Ves al contingut principal

Mireu si ve de lluny

Taradell









Estefania de Requesens (1501/1508-1549), fou l'hereva d'un dels llinatges més poderosos de la Catalunya del seu temps i casà amb el cavaller castellà Juan de Zúñiga, noble sense gran patrimoni, esdevingut conseller de la màxima confiança de l'emperador Carles I i preceptor del futur monarca Felip II de Castella. Estefania, dotada d'una notable formació renaixentista i catalana, s'establí a la cort castellana amb el seu marit. Mantingué una intensa correspondència amb la seva mare, Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós, que, ara fa gairebé vint-i-cinc anys va ser objecte d'una edició per obra de Maite Guisado, sota el títol, Cartes íntimes d'una dama catalana del s. XVI (Barcelona, laSal ediciones de les dones, 1987). Sempre havia volgut llegir-la i no fa gaire li he pogut dedicar finalment l'atenció que es mereix.

Es parla molt dels continus embarassos, de plantes i de cuina. Aspectes ben curiosos de la vida quotidiana dels nostres avantpassats (en l'àmbit social dels privilegiats, naturalment). Algunes paraules d'Estefania de Requesens sobre el seu fill Lluís, nascut a Barcelona i encara no del tot castellanitzat (home clau moltes dècades més tard en la victòria contra els turcs a Lepant i com a governador dels Països Baixos revoltats), ens il·lustren sobre l'ambient anticatalà que es respirava a la cort a les poques dècades de la formació d'una Monarquia hispànica que, aparentment, encara portava amb relativa comoditat la seva essencia multinacional original. Lluís de Requesens, diu la seva mare, gairebé sis-cents anys abans del naixement de Punto Pelota, "que vol ser català, que ja defensa la terra ab los altres patges del príncep que li diuen mal de Catalunya" (p. 28).

Comentaris

  1. Veig que ja puc seguir participant d'aquest bloc tan il·lustrador dels problemes que ens genera la nostra proximitat geogràfica amb Castella.
    Perquè el que és proximitat d'estimació, res de res. La més viva expressió del seu mal d'enveges és el Real Madriz. No saben viure feliços amb el què sàpiguen fer de bo.
    És fantàstica aquesta troballa d'aquestes cartes íntimes, on ja llevores el 1500 els castellans ja ens odiaven. Podria ser que els òdis de llavores s'haguessin potenciat molt amb el nostre despabilat Cristòfor Colom, que ho va voler tot? I encara subsisteix!
    A veure quan els fem una bona bufa i es queden amb la cara fent de baldufa!!

    ResponElimina
  2. Diuen que el veí es amb qui mes probablement ens barallarem.
    Els del poble del costat son pitjor que els de mes lluny.
    Espanya pitjor que Noruega.
    Amb qui ens tenim de barallar sinó amb els que tenim ale-vora i que a mes sempre ens han odiat per no voler estar sotmesos i bon minyons?.
    Amb qui es tenen de barallar ells sinó amb aquesta província que no vol ser espanyola, que vol parlar un dialecte obsolet per comptes de la millor llengua del mon?, que prefereixen enfilar-se fent una absurda pila d'homes per comptes de gaudir de la noble i senyorial "corrida".
    Poseu-se al seu lloc, aquests catalans son tan pobres d'esperit que no volen esdevenir castellans !!.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…