Ves al contingut principal

Ho acceptarien

Santa Maria de Barberà
Els Estopa afirmaven fa algunes setmanes en un dels darrers lliuraments del programa El Convidat d'Albert Om que ells votarien no. Però que acceptarien el resultat d'un referèndum on el sí s'imposés de forma aclaparadora (en això, diuen apel·lant com sempre al fantasma de la divisió, no hi ha prou amb un 51%) en favor de la independència de Catalunya. Justament, a la feina, fa poc, només uns dies, una companya em deia exactament el mateix. Els contraris a una Catalunya lliure comencen a pensar en la hipòtesi. A veure-la com un fet versemblant, com més va cada vegada més probable. Més fins i tot que molts dels que votarien sí, però encara no s'ho creuen (que encara són moltíssims, la majoria). És un senyal inequívoc de com l'anhel de llibertat plena per al nostre país continua avançant i avançant. Hem canviat el ritme i tothom, almenys a aquesta banda del riu, ho sap.

Francament, d'entrada, de cop al bot, vaig jutjar que l'actitud dels Estopa i de la meva companya de feina era poc presentable. Em semblava com si ens perdonessin la vida. Naturalment que hauran d'acceptar la voluntat majoritària del poble de Catalunya. D'això se'n diu democràcia. El govern de la majoria. Només faltaria. Com ens aguantem i acceptem l'statu quo autonomista vigent, pura autonomisèria, els independentistes, des de fa tants i tants anys. Vist des d'un altre punt de vista, però, significa que els Estopa i la meva companya de feina accepten que la decisió sobre la llibertat l'hem de prendre els catalans i només els catalans. Que som un subjecte polític capaç de decidir per nosaltres mateixos. Que som una nació. Vist així, sense dubte, és un gran progrés.

Comentaris

  1. Ahir mateix, en una trobada familiar i entre tapes i tapes, els meus nebots i germans coincidíem en la maduració de la fruita indep. Com amb l'agricultura, cal adobar la terra -que s'està fent (explicant) prou bé-, sembrar -tenim el creixement d'opcions polítiques- i, el regatge, que ens el serveixen gratuïtament els okupes de Castella. La nostra impaciència per aconseguir els regals del dia de reis, cal contenir-la i fer-la fructífera amb la nostra constància vigilant la sembra.

    ResponElimina
  2. El cas d'Escòcia està essent especialment visual. Obre camí. Ningú ha plantejat, per exemple, que els anglesos hagin de decidir sobre Escòcia. I aquest precedent és més important que Kosovo.

    ResponElimina
  3. El de la seva companya no ho sé però el dels estopa és clar: No són catalans ni se senten. Són immigrants espanyols o fills i alguna cosa queda. Tenint en compte que els arribats o nascuts durant la democràcia espanyola dominant són els pitjors...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…