Ves al contingut principal

Roca, amaga't sota les pedres

Què pesats. N'hi ha que insisteixen i insisteixen, inexpugnables davant del desencís. Com si fossin venedors d'enciclopèdies. No contents amb comprovar que és de nit, ells repeteixen, com a bons brigadistes, que el sol és esplendorós. Sota la moderació de Lluís Bassets, els pares de la pàtria (la d'allà) Miquel Roca i Felipe González acaben de perpetrar el llibre ¿Aún podemos entendernos? Conversaciones sobre el encaje de Cataluña en España (Editorial Planeta). Torna-hi. L'altre dia vaig sentir la propaganda de l'obra per part del pare constitucional, convidat a la ràdio pública. No entenc exactament el paper d'aquest advocat de prestigi, ara envolcallat d'una certa polèmica pel fet que la Vall d'Hebron obrís en exclusiva un quiròfan dilluns de Pasqua per operar un tal Miquel Roca). Sé que és difícil fer-se una autoesmena a la totalitat a una extensa trajectòria política com la que darrerament ha assajat, amb gran honestedat, el President Pujol.

El més lògic, però, seria que Miquel Roca, permeteu-me el joc de paraules fàcil, s'amagués sota les pedres. Quan un ha estat ferrer de la presó que ens impedeix assolir la llibertat, faria bé de no donar gaires lliçons. Quan un ha despreciat incloure els drets històrics de Catalunya a la carta constitucional espanyola, impossibilitant de facto que el país disposi d'un sistema semblant al del concert econòmic i, per tant, de la capacitat d'aplicar els propis recursos contra la crisi. Quan un s'estrella amb una violència extrema en l'intent d'entendre's amb ells en l'anomenada Operació Roca, fins al punt d'obtenir zero diputats a l'Espanya espanyola. Quan un té aquesta trajectòria, el millor és amagar-se sota les pedres. I, pel que fa al títol de l'obra, només una consideració, estrictament pel que fa a l'interrogant: ja ens entenem perfectament. Com ho fan l'amo i l'esclau. La comprensió no és el problema. Simplement, tenim projectes nacionals diametralment oposats i incompatibles. Ells volen la nostra submissió. Nosaltres volar lliures. I és trist que hi hagi encara qui es dediqui a fer veure que l'amo i l'esclau són coleguis.

Comentaris

  1. Fa molts anys, estava al meu costat en un pont aeri tornant dels "mandriles", era quant encara estava al govern, ell, que no jo.
    Tres noietes del seient del davant es varen passar el viatge agenollades als seus seients, mirant enrere i fet-li preguntes, bromes i dient-l'hi dolenteries, l'home estava superat, no s'en va saber sortir, feia pena, va patir.
    De tant en tant hem feia una mirada ràpida com avergonyit, esporuguit i potser demanant ajuda. Al final del viatge s'en varen en-fotre obertament, l'hi digueren que mai l'havien votat i que mai el votarien, tots els viatgers del voltant varem quedar decepcionats de tenir un polític així a casa nostra, un poca-pena.
    Aleshores els telèfons amb càmera i el YouTube no existien, però ho conservo gravat, el dia que el meu cervell porti bluetooth3.1 us ho ensenyaré.
    Aquell dia l'avió no va caure, però aquest bon home hem caigué mes avall que el aparell aquell del Narcís Monturiol.
    I ara edita un llibre sobre si encara ens podem entendre?, mare meva, n'hi han de caducats i n'hi han d'idiotes....

    ResponElimina
  2. QUANT EL PRESIDENT PUJOL,AL VA ALLUNAYAR,VA FER BE,MALGRAT MOLTA GENT NO HO VA ENTENDRER.
    PER LA SEVA CULPA ESTEM COM ESTEM.....MASSA SENY O POTSER MASSA POR....
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina
  3. A poc a poc, un va veient qui va ser què en la realitat dels negociadors catalans de la Constitució. Tinc entès que, efectivament, va ser ell qui va dir que no calia reivindicar els drets nacionals catalans, en contra del que sí van fer els bascos. Aquesta anècdote d'en Joa'Quim il·lustra encara millor el desastre del nostre "millor" negociador. I, esclar!, a Madriz mai voldran refer la Constitució. Els va sortir regalada! També, tinc entès que un militar important de l'època li va fer un ultimàtum a les escales del Congreso de los Disputados en el sentit de que no reivindiqués res més o ho perderia tot. Pel que ha dit en Joa'Quim, en Roca deuria ser dels que van anar voluntaris a la mili o a fer milícies. Poques discusions deuria tenir amb cap militar. Així ens va... pitjor que els tontos, són els tous!
    I jo que el creia cegament!!

    ResponElimina
  4. Resposta a la qüestió del llibre: NO!!!

    No volen i, potser no saben, entendre'ns. Per a entendre'ns, per a parlar, per a col·laborar, cal fer-ho entre parts iguals.

    ResponElimina
  5. Un covard i traidor mes com tants n'hem tingut. Segurament Felipe li va ordenar, venga escribe argo que la cosa de Catalunya esta caliente i el pallasso aquest que ja no pinta res enlloc li va faltar temps per anar a lleparli els peus.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…