Ves al contingut principal

El gran problema d'en Trias

Saló de Cent (Ajuntament de Barcelona)









Disculpeu-me la incursió barcelonina. Encara que de comarques, també m'agrada comentar els fets de la capital del nostre país. Més encara quan es disputa una batalla clau per al futur col·lectiu, amb una extensa influència més enllà dels límits del cap i casal. Tampoc no voldria caure en el terreny adobat i fàcil dels arguments tronats. Però és que no hi veig un altre remei. Que si torna el Tripartit. Que si pacte CiU-PP. Són els dos grans retrets, les dues grans pors que es dibuixen a l'horitzó. Cap novetat analítica, ho reconec. Fa deu anys que hi donem voltes entre l'una i l'altra. No puc evitar una certa debilitat per en Xavier Trias. És un tipus planer, obert ideològicament a un sector clarament majoritari de la ciutadania. Que, llegeixo, disposa d'un equip solvent i de plena confiança. I a sobre és un independentista declarat. Dels primers que va veure la llum dins la tropa convergent.

Però té un gran problema. Totes, absolutament totes les enquestes publicades fins a data d'avui, apunten a una victòria clara però no majoritària del candidat Trias. La majoria, a més, apunten a la consolidació del Partit Popular com a àrbitre. I a una reculada o simple manteniment de la coalició Unitat per Barcelona (Esquerra, Reagrupament i Laporta) a partir de les antigues posicions d'ERC en solitari. No hi ha dubte que el tarannà del candidat convergent l'impulsaria a l'establiment d'una àmplia coalició independentista per governar la capital del país. El gran problema rau en el fet que quan s'agafen les enquestes i una calculadora, s'arriba ràpidament a la conclusió que l'única sortida d'en Trias per fer majoria serà governar amb l'Alberto Fernández Díaz i els seus. No és que ell ho vulgui (com ho va voler en Pujol en el seu dia). És que no li quedarà una altra possibilitat aritmètica. Més encara quan l'alcalde Hereu sembla haver repuntat i el treball de la seva maquinària clientelista sembla començar a donar els seus fruits. I, tot plegat, fa por.

Comentaris

  1. Tens tota la raó, això és el que ens reca als independentistes de Barcelona.

    ResponElimina
  2. Pel que llegeixo no dones cap oportunitat a Santiago Espot. Doncs ja estaria bé que l'Spot fes a l'ajuntament el que fan els tres diputats de SI al Parlament. Potser li cal una empenteta que també li podem donar des de aquí, si més no, fent-hi esment.

    ResponElimina
  3. Estimat Granollacs, estic més per la Núria que pel teu postulat.
    Prefereixo seguir recolzant en Portabella amb els altres indep. que passar-me de bàndol. Si amb en Puigcercós li reconec diverses ensopegades, en canvi amb en Portabella segueixo reconeixent-li una integritat sense adzagaiades gaire grosses. Si en Portabella i la seva coalició posteriorment recolzen en Trias, ho trobaré bé amb tal de que aquest no pacti mai, mai dels mais, amb el PP.

    ResponElimina
  4. El Portabella vol la independència? Què ha fet per la independència des de l'Ajuntament? Algú em pot dir una sola mesura? Això sí, estar a la poltrona, parar la mà a final de mes i deixar que el PSC governi amb des de l'esquerra però també amb molt espanyolisme. Au, jo votaré SI.

    ResponElimina
  5. Benvolguda Núria: el meu apunt no anava adreçat a menystenir les candidatures independentistes (UxB, SI i CUP), sinó a assenyalar el que em sembla la principal contradicció de la llista previsiblement guanyadora. És precisament per això que no votaria, si pugués fer-ho, en Trias.

    ResponElimina
  6. TU VIUS A BARCELONA,ESTIMAT LLULL?...AN PORTABELLA,GRADICULENT ELL,VA DECLARAR QUE RES DE PACTA AMB L' HEREU...I DESPRES O BE CALLADET,O BE RECOLZANT,O BE PROTESTAN AMB LA BOCA PETITA,PETITA....O SIGA QUE JO NO M'HAN FIO.
    JUGANT AMB BCN.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…