Ves al contingut principal

Mireu si ve de lluny

Taradell









Estefania de Requesens (1501/1508-1549), fou l'hereva d'un dels llinatges més poderosos de la Catalunya del seu temps i casà amb el cavaller castellà Juan de Zúñiga, noble sense gran patrimoni, esdevingut conseller de la màxima confiança de l'emperador Carles I i preceptor del futur monarca Felip II de Castella. Estefania, dotada d'una notable formació renaixentista i catalana, s'establí a la cort castellana amb el seu marit. Mantingué una intensa correspondència amb la seva mare, Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós, que, ara fa gairebé vint-i-cinc anys va ser objecte d'una edició per obra de Maite Guisado, sota el títol, Cartes íntimes d'una dama catalana del s. XVI (Barcelona, laSal ediciones de les dones, 1987). Sempre havia volgut llegir-la i no fa gaire li he pogut dedicar finalment l'atenció que es mereix.

Es parla molt dels continus embarassos, de plantes i de cuina. Aspectes ben curiosos de la vida quotidiana dels nostres avantpassats (en l'àmbit social dels privilegiats, naturalment). Algunes paraules d'Estefania de Requesens sobre el seu fill Lluís, nascut a Barcelona i encara no del tot castellanitzat (home clau moltes dècades més tard en la victòria contra els turcs a Lepant i com a governador dels Països Baixos revoltats), ens il·lustren sobre l'ambient anticatalà que es respirava a la cort a les poques dècades de la formació d'una Monarquia hispànica que, aparentment, encara portava amb relativa comoditat la seva essencia multinacional original. Lluís de Requesens, diu la seva mare, gairebé sis-cents anys abans del naixement de Punto Pelota, "que vol ser català, que ja defensa la terra ab los altres patges del príncep que li diuen mal de Catalunya" (p. 28).

Comentaris

  1. Veig que ja puc seguir participant d'aquest bloc tan il·lustrador dels problemes que ens genera la nostra proximitat geogràfica amb Castella.
    Perquè el que és proximitat d'estimació, res de res. La més viva expressió del seu mal d'enveges és el Real Madriz. No saben viure feliços amb el què sàpiguen fer de bo.
    És fantàstica aquesta troballa d'aquestes cartes íntimes, on ja llevores el 1500 els castellans ja ens odiaven. Podria ser que els òdis de llavores s'haguessin potenciat molt amb el nostre despabilat Cristòfor Colom, que ho va voler tot? I encara subsisteix!
    A veure quan els fem una bona bufa i es queden amb la cara fent de baldufa!!

    ResponElimina
  2. Diuen que el veí es amb qui mes probablement ens barallarem.
    Els del poble del costat son pitjor que els de mes lluny.
    Espanya pitjor que Noruega.
    Amb qui ens tenim de barallar sinó amb els que tenim ale-vora i que a mes sempre ens han odiat per no voler estar sotmesos i bon minyons?.
    Amb qui es tenen de barallar ells sinó amb aquesta província que no vol ser espanyola, que vol parlar un dialecte obsolet per comptes de la millor llengua del mon?, que prefereixen enfilar-se fent una absurda pila d'homes per comptes de gaudir de la noble i senyorial "corrida".
    Poseu-se al seu lloc, aquests catalans son tan pobres d'esperit que no volen esdevenir castellans !!.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…