Grans mites del nostre temps: la unitat catalana










L'opinió públicada és gairebé unànime a considerar com una decepció el trencament de la unitat catalana a Madrid en la reclamació del fons de competitivitat d'aquest any. Francament, la sorpresa no ha estat pas majúscula. És el que la Banda dels 25 (abans amb menys membres) porta fent des de fa trenta anys. La unitat catalana és de fet impossible per diversos motius. En primer lloc, perquè hi ha una majoria aclaparadora dels diputats catalans que actua exclusivament en clau espanyola. Només els importa si governen els uns o els altres. Tot i que està arxidemostrat que el projecte nacional dels uns i dels altres passa per la construcció d'un estat on el poder real i l'economia real estiguin on han d'estar, és a dir, al bell mig de la península. On tres-cents anys d'Estat borbònic han lluitat per establir.

El desànim provocat per l'enèssima baixada de pantalons de la Banda dels 25 es percep arreu. Però, precisament pel que acabo d'expressar, encara vaig un pam més enllà. És que encara que hi hagués unitat catalana tampoc no serviria d'absolutament res. Tenim 47 diputats de 350. La immensa major part, centenars de diputats espanyols, una claríssima majoria (sense comptar-hi la Banda) s'adscriuen al corrent històric, de llarguíssim recorregut, entestat en el disseny d'una Espanya centralitzada pel que fa al poder autèntic (amb concessions aparents, tret de la petita anomalia basca, pensades bàsicament per distreure el personal perifèric). Són més i tenen un projecte que passa per destruir-nos com a alternativa bàsica de competència del pol que ells pretenen consolidar. Per això, l'única sortida és obrir d'una vegada la porta de sortida. La que tots sabem.

Comentaris

  1. Com podríem fer entendre a la gent que no es pot fer funcionar un país amb les engrunes que deixen els poderosos?
    O filant més prim:
    potser simplement és que no som un país, sinó un pseudo-país, i resulta que un pseudo-país no cal que funcioni bé, n'hi ha prou que vagi tirant
    Ara bé, no podem permetre que aquells que s'auto anomenen defensors de la pàtria, ens aixequin la camisa 23 anys més... i a sobre, amb il·lusió

    ResponElimina
  2. El mite de la "unitat catalana" ha funcionat durant molts anys; des de la sociovergència s'acusaven teatralment entre ells d'haver trencat la joguina cada cop que a les Corts votaven diferent un tema de dimensió nacional.
    Hem de rebutjar, completament, aquest mite castrador. Hem de lluitar per l'hegemonia independentista i deixar d'intentar aliances quimèriques amb CiU i PSC. de què serveix anar unit amb ells?

    ResponElimina
  3. Diuen que amb els negocis no s'hi juga. Aquesta és la clau de volta. Els partits polítics tenen la seva funció desviada cap el negoci, d'interessos si es vol, però negoci de permanència als escons en definitiva. Si aquests interessos fossin pel país, i no pel clan, aquests negocis deixarien de tenir importància. Els partits polítics estan podrits de la mateixa manera que els sindicats. En general, la societat se'n desentén per això.
    Però, hi ha un petit grup gal reclòs allà dalt que porta de bòlit l'Imperi Romà. Ens cal tornar a repetir la mani de l'any passat i que torni els ànims als nostres gals.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas