Ves al contingut principal

El diari del comte obre la campanya

Platja de la Vila Olímpica (Barcelona)








El pope Jordi Barbeta llançava ahir, des de les pàgines de La Vanguardia, la campanya electoral per a les eleccions municipals del 22 de maig. Explicava-denunciava un sopar conspiratiu entre Miquel Iceta, Joan Puigcercós i Joan Herrera, tot sacsejant el cadàver de l'extint Tripartit. Uh, uh, uh, que venen. Tots a votar CiU per barrar el pas als dolents de la pel·lícula. Una manera francament burda de plantejar les coses. Amb el maniqueisme autonomista habitual que marca la política catalana en els darrers temps. Aquell que considera que el més important que tenim entre mans és qui gestiona la misèria. És evident que la perpetuació en el poder, durant més de tres dècades, dels socialistes a extenses zones del país (les més poblades) és un veritable càncer polític. Però tornar a treure l'espantall de sempre no sé si resultarà tan eficient com a les darrreres eleccions nacionals. No hi ha dubte que el ventall d'opcions electorals per als electors independentistes és prou ampli i que tornar a reduir l'escenari a CiU o el caos resulta absolutament empobridor. Aixó sí, que cadascú faci la seva campanya i expliqui a cada lloc quines seran les seves prioritats de pacte. I després, a escollir.

Resulta difícil deslligar l'acte de propaganda del diari del comte de l'aparició, fa pocs dies, de la versió catalana de La Vanguardia. Com costa també de fer-ho de la delicadíssima situació econòmica que travessa el periòdic, distingit pels lectors d'aquest bloc amb el Premi Brigada de Narcòtics 2010. Caldrà fer un seguiment exhaustiu dels cabals públics rebuts directament i indirecta pel Grup Godó en els propers mesos i anys: la conducta d'homes com en Barbeta es troba segurament a mig camí entre el convenciment partidari i la crida d'auxili econòmic. A l'estil de, no deixeu que s'enfonsi el buc insígnia de l'stablishment burgès barceloní. Ahir mateix, una altra de les vaques sagrades del diari, la subdirectora Lola García, afirmava a l'Oracle d'en Grasset que, després de tres dies de provar-ho, havia arribat a la conclusió que treure al carrer la versió en català del diari no era tan difícil. Caram, doncs, els ha costat trenta-cinc anys!

Comentaris

  1. sí, sí, li ho vaig sentir dir a l'Empar Moliner per la ràdio:
    ara La Vanguàrdia vol guanyar diners amb la llengua, o malgrat la llengua (com diria la Maria Lapiedra)
    en Barbeta és com un botiguer, es refrega les mans i mentrestant te'n deix anar una de freda i una de calenta, al més pur estil convergent
    Malgrat tot, amb aquesta concessió final del comte, el català i el catalanisme han guanyat pes específic i això és un bon símptoma: ben aviat la cosa podria fer el tomb

    ResponElimina
  2. És just el que jo deia (perdó) ja fa temps: El català ja és rendible. Jo, personalment, segueixo amb l'Avui. S'ho mereix.
    Seguint amb la mateixa línia del dia, jo passaria feina a SI, propostes al Parlament:
    -Reformar la llei electoral.
    -Unificar el pariode electoral nacional i municipal.
    -Facilitar primàries internes (El partit que no faci primàries és dubtós de poc democràtic).
    -Potenciar la personalització del líder en contra del partit. Més qualitat personal. No tant partit.
    -Alliberar les informacions electorals.
    Les justificacions de cada punt no hi caben aquí, però ja s'entenen, no?

    ResponElimina
  3. EL SOPAR ES CERT,LO QUE VAN PARLAR,ES PREVISIBLE,I DESPRES DEL DESASTRE DEL TRIPARTIT A LA GENERALITAT,NO CAL FER POR.....LA CAIXA DEL AJUNTAMENT EN MES TRANYINES QUE LA DE LA GENERALTAT SEGUR....AN PUIGCERCOS HA TORNAT A CAGARLA¡¡¡¡
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina
  4. Acabo de tenir un ensurt de campionat.
    M'acaben de plantejar què fariem si CiU pactés amb PP puntualment o explícitament amb diversos ajuntaments o, fins i tot, a la Generalitat. Els mals pensaments sempre poden aparèixer i gastar alguna malifeta. Què fer?? A mí només se m'acut sortir al carrer en manifestació permanent demanant la caiguda dels CiU. Provocar la crisi fins que veiessin clar quin electorat propi o prestat tenen davant seu.
    Aquest és un tema que cal tenir-lo clar abans que passi.

    ResponElimina
  5. No oblidem que el mateix conde va dir que la Retaguardia en català ha sigut una aposta comercial. Només li faltva afegir-hi "i política".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…