Ves al contingut principal

Els fruits de trenta anys d'espoli

Seu Vella (Lleida)









L'autonomisme és misèria. Decadència crua. No cal ser gaire intel·ligent per comprovar-ho. Voleu més proves que els temps foscos que vivim i la incapacitat de la Gestoria (governi qui governi) per fer-hi front? Expliquem batalletes. Fa més de dues dècades, de petit, no hi havia vacances que la meva família no aprofités per apropar-se al poble de l'àvia. A l'alt Aragó. D'aquells viatges, recordo perfectament el que suposava creuar la frontera amb el país veí. Mentre la carretera s'estretava perillosament, el cotxe començava a transitar entre batzegades a mig camí entre Almacelles i Binèfar. Aquells sotracs es vivien a casa, sense mala intenció, no cal dir, amb una mena de satisfacció confirmatòria (almenys, així era com un servidor els percebia). El meus pares havien emigrat a inicis dels anys seixanta a la recerca d'un país millor. La superioritat de les infraestructures catalanes no feia sinó confirmar, anys després, l'encert de la seva elecció.

Aquest cap de setmana he tornat a travessar la frontera catalano-aragonesa amb els meus fills. No ben bé la mateixa, però ben propera. Baixant de Benavarri, a la Ribagorça aragonesa, la carretera és d'escàndol, amb carrils i vorals enormes, que conviden a depassar, de molt (com fa la majoria del personal), els límits de velocitat. Quan falta ben poc per arribar a Alfarràs, al Segrià, els sotracs aragonesos de fa trenta anys són ara d'una catalanitat innegable. Entre forat i forat, mentre intentes evitar-los (potser exagero una mica) encara encertes a observar, per primera vegada en tot el recorregut, un senyal que t'avisa de l'existència de radars. Després, travesses pel mig Alfarràs, Almenar i Alguaire, abans d'arribar a l'autovia. Igual que els meus pares van emigrar, em temo que als meus fills els passarà el mateix. Els hauré d'apuntar a anglès ben aviat.

Comentaris

  1. Després d'Alguaire, Rosselló i Torrefarrera abans d'arribar a l'autovia, m'ho conec ben bé.

    ResponElimina
  2. I no només les carreteres. Les empreses que se'n van a l'Aragó (Ossa, Jotagàs...) perquè els ofereixen incentius amb els diners que ens espolien, i les ajudes va donar el ministre Sebastian a Renault per Valladolid mentre la aquí la Nissan va tancant. Per no parlar dels serveis públics, escoles, llars d'infants, sanitat, rodalies, etc.

    ResponElimina
  3. Recordo haver vist imatges de dones del mil noucents rentant roba al rierol que passa per Villanueva (?), a la vora de San Gregorio. Això era els anys 68-70. Un conegut meu, de Sevilla, i on s'hi va comprar una torre amb jardí, dèia que el canvi a menys de Catalunya és tant evident que fa pena.
    La pena és nostra i el goig és per ells. La llàstima, dèia aquest conegut, és que no els ho podia comentar als seus parents de Sevilla, que allò és diner de Catalunya... S'ho havia de callar.
    Són vividors a expenses d'altres, gigolós...

    ResponElimina
  4. Es la historia de Castella. Sempre han estat paràsits d'altres pobles. Però sempre han acabat perdent allò que servia per mantenir-se. Quan els moros, els castellans feien incursions per robar en terres mores. Quan se'ls acabaven els recursos tornaven a robar. En aquells temps un ferrer, un fuster, un treballador era molt mal vist. Eren púrria, xusma. Després va venir Catalunya - Amèrica i altres fonts de riquesa i avui ha estat Europa i Catalunya els que els alimenten. Tot menys treballar i crear del no res. Fins quan?

    ResponElimina
  5. Permeteu-me una nova incursió, please.
    Abans, jo parlava dels gigolós castellans. Doncs bé, quan visitem els Països Bascos ens n'adonem dels fruits que comporta no deixar-se expoliar. La diferència és enorme. Si fem el viatge en cotxe, val la pena fer la comparació entre Països Bascos, l'Aragó, i Catalunya. Sortiu de l'autobèstia i aneu pels camins de les intimitats dels pobles. Veureu! (Per cert, en plena autobèstia, a ple Aragó hi ha una indicació enorme que senyala cap a "Mar de Aragón", com si fós allò de la platja del Manzanares. Això sí que és desijar el que no tens...!)
    Si aneu al web d'albertayma.com, podreu comprovar com de bé que viuen els que no s'han deixat expoliar!

    ResponElimina
  6. Desenganyem-nos això passa perquè la majoria de catalans ho volen.

    ResponElimina
  7. la carretera de què parla en Granollacs és la N230, competència de Foment. En aquest cas més que al·legar la misèria de les autonomies cal parlar de les inversions discriminatòries dels espanyols en les infraestructures que depenen directament -sense intermediaris- d'ells.
    Aquesta mateixa N230, més al nord, quan torna a territori administratiu català té unes caracterítiques d'escàndol...

    ResponElimina
  8. I que esperem per sortir al carrer, esbroncar al govern de la Gestoria fins que no puguin fer res mes del que vol el poble?.
    Sortir al carrer no per cridar independència tot rient, sinó amb cara de català emprenyat, fer torns si cal i no tornar a casa fins que els polítics en témer de perdre el seu lloc ens facin cas.
    Pel dia 9J o el 10J s'està convocant una nova manifestació, molt hem temo que hi haurà la meitat de gent que en la anterior perquè uns dies abans ens donaran el fons de competitivitat i tothom lloarà als "Masos".
    Tindrem un grapat de blat de moro per continuar sent gallines.

    ResponElimina
  9. Però som "pota blava", no?
    Joa'Quim, digues si aquesta J és de juny o juliol. Jo ja no m'aclaro de res gairebé. Però, amb les inicials de tot plegat, he renunciat a fer-hi cap esforç deductiu.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…