Ves al contingut principal

Deconstruint l'austriacisme


Monestir de Santes Creus
Per als realment capficats en la interpretació de les raons de fons de la Guerra de Successió, el darrer llibre d'en Jaume Sobrequés i Callicó, (en vaig parlar no fa gaire), conté unes pàgines especialment interessants. Sense menystenir la frondosa florida historiogràfica dels darrers vint anys (on excel·leixen els treballs d'en Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro o Josep Maria Torras i Ribé), l'exdirector del Museu d'Història de Catalunya, potser reconfortat en el record de l'experiència familiar, insisteix a reivindicar la figura de Ferran Soldevila (i, encara que menys, la de Jaume Vicens Vives) i la seva mítica i tan precursora Història de Catalunya, publicada entre 1934 i 1935. Sobrequés afirma que: "totes les causes que expliquen el viratge de Catalunya a partir de 1705 a favor de Carles i contra Felip V ja són ben explicitades a l'obra de Soldevila: l'animadversió catalana contra França; l'esmentada política despòtica de Felip V contra els catalans entre 1703 i 1705; la defensa del constitucionalisme català atacat pels funcionaris reials, i la lluita per l'hegemonia econòmica entre Castella i la Corona d'Aragó".

Contra les darreres interpretacions en les quals el paper de l'austriacisme com a vector ideològic d'oposició, com a model alternatiu d'organització de la Monarquia, guanya un relleu capdavanter en la dinàmica explicativa de la decantació dels catalans envers l'arxiduc (en particular, en les darreres obres del malaguanyat Ernest Lluch), Sobrequés emfatitza la importància d'aquest feix de causes que faran que els catalans triïn l'opció austríaca no pas per predilecció envers el seu casal (amb el qual havien mantingut agres disputes permanents amb eclosions doloroses des de finals del segle XVI), sinó en considerar-ho l'alternativa més viable d'oposició a la política despòtica del Borbó. L'historiador gironí no s'està de parlar de "aquesta gran bola que s'ha fet sobre l'austriacisme, tot atribuint-li tota mena de virtuts i d'actituds al servei de la nació catalana. D'això, res de res." Interessant debat que contribueix a mantenir ben viva l'atenció dels historiadors del país envers un període absolutament clau de la nostra història.

Comentaris

  1. Són meravellosos aquests articles que, almenys a mi, em permeten aclarir o il·lustrar-me una mica els nostres drames del passat.
    Però, estem ara i aquí. Que una casa casa feta sense fonaments sempre tendirà a caure, ja ho sabem tots. El quid, al meu entendre, és trobar el desllorigador de l'actual situació. Un tàndem Portabella-Junqueras pot permetre un equip suficient que aconsegueixi confiança social i política sense que calgui tornar a unificar cossos? La versió popular diu que la caiguda d'ERC és deguda a haver donat suport a un Montilla que no hauria estat mai acceptat per cap votant d'ERC, i d'haver-se apoltronat en un Govern inviable per la mateixa incapacitat d'un estranger de no saber parlar mínimament el seu responsable. Hem retrocedit uns deu anys... i en plena crisi econòmica...
    Dels Borbons als Montillas, anem entre Judes i Herodes...

    ResponElimina
  2. Benvolgut, en història hi ha un terme anomenat "qui prodest" ( a qui beneficia) i el Carles III, no el del conyac, l'altre, va fer una bona inversió amb els catalans, i ens va deixar tirats, igual que els anglesos, i a canvi es va fer amb tot l'imperi mediterrani.
    Potser es que la revolta contra Felip s'ha de veure també com un cop d'estat dels vigatans contra la pròpia Generalitat, que si s'hagués mantingut neutral, hagués pogut mantenir Drets, Constitucions i Llibertats. Els reis Austries passaven olímpicament de les nostres Corts, celebrant-ne nomes 5 en prop de 200 anys.
    Els navarresos sempre han estat mes intel·ligents, tenint sempre gent als dos bàndols espanyols han garantit sempre els seus Furs.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…