Sentiments del passat entre les mans

Platja de Salou
Tot i que, com no podria ser d'altra manera, també té els seus moments durs de monotonia, tinc una feina que no me la mereixo. És per estar agraït. No és només la fortuna de gaudir d'una ocupació estable (després de quinze anys de precarietat, això sí). Que tal i com està el pati, ja és un bon estímul. És la possibilitat d'experimentar sensacions d'una intensitat emocional tan i tan considerable. Instants que t'omplen de sobte l'ànima. Tenir la possibilitat d'endinsar-te, amb tota la riquesa del seu llegat material i espiritual, en les vides de nissagues i persones il·lustres o anònimes que han viscut experiències humanes d'altíssim voltatge. Fa uns anys, encara recordo commogut l'aproximació, document a document, pas a pas, a la vida tràgica d'una lluitadora per la llibertat, exiliada a tres països, filla d'una líder republicana morta dramàticament a la presó de Palma als anys quaranta i mare de dos fills desapareguts en plena joventut de malaltia i accident. Descobrir pas a pas les vivències d'una trajectòria humana plena d'il·lusions, d'alegries i de dolor.

És com si visquéssis moltes vides en una. Fa pocs dies tenia entre mans la documentació d'una escriptora catalana morta en ple migdia de la seva fructífera existència. Entre papers familiars, esborranys d'obra inèdita i dossiers de treball, hi vaig acabar trobant una clàssica cartera de pell marcada en un dels seus extrems amb dues lletres metàl·liques que representaven les seves inicials. Sabent del seu tràgic final, la troballa em va impactar. Més encara, quan en obirir-la, a banda i banda, es deplegaren dues fotografies dels seus dos fills petits. Digueu-me cursi, però, m'envaí aleshores, de dalt a baix, la presència dels seus impulsos d'amor maternal. Hi vaig percebre tot d'una la personalitat completa d'aquella dona que tant sovint només valorem pel reconeixement a la seva trajectòria pública, a la seva obra literària. I vaig pensar què hauria estat d'aquella escriptora desapareguda si hagués arribat a la plena maduresa creativa. I de com els seus fills, els de les fotografies a la cartera, captades a diferents edats, l'hauran trobat a faltar tots aquests anys. Un privilegi poder percebre fins els sentiments del passat entre les mans.

Comentaris

  1. Coincideixo plenament amb aquest sentiment teu, Granollacs. Més quan veiem el pa que s'hi dóna al carrer. Podem ser feliços de poder fer la feina desitjada i a sobre que la cobrem -justeta, però- i amb caràcter indefinit. L'economia familiar, la salut, la professió, l'estimació corresposta, tot, formen un conjunt del que cal cercar-ne la mitjana per aconseguir-ne la felicitat plena.
    La meva ràbia rebenta quan veig que els poca-vergonyes, especuladors, violents, etc. van pel carrer tan triomfants, trencant vides, professions, famílies, a tort i a dret.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas