Ves al contingut principal

Esquerra: una marca trinxada a l'espera d'un nou lideratge


Saló de Cent (Ajuntament de Barcelona)









A tot arreu on el context general nacional té un pes més determinant ha succeït el mateix. Barcelona és el símbol. Dels gairebé cent mil vots del 2003, Esquerra ha passat en vuit anys (fins i tot coaligada amb d'altres) a poc més de trenta-tres mil. A la meva ciutat, Sabadell, les dades són pràcticament idèntiques: dels 7.880 (9,01%) a 2.378 (3,18%) vots, netament per darrera, fins i tot, dels 3.165 de 1995. Tot i que a nivell territorial (sobretot pel que fa al nombre de regidors) ha superat els nivells assolits el 1999, es pot parlar d'un ensorrament total. Absolut. Un retorn al passat, cap a 1993-1994 a molts llocs, que pocs partits han experimentat en la història recent. A la vista dels fets incontestables, la renovació fins als fonaments és d'una necessitat radical. Una primera constatació: a hores d'ara, la marca ha esdevingut del tot inservible. Resulta difícil donar lliçons. Alguns ja ens varem apartar fa anys, quan el rumb cap al desastre era patent i els responsables es negaven a veure'l. No sóc original, però la renovacíó ha de portar fins i tot a recuperar l'antiga marca de l'èxit, ERC, desant aquesta Esquerra titanic en el bagul dels records. Com un malson.

Hauria de ser la primera decisió de la nova direcció sorgida del congrés de la tardor. Una cúpula d'on han de desaparèixer tots els responsables d'aquest desastre. La dimissió en bloc dels de dalt és un primer pas. Els moviments subterranis d'un desorientat Joan Ridao han d'acabar en el no res. Igual com la continuïtat encarnada en la persona d'Anna Simó. El seu tren ha passat i ha caigut de dalt del pont. I què dir del desvergonyiment absolut d'en Jordi Portabella, postulant-se a l'hora que encara s'espolsa la terra adherida al seu vestit després de la sonora batacada. Cal gent nova. Capaç de sumar totes les sensibilitats i d'arribar als descontents del carrer. D'il·lusionar. Amb una capacitat intel·lectual i motivadora reconeguda i eficaç. Amb una trajectòria professional pròpia i capaç d'ofertar amb credibilitat una nova manera de fer política. Que hagi passat per les urnes i hagi demostrat ensortir-se'n. No sóc qui per donar consells als militans d'Esquerra, però a mi em sembla claríssim (com comença a ser notori per a una àmplia majoria dels independentistes) que aquesta persona és una que tinc la fortuna de conèixer: l'Oriol Junqueras. Què tingui sort a l'hora d'envoltar-se d'un equip guanyador. Demà parlarem d'un nom que no en pot faltar.

Comentaris

  1. Completament d'acord amb tu. A les terres de Lleida cal una neteja gairebé absoluta, de gent que s'ha negat a veure que anaven al desastre i no han fet res de res per evitar-ho. Gent nova, gent jove.

    ResponElimina
  2. M'hi sumo al vostre criteri. Fins i tot, he intentat creure'm en Portabella, a pesar de que entrar amb mercantilismes entre trànsfugues no em va agradar gens ni mica. És més, ahir mateix, en Puigcercós citava dos dels seus grans errors: Un, haver-se pensat que ficant-se "dins" del PSC (vol dir "governar") desbancarien aquest PSC...! Deliris d'analfabet; Dos, reconeixia que l'electorat denunciava haver participat de l'apoltronament.
    Jo era partidari de participar del Govern i dimitir a la primera que ens hagués tocat abaixar-nos els pantalons. Mantenir la dignitat i confiança, saber plantar cara. Cap Conseller ho va fer!
    Efectivament, cal començar de nou. Deu anys perduts i de tornar a sembrar...

    Mentrestant, CiU se'ns en riu amb la seva estratègia traïdora: Nega que els esportistes puguin negar-se a participar amb les "Selecciones Nacionales"!! -"Ara no toca oi, Sr. President?" Em sona als ecos de Monteserrat fets amb sintetitzador....

    ResponElimina
  3. Jo els hi faria una recomanació, que dimiteixin casi tots, i que posin com a caps a en Laporta i a en Portabella.

    Es que si no, no podran començar de cero, i amb aquests dos al davant de ben segur que fins i tot tenen d'inventar-se un nom nou per el partit... o encara millor deixar-lo morir mentre que tots els simpatitzants vagin passant cap a la CUP, però que no hi vagi cap càrrec, es-clar.

    Radical?, crec que no... quant un cavall s'està morint l-hi foten un tret al FarWestMovie i si un altre es fa gran donem-l'hi vitamines, però no transgèniques.

    ResponElimina
  4. Si Esquerra s'enfonsa l'independentisme més centrat desapareixeria i només quedarien les CUP i grups marginals sense representació a les institucions. Cal reflotar l'antiga ERC, ja ho has dit, molts ens hi sentíem còmodes fins que només varen admetre a qui era explícitament d'esquerres.

    ResponElimina
  5. Molt d'acord amb el text. Seria una pena que la marca, històrica, quedés inutilitzada. Sembla que hi ha 2 vies: l'aliança amb ICV de Ridao o amb Rcat de Portabella. Se suposa que la solució serà entremig. El problema és que qui ha de decidir són precisament els militanst que queden...que precisament són els qui ja veien bé el segon tripartit!.

    ResponElimina
  6. Molt bon article, molt bones opinions. Es clar que ERC necessita saba nova. Fins i tot Puigcercós ho ha de reconèixer. Però aneu en compte, el Sr. Puigcercós encara no ha acabat la seva missió. Ara confabula per "dejarlo todo atado y bien atado". Crec que en Jonqueras en un bon element per aquest canvi. Una senyal o una prova del que dic es que en Puigcercós s'afanyat a descartar-lo com a presidenciable. Per altre costat i com algú ha dit aquí, estan els militants. Jo he parlat amb algun d'ells i us puc assegurar que un zombi s'adona mes aviat de la realitat que aquesta majoria tan convençuda del segon tripartit. Ens cal ERC. Una ERC completament renovada. Sembla mentida que s'hagin equivocat tan en coses tan clares des del punt de vista nacional.

    ResponElimina
  7. No us perdeu les declaracions d'en Ridao dient que han d'anar a les generals amb ICV, que cal "ampliar perímetre" i que enlloc de "recomposar un espai minoritari independentista" han d'anar a cercar vots d'altres formacions. Millor que s'aclareixin, primer de tot si es consideren un partit independentista o no. I després si pensen fer alguna cosa pràctica per aquest objectiu. http://www.naciodigital.cat/noticia/25373/ridao/proposa/anar/plegats/amb/icv/eleccions/espanyoles

    ResponElimina
  8. No hi havia tants militants tant convençuts del segon tripartit, ni del primer. Molts es van retirar i la Direcció no hi va fer cas. I, ara,l'invent aquest d'acollir-se amb Iniciativa. El trobo tan descabellat com fer creure amb l'honestedat de CiU per cap independència de res. No m'ho imaginava que en Ridao pogués anar tant descarrilat.

    ResponElimina
  9. Be, potser no hi havia tants militans convençuts del segon tripartit (I del primer). Nomes hi havien els necesaris perque la direcció ho pogues tirar en dabant. Penso que això es la majoria. No?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…