Ves al contingut principal

Sentiments del passat entre les mans

Platja de Salou
Tot i que, com no podria ser d'altra manera, també té els seus moments durs de monotonia, tinc una feina que no me la mereixo. És per estar agraït. No és només la fortuna de gaudir d'una ocupació estable (després de quinze anys de precarietat, això sí). Que tal i com està el pati, ja és un bon estímul. És la possibilitat d'experimentar sensacions d'una intensitat emocional tan i tan considerable. Instants que t'omplen de sobte l'ànima. Tenir la possibilitat d'endinsar-te, amb tota la riquesa del seu llegat material i espiritual, en les vides de nissagues i persones il·lustres o anònimes que han viscut experiències humanes d'altíssim voltatge. Fa uns anys, encara recordo commogut l'aproximació, document a document, pas a pas, a la vida tràgica d'una lluitadora per la llibertat, exiliada a tres països, filla d'una líder republicana morta dramàticament a la presó de Palma als anys quaranta i mare de dos fills desapareguts en plena joventut de malaltia i accident. Descobrir pas a pas les vivències d'una trajectòria humana plena d'il·lusions, d'alegries i de dolor.

És com si visquéssis moltes vides en una. Fa pocs dies tenia entre mans la documentació d'una escriptora catalana morta en ple migdia de la seva fructífera existència. Entre papers familiars, esborranys d'obra inèdita i dossiers de treball, hi vaig acabar trobant una clàssica cartera de pell marcada en un dels seus extrems amb dues lletres metàl·liques que representaven les seves inicials. Sabent del seu tràgic final, la troballa em va impactar. Més encara, quan en obirir-la, a banda i banda, es deplegaren dues fotografies dels seus dos fills petits. Digueu-me cursi, però, m'envaí aleshores, de dalt a baix, la presència dels seus impulsos d'amor maternal. Hi vaig percebre tot d'una la personalitat completa d'aquella dona que tant sovint només valorem pel reconeixement a la seva trajectòria pública, a la seva obra literària. I vaig pensar què hauria estat d'aquella escriptora desapareguda si hagués arribat a la plena maduresa creativa. I de com els seus fills, els de les fotografies a la cartera, captades a diferents edats, l'hauran trobat a faltar tots aquests anys. Un privilegi poder percebre fins els sentiments del passat entre les mans.

Comentaris

  1. Coincideixo plenament amb aquest sentiment teu, Granollacs. Més quan veiem el pa que s'hi dóna al carrer. Podem ser feliços de poder fer la feina desitjada i a sobre que la cobrem -justeta, però- i amb caràcter indefinit. L'economia familiar, la salut, la professió, l'estimació corresposta, tot, formen un conjunt del que cal cercar-ne la mitjana per aconseguir-ne la felicitat plena.
    La meva ràbia rebenta quan veig que els poca-vergonyes, especuladors, violents, etc. van pel carrer tan triomfants, trencant vides, professions, famílies, a tort i a dret.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…