Mireu si ve de lluny

Taradell









Estefania de Requesens (1501/1508-1549), fou l'hereva d'un dels llinatges més poderosos de la Catalunya del seu temps i casà amb el cavaller castellà Juan de Zúñiga, noble sense gran patrimoni, esdevingut conseller de la màxima confiança de l'emperador Carles I i preceptor del futur monarca Felip II de Castella. Estefania, dotada d'una notable formació renaixentista i catalana, s'establí a la cort castellana amb el seu marit. Mantingué una intensa correspondència amb la seva mare, Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós, que, ara fa gairebé vint-i-cinc anys va ser objecte d'una edició per obra de Maite Guisado, sota el títol, Cartes íntimes d'una dama catalana del s. XVI (Barcelona, laSal ediciones de les dones, 1987). Sempre havia volgut llegir-la i no fa gaire li he pogut dedicar finalment l'atenció que es mereix.

Es parla molt dels continus embarassos, de plantes i de cuina. Aspectes ben curiosos de la vida quotidiana dels nostres avantpassats (en l'àmbit social dels privilegiats, naturalment). Algunes paraules d'Estefania de Requesens sobre el seu fill Lluís, nascut a Barcelona i encara no del tot castellanitzat (home clau moltes dècades més tard en la victòria contra els turcs a Lepant i com a governador dels Països Baixos revoltats), ens il·lustren sobre l'ambient anticatalà que es respirava a la cort a les poques dècades de la formació d'una Monarquia hispànica que, aparentment, encara portava amb relativa comoditat la seva essencia multinacional original. Lluís de Requesens, diu la seva mare, gairebé sis-cents anys abans del naixement de Punto Pelota, "que vol ser català, que ja defensa la terra ab los altres patges del príncep que li diuen mal de Catalunya" (p. 28).

Comentaris

  1. Veig que ja puc seguir participant d'aquest bloc tan il·lustrador dels problemes que ens genera la nostra proximitat geogràfica amb Castella.
    Perquè el que és proximitat d'estimació, res de res. La més viva expressió del seu mal d'enveges és el Real Madriz. No saben viure feliços amb el què sàpiguen fer de bo.
    És fantàstica aquesta troballa d'aquestes cartes íntimes, on ja llevores el 1500 els castellans ja ens odiaven. Podria ser que els òdis de llavores s'haguessin potenciat molt amb el nostre despabilat Cristòfor Colom, que ho va voler tot? I encara subsisteix!
    A veure quan els fem una bona bufa i es queden amb la cara fent de baldufa!!

    ResponElimina
  2. Diuen que el veí es amb qui mes probablement ens barallarem.
    Els del poble del costat son pitjor que els de mes lluny.
    Espanya pitjor que Noruega.
    Amb qui ens tenim de barallar sinó amb els que tenim ale-vora i que a mes sempre ens han odiat per no voler estar sotmesos i bon minyons?.
    Amb qui es tenen de barallar ells sinó amb aquesta província que no vol ser espanyola, que vol parlar un dialecte obsolet per comptes de la millor llengua del mon?, que prefereixen enfilar-se fent una absurda pila d'homes per comptes de gaudir de la noble i senyorial "corrida".
    Poseu-se al seu lloc, aquests catalans son tan pobres d'esperit que no volen esdevenir castellans !!.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas