Ves al contingut principal

És la cartera, company!

Eix Macià (Sabadell)









Finalment, temps de pressupostos. És una d'aquelles coses que Esquerra hauria d'haver començat quan encara es deia ERC. M'ha alegrat profundament escoltar en boca de Solidaritat Catalana per la Independència allò que penso de fa anys, que el debat anual sobre pressupostos de la Gestoria és un moment clau en el lloable propòsit d'explicar a la majoria dels catalans el que suposa el dogal espanyol. L'espoli al qual som sotmesos. És l'oportunitat de trencar la cantarella habitual sobre què faran els seus diputats la resta de la legislatura una vegada fracassat l'intent de proclamar la independència al Parlament gràcies al vot negatiu o l'abstenció dels diputats independentistes de CiU, PSC (?) i ICV. Que què han de fer? Explicar el que podríem gastar si disposessim de les eines de les quals totes les comunitats polítiques del món es doten per fer front a allò que els nostres enemics anomenen amb desvergonya els problemes reals de la gent.

La dutxa freda autonomista porta setmanes, mesos ja, recordant-nos tots els serveis públics que deixarem de gaudir arran de la crisi. Això fa mal. Però encara molt més ha de doldre en el subconscient dels catalanets. No és només què deixarem pel camí en els propers anys a base de retallades, sinó a què renunciem en termes de progrés i benestar en acceptar tàcitament l'espoli colonial al qual som sotmesos. A quins hospitals, a quins nivell de seguretat al carrer, a quins ajuts a la dependència, a quines beques, a quines instal·lacions escolars, a quants mestres, metges i mossos. A quin desballestament de les nostres potencialitats econòmiques, a quina degradació de les nostres infraestructures acceptem ésser sotmesos a major glòria de la recentralització madrilenya. Fem doncs, uns pressupostos com si disposséssim dels vint mil milions d'euros que ens roben cada any: només serà augmentar un 40% els cabals anuals a disposició de la Gestoria!

Comentaris

  1. I que aquests pressupostos s'imprimeixin i es reparteixin entre tots, però sobretot entre aquells que tenint el dret a vot ni llegeixen ni xarxeixen ni twitteixen, als dropos remugants de TV5, als menfotistes, als de la Conillera.
    I sobretot recordar-el-s'hi cada dia i cada vegada que rondinin per una desatenció, un peatge o un "no le entiendo".
    Ens en sortirem?.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…