constatació: a hores d'ara, la marca ha esdevingut del tot inservible. Resulta difícil donar lliçons. Alguns ja ens varem apartar fa anys, quan el rumb cap al desastre era patent i els res…

Deconstruint l'austriacisme

Per als realment capficats en la interpretació de les raons de fons de la Guerra de Successió, el darrer llibre d'en Jaume Sobrequés i Callicó, (en vaig parlar no fa gaire), conté unes pàgines especialment interessants. Sense menystenir la frondosa florida historiogràfica dels darrers vint anys (on excel·leixen els treballs d'en Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro o Josep Maria Torras i Ribé), l'exdirector del Museu d'Història de Catalunya, potser reconfortat en el record de l'experiència familiar, insisteix a reivindicar la figura de Ferran Soldevila (i, encara que menys, la de Jaume Vicens Vives) i la seva mítica i tan precursora Història de Catalunya, publicada entre 1934 i 1935. Sobrequés afirma que: "totes les causes que expliquen el viratge de Catalunya a partir de 1705 a favor de Carles i contra Felip V ja són ben explicitades a l'obra de Soldevila: l'animadversió catalana contra França; l'esmentada política despòtica de Felip V contra els c…

Eleccions municipals i canvi de cicle

Amb un augment de poc més de cinquanta mil vots i prop d'un dos per cent, CiU ha arrassat a les eleccions municipals de diumenge. Consolida un canvi històric i acumula el poder més gran que mai ha assolit al Principat, amb el control de tres (probablement) de les quatre capitals provincials i totes les Diputacions. L'èxit recolza, doncs, sobretot, en l'enfonsament sense pal·liatius del PSC, ensorrat fins als fonaments amb una pèrdua de dos-cents mil vots. Sense aprofundir-hi gaire, els resultats ofereixen altres constatacions. La primera de totes, en un context general espanyol trionfant, el nou paper determinat del PP al nostre país (creix de vuitanta mil vots i gairebé dos-cents regidors): a les victòries a Badalona i Castelldefels, cal sumar el seu paper decisiu a molts municipis importants (començant per Barcelona i Tarragona), on condicionarà molt seriosament la formació dels governs municipals. La nit electoral posava els péls de punta sentir el nostre Gran Timoner …

Roca, amaga't sota les pedres

Què pesats. N'hi ha que insisteixen i insisteixen, inexpugnables davant del desencís. Com si fossin venedors d'enciclopèdies. No contents amb comprovar que és de nit, ells repeteixen, com a bons brigadistes, que el sol és esplendorós. Sota la moderació de Lluís Bassets, els pares de la pàtria (la d'allà) Miquel Roca i Felipe González acaben de perpetrar el llibre ¿Aún podemos entendernos? Conversaciones sobre el encaje de Cataluña en España (Editorial Planeta). Torna-hi. L'altre dia vaig sentir la propaganda de l'obra per part del pare constitucional, convidat a la ràdio pública. No entenc exactament el paper d'aquest advocat de prestigi, ara envolcallat d'una certa polèmica pel fet que la Vall d'Hebron obrís en exclusiva un quiròfan dilluns de Pasqua per operar un tal Miquel Roca). Sé que és difícil fer-se una autoesmena a la totalitat a una extensa trajectòria política com la que darrerament ha assajat, amb gran honestedat, el President Pujol.

El més…

A Naut Aran, en espanyol

La setmana passada varem visitar la Vall d'Aran. Feia potser vint anys que no hi anava i la meva parella no hi havia estat mai. Un autèntic gaudi pels sentits i l'esperit. Paisatges naturals i obres humanes (quin romànic!) d'una alçada extraordinària, tot plegat en mig d'una climatologia extremadament canviant. Com és el moment més baix de la temporada (cosa que no entenc, perquè la primavera aranesa és absolutament espectacular), gràcies a la buidor general de turistes, varem poder captar més bé la vigència de l'aranès entre la gent del carrer: des de la recepció del petit hotel de Vielha (Hotel Fonfreda, bona tria) fins a la barra del petit i cèntric restaurant on varem sopar. També, de quina manera el bisbat d'Urgell s'ho ha de fer mirar pel que fa al foment de l'ús públic de la llengua: entre visita i visita a les esglésies de la Vall la norma reiterada era topar amb retolacions i celebracions majoritàriament en castellà.

Però l'apoteosi espany…

Els immigrants s'ho queden tot (sobretot alguns)

Fa uns dies vaig llegir una història que vaig trobar que venia molt a tomb amb un dels temes estrella de la campanya electoral. Us l'explico tot seguit. Encara que A. va néixer a Catalunya, la seva família nombrosa, els X., procedia d'un altre país no gaire llunyà. Eren temps d'un intensíssim procés de moviments poblacionals a la recerca de noves oportunitats. Com a immigrants no els va anar pas malament, encara que debien topar amb els recels d'alguns dels naturals del lloc. Tot i les dificultats innates al procés d'arrelament, J., germà d'A., va aconseguir un lloc d'influència a l'administració i en tres anys va col·locar bona part de la seva extensa parentela. Ja se sap, administració i immigrants. Ho aconseguí colze a colze amb G.G.C., sogre d'un dels germans X., home d'activitats sospitoses que poc després va haver de desaparèixer acusat d'un frau a la Seguretat Social. Ja se sap, Seguretat Social i immigrants.

L'esposa de J., immi…

Indigneu-vos, però amb un objectiu concret

Fa pocs dies, l'Avui publicava un interessant article sobre un fet que a hores d'ara només està al bressol i que en els propers anys serà notícia creixent: la emigració catalana a Europa i Amèrica comença a disparar-se. És el que succeeix als països on no hi ha futur. Potser exagero? No he pogut deixar de connectar la notícia amb l'extraordinari ressò mediàtic (quina enveja, així sí, que diria El Periódico) atorgat al moviment dels indignats. No hi ha dubte que la seva iniciativa significa posar damunt la taula, en l'agut context de crisi on vivim, les profundes injustícies econòmiques i polítiques de la nostra vella Europa. L'abús de l'establishment que ha portat a una generació a un panorama de frustració total. Amb índexs de pobresa que s'apropen al 25%. Amb nivells d'atur entre els joves superiors al 40%, propis del més pur subdesenvolupament. Amb una veritable ensulsiada dels serveis públics. Amb un sistema encarcarat de partits que no respon als …

Aviat tindrem dues Renfes? (més sobre l'espoli)

És només una simple percepció. No he investigat els números, però així m'ho comença a semblar. Fins fa ben poc considerava un veritable privilegi ser usuari habitual dels Ferrocarrils de la Generalitat. Els agafo cada dia del món per anar a la feina. Durant molts i molts anys (amb CiU i amb el Tripartit), el servei ha estat senzillament perfecte (tot i les tèrboles notícies que han anant afectant la direcció de l'ens públic). Fins a tal punt, que sempre he preferit allargar el temps de viatge per anar a alguns destins abans d'agafar la maleïda Renfe. Principalment, perquè la fiabilitat era absoluta, mentre els ferrocarrils espanyols et deixaven tirat amb una freqüència paorosa per la seva regularitat. Dels Ferrocarrils de la Generalitat només recordo problemes en casos metereològics veritablement extrems, principalment, amb ocasió de les grans nevades. Situacions que hom podia pair tranquil·lament per la seva excepcionalitat.

Des de fa un temps, però, la sensació de decad…

La memòria dels cargols

No penseu que avui toca parlar de la sèrie televisiva dels Dagoll Dagom que repassava la història nacional en clau d'humor. No, no. Avui va d'una altra memòria i de com aconseguim restaurar-la a ritme de molusc. Mentre l'arxiu Centelles feia cap a Salamanca, la documentació espoliada per les tropes d'ocupació franquistes a Catalunya continua el seu trist trànsit en direcció contrària a pas de cargol. Resulta difícil concebre un ritme més lent de compliment d'una llei. Aquesta setmana la ministra sinistra ha rebut al Conseller de Cultura de la Gestoria i li ha promés una mica més de ganes en el procés. Ara mateix tenim el país enfrascat en la batalla (menor, si tenim en compte la dimensió global del problema) per aconseguir que els morosos ens paguin el famós fons de competitivitat. Però els morosos tenen molts deutes. Molts. Els intangibles, com el que ens ocupa, també són importants.

Recordareu que la famosa Llei 21/2005, de 17 de novembre, de restitució a la Ge…

Els fruits de trenta anys d'espoli

L'autonomisme és misèria. Decadència crua. No cal ser gaire intel·ligent per comprovar-ho. Voleu més proves que els temps foscos que vivim i la incapacitat de la Gestoria (governi qui governi) per fer-hi front? Expliquem batalletes. Fa més de dues dècades, de petit, no hi havia vacances que la meva família no aprofités per apropar-se al poble de l'àvia. A l'alt Aragó. D'aquells viatges, recordo perfectament el que suposava creuar la frontera amb el país veí. Mentre la carretera s'estretava perillosament, el cotxe començava a transitar entre batzegades a mig camí entre Almacelles i Binèfar. Aquells sotracs es vivien a casa, sense mala intenció, no cal dir, amb una mena de satisfacció confirmatòria (almenys, així era com un servidor els percebia). El meus pares havien emigrat a inicis dels anys seixanta a la recerca d'un país millor. La superioritat de les infraestructures catalanes no feia sinó confirmar, anys després, l'encert de la seva elecció.

Aquest ca…

Grans mites del nostre temps: la unitat catalana

L'opinió públicada és gairebé unànime a considerar com una decepció el trencament de la unitat catalana a Madrid en la reclamació del fons de competitivitat d'aquest any. Francament, la sorpresa no ha estat pas majúscula. És el que la Banda dels 25 (abans amb menys membres) porta fent des de fa trenta anys. La unitat catalana és de fet impossible per diversos motius. En primer lloc, perquè hi ha una majoria aclaparadora dels diputats catalans que actua exclusivament en clau espanyola. Només els importa si governen els uns o els altres. Tot i que està arxidemostrat que el projecte nacional dels uns i dels altres passa per la construcció d'un estat on el poder real i l'economia real estiguin on han d'estar, és a dir, al bell mig de la península. On tres-cents anys d'Estat borbònic han lluitat per establir.

El desànim provocat per l'enèssima baixada de pantalons de la Banda dels 25 es percep arreu. Però, precisament pel que acabo d'expressar, encara vaig …

Ho acceptarien

Els Estopa afirmaven fa algunes setmanes en un dels darrers lliuraments del programa El Convidat d'Albert Om que ells votarien no. Però que acceptarien el resultat d'un referèndum on el sí s'imposés de forma aclaparadora (en això, diuen apel·lant com sempre al fantasma de la divisió, no hi ha prou amb un 51%) en favor de la independència de Catalunya. Justament, a la feina, fa poc, només uns dies, una companya em deia exactament el mateix. Els contraris a una Catalunya lliure comencen a pensar en la hipòtesi. A veure-la com un fet versemblant, com més va cada vegada més probable. Més fins i tot que molts dels que votarien sí, però encara no s'ho creuen (que encara són moltíssims, la majoria). És un senyal inequívoc de com l'anhel de llibertat plena per al nostre país continua avançant i avançant. Hem canviat el ritme i tothom, almenys a aquesta banda del riu, ho sap.

Francament, d'entrada, de cop al bot, vaig jutjar que l'actitud dels Estopa i de la meva c…

Mireu si ve de lluny

Estefania de Requesens (1501/1508-1549), fou l'hereva d'un dels llinatges més poderosos de la Catalunya del seu temps i casà amb el cavaller castellà Juan de Zúñiga, noble sense gran patrimoni, esdevingut conseller de la màxima confiança de l'emperador Carles I i preceptor del futur monarca Felip II de Castella. Estefania, dotada d'una notable formació renaixentista i catalana, s'establí a la cort castellana amb el seu marit. Mantingué una intensa correspondència amb la seva mare, Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós, que, ara fa gairebé vint-i-cinc anys va ser objecte d'una edició per obra de Maite Guisado, sota el títol, Cartes íntimes d'una dama catalana del s. XVI (Barcelona, laSal ediciones de les dones, 1987). Sempre havia volgut llegir-la i no fa gaire li he pogut dedicar finalment l'atenció que es mereix.

Es parla molt dels continus embarassos, de plantes i de cuina. Aspectes ben curiosos de la vida quotidiana dels nostres avantpassats (…

Una regressió sense precedents

Ahir els meus companys de feina (per desgràcia, jo no hi era), van sortir davant l'edifici a manifestar el seu desacord amb les retallades del govern dels millors. En la ment de tots hi era el nom d'un company a qui acaben de comunicar l'acomiadament després de servir la Generalitat durant dinou anys. També el d'un bon grapat d'altres, el lloc de treball dels quals perilla seriosament. Els vaig proposar una pancarta amb el lema: "Prou retallades, independència". Naturalment, els més propers van respondre que no podria aplegar tothom (naturalment, n'hi ha que prefereixen els subterfugis a anar de dret a l'arrel del problema). Em deien que calia buscar altres de més clàssics, com ara "Els treballadors contra la retallada". Certament, el clima comença a anar caldejadet. Els anuncis de nous cops de destral se succeeixen vertiginosament. Configuren la major regressió en les nostres condicions de treball de tota l'etapa democràtica.

Aques…

Sords davant el so eixordador dels clàxons

Conductor d'avançada edat. Cotxe gros. Flegma en estat pur. Els pares i mares fem pinya davant el carrer estret on té sortida l'escola dels meus fills (la que ha triat per nosaltres el Departament d'Ensenyament de la Gestoria i de la qual no hi ha manera de sortir). De sobte, l'home s'atura davant la porta. Als pocs segons, un altre vehicle se situa just al darrere. I un altre, de gairell, a continuació, quedant, en part, al mig del creuament de carrers. En un minut la cua es perd de vista al fons del carrer. Les botzines comencen a sonar. Les mares i els pares comencen a girar-se. Tothom el mira. L'home resulta absolutament impassible. La freqüència dels clàxons és cada vegada més intensa. A poc a poc es fa contínua. L'avi no canvia de rictus ni de posició, avança poc més d'un metre. Ni tan sols quan la gent comença a dir-li ostensiblement que no amb el cap. El so de queixa dels vehicles ha esdevingut finalment un so continu, eixordador.

La Banda dels…

El gran problema d'en Trias

Disculpeu-me la incursió barcelonina. Encara que de comarques, també m'agrada comentar els fets de la capital del nostre país. Més encara quan es disputa una batalla clau per al futur col·lectiu, amb una extensa influència més enllà dels límits del cap i casal. Tampoc no voldria caure en el terreny adobat i fàcil dels arguments tronats. Però és que no hi veig un altre remei. Que si torna el Tripartit. Que si pacte CiU-PP. Són els dos grans retrets, les dues grans pors que es dibuixen a l'horitzó. Cap novetat analítica, ho reconec. Fa deu anys que hi donem voltes entre l'una i l'altra. No puc evitar una certa debilitat per en Xavier Trias. És un tipus planer, obert ideològicament a un sector clarament majoritari de la ciutadania. Que, llegeixo, disposa d'un equip solvent i de plena confiança. I a sobre és un independentista declarat. Dels primers que va veure la llum dins la tropa convergent.

Però té un gran problema. Totes, absolutament totes les enquestes publica…

Els Centelles van a la ràdio (més sobre la impostura)

La ràdio del comte ha donat l'enèssima oportunitat de fer propaganda als Centelles. Ahir, el programa matinal d'en Basté rebia en Sergi Centelles i Joaquín Gasca. Insistien a justificar-se per enèssima vegada. A la pregunta de si els oïdors entenien la venda de l'arxiu del seu pare al Ministerio de Cultura, fins al 67% afirmaven que no, que no cola. Estan nerviosos perquè els diners no ho són tot. O perquè el seu descrèdit pot acabar afectant-los el calaix. Per començar, els convidats es queixaven de no haver-se pogut explicar fins ara. Es veu que haver passat per totes les tribunes dels grans mitjans del país no és prou. Clar, ells mai en tenen prou. S'entén. Com era d'esperar, van jutjar amb la màxima severitat el darrer llibre de Ramon Alberch, ex-Subdirector General d'Arxius de la Generalitat, amb el qual van negociar en el seu dia. No cal dir que, com tot a la vida, deu seu perfectible, però ells no s'estaven de res: des de "treball de clíping&qu…

Sentiments del passat entre les mans

Tot i que, com no podria ser d'altra manera, també té els seus moments durs de monotonia, tinc una feina que no me la mereixo. És per estar agraït. No és només la fortuna de gaudir d'una ocupació estable (després de quinze anys de precarietat, això sí). Que tal i com està el pati, ja és un bon estímul. És la possibilitat d'experimentar sensacions d'una intensitat emocional tan i tan considerable. Instants que t'omplen de sobte l'ànima. Tenir la possibilitat d'endinsar-te, amb tota la riquesa del seu llegat material i espiritual, en les vides de nissagues i persones il·lustres o anònimes que han viscut experiències humanes d'altíssim voltatge. Fa uns anys, encara recordo commogut l'aproximació, document a document, pas a pas, a la vida tràgica d'una lluitadora per la llibertat, exiliada a tres països, filla d'una líder republicana morta dramàticament a la presó de Palma als anys quaranta i mare de dos fills desapareguts en plena joventut de …

Sant Pol, quina hora és?

Fa alguns setmanes, quan començava a irrompre la primavera, varem fer una escapada familiar a Sant Pol de Mar. Quan el sol encara no escalfa en excés i la brisa del mar et refresca la cara, és un plaer seure damunt la sorra de la platja i llegir un bon llibre, amb circumstancials interrupcions per a auxiliar a les criatures en la feina de construcció de castells, volcans i carreteres damunt la sorra. La meva dona em féu pensar en l'expressió popular "Sant Pol, quina hora és?". La versió més coneguda orígens d'aquesta dita apunta a un error en la construcció d'un rellotge de sol a la vila que el feia, a la pràctica, inservible i objecte de mofa per als visitants. El web de l'Ajuntament, però, recupera una altra explicació, publicada a la revista El Sampolech pel març de 1890. Es tracta d'una versió que la vincula amb els patiments de la vila durant la Guerra de Successió.

El 15 de febrer de 1714, assetjada de feia mesos Barcelona, les tropes del Borbó van…

Escòcia ja té data (sobre la intel·ligència i la valentia)

Absolutament espectacular la victòria dels independentistes escocesos en les eleccions que han renovat el seu Parlament. Escombrada de dimensions descomunals. Amb l'Alex Salmond obtenint fins el 64% dels vots en el seu destricte d'Aberdeen. Encara que siguin òbvies i poc originals, i tot i que l'anàlisi comparada de realitats tan diferents sempre contingui alguns ingredients de trampa, no per això no és menys necessari fer notar un parell de consideracions. En primer lloc, el benefici exponencial que representa la concentració del vot independentista (potenciat a Escòcia per les característiques pròpies del seu sistema electoral), que a Catalunya hem decidit esmicolar en una sopa de lletres que transita des de CiU a ICV, passant per tots els que pròpiament se'n declaren com a tals, sotmesos a pendulars convulsions, ara centrífugues, ara centrípetes.

En segon lloc, els fulgurants resultats de l'SNP deixen amb el cul a l'aire l'habitual argumentari d'inf…

El diari del comte obre la campanya

El pope Jordi Barbeta llançava ahir, des de les pàgines de La Vanguardia, la campanya electoral per a les eleccions municipals del 22 de maig. Explicava-denunciava un sopar conspiratiu entre Miquel Iceta, Joan Puigcercós i Joan Herrera, tot sacsejant el cadàver de l'extint Tripartit. Uh, uh, uh, que venen. Tots a votar CiU per barrar el pas als dolents de la pel·lícula. Una manera francament burda de plantejar les coses. Amb el maniqueisme autonomista habitual que marca la política catalana en els darrers temps. Aquell que considera que el més important que tenim entre mans és qui gestiona la misèria. És evident que la perpetuació en el poder, durant més de tres dècades, dels socialistes a extenses zones del país (les més poblades) és un veritable càncer polític. Però tornar a treure l'espantall de sempre no sé si resultarà tan eficient com a les darrreres eleccions nacionals. No hi ha dubte que el ventall d'opcions electorals per als electors independentistes és prou amp…

Els trobo a faltar

Essent com són la majoria d'ells independentistes de pedra picada, ara els trobo a faltar. I molt. Van posar tot el seu enginy a la xarxa per ensorrar el Tripartit. Un objectiu que es va demostrar ben lloable. Posaven al descobert totes i cadascuna de les seves contradiccions de manera punyent. Quines cròniques de desgovern! Amb una efectivitat notable. Denigrant-lo sense contemplacions. Agrament. Amb tota la bilis possible. De vegades una mica enfollits, però gairebé sempre brillants. Com si necessitessin descansar, una vegada acomplert l'objectiu, han desaparegut del mapa. I és una veritable llàstima.

Em pregunto si no seria això el que aquests independentistes de pedra picada haurien d'estar fent ara mateix, abatut el Tripartit, amb l'autonomisme. Per a d'altres bons patricis ja era l'absoluta prioritat abans, però ara, morta la fera, estaria francament bé que s'hi afegissin. L'autonomisme és el veritable monstre a abatre. La misèria que provoca al …

Els Centelles es reboten des de Salamanca

Fa alguns dies vaig dedicar algunes línies d'aquest bloc a posar de relleu la manca de moralitat dels germans Centelles. Uns autèntics paràsits de la immensa tasca creativa del seu progenitor, que ells es dediquen a exprémer fins a la darrera gota (anomenant-la "producto"), després d'haver traït la seva memòria en vendre la major part de l'arxiu del gran fotògraf a l'Espanya més espanyola. Com dediquen tant i tant temps (que per això tenen tants quartos) a rastrejar la xarxa a la recerca de l'ús indegut (que vol dir sense passar per la seva caixa, clinc, clinc) de l'obra paterna, es veu que pocs dies després van topar amb aquest modest bloc i no es van privar de fer-ne un parell de comentaris indignats. Em van retreure, crec interpretar, que formés part del cercle íntim i mediàtic de l'antic Subdirector General d'Arxius Ramon Alberch (ni sí, ni no i Ramon s'escriu sense accent) i em van acusar d'un excés de caspa de barretina i de man…

Afer Bildu: set segles d'avantatge

La liquidació aquests dies pel Tribunal Suprem espanyol d'una part de les candidatures electorals del nacionalisme basc, per indicació expressa del Govern (amb acord previ i públic, d'autèntica república bananera, entre PSOE i PP), palesa l'allunyament imparable de l'Estat espanyol dels estàndards democràtics més bàsics. Els nostres veïns hauran de jugar a fons totes les cartes possibles de pressió per aconseguir que l'Europa civilitzada s'empassi un gripau com aquest. Tot seguint el solc de la doctrina de l'atac preventiu de Bush, el Regne d'Espanya s'ha empescat ara la teoria i la pràctica de la privació de drets preventiva, segons la qual hom pot prendre els més bàsics a un ciutadà si estima que es susceptible de participar més endavant en la comissió d'un delicte. Que vagin en compte, però, perquè si triomfa aquesta doctrina no gaires polítics podran presentar-se a les eleccions (especialment si militen al PP i viuen al País Valencià).

Com …

Jutges colonials

El magistrat del Jutjat del Contenciós-Administratiu número 1 de Lleida, en exercici a la colònia des de l'abril de 2010, sa il·lustríssima José María Magán Perales, s'ha fet famós en un temps rècord per les seves contínues pallassades. Ara, ha titllat la Gestoria de "administració regional espanyola", denominació que, com bé sabeu els lectors habituals d'aquest bloc, comparteixo (gairebé) al cent per cent. Encara que mai no agrada que ens ho recordin els de fora, és el que tenim perquè així ho vol la majoria dels nostres mesells diputats. Encara que a molts ciutadans (sospito que a la majoria) ens agradaria més una altra cosa. Com a descripció, perfecte. Ara bé, en aquest cas, la segona part de la seva escalfada de ploma judicial sembla del tot intolerable a qualsevol bon patrici: aquest servidor públic espanyol resident a Catalunya considera que l'ús del català per part dels lletrats de la Generalitat és “una deliberada falta de respecte i de mínima educac…

Fragments escollits (VI). Sacrifici de bons patricis

"Tot i les pèrdues patides durant els combats continuats, cap al migdia de l'11 de setembre la Coronela encara disposava d'un important potencial d'efectius intactes per a continuar la lluita (especialment els batallons 1r i 2n). Probablement la consciència respecte a aquesta situació contribuí a la presa de decisió de Berwick en el sentit de negociar i acceptar la capitulació de la ciutat amb certes condicions.

D'alguna manera, la Coronela va salvar la ciutat. Si les forces catalanes haguessin estat exterminades o s'haguessin desbandat, Berwick hauria ordenat el saqueig i la destrucció de la ciutat, tal com preveien les seves ordres i com havia demostrat el tracte que Berwick havia donat a la ciutat fins a l'agost de 1714, ja que durant les primeres setmanes no va voler parlamentar si no era per admetre la rendició incondicional dels barcelonins. A partir dels combats de Santa Clara, on bona part de l'exèrcit francès va quedar malmès sense cap result…