Ves al contingut principal

Tal faràs, tal trobaràs

Judici Final de Santa Maria d'Arties (Vall d'Aran)
La seguretat pública acostuma a ser un dels aspectes més difícils de gestionar per a un govern. Arribat el moment crucial, actuar o no fer-ho. Prevenir mals majors o excedir-se matant mosques a canonandes. La línia és sovint tan fina que constitueix gairebé sempre un terreny abonat per a la crítica fàcil. Durant els darrers anys, però, n'hem vist de tot. Els nivells de manipulació han superat els límits habituals. La nefasta gestió del darrer conseller del ram, Joan Saura (francament, fa angúnia veure'l encara, tan tranquil, a les reunions de la direcció d'Iniciativa) va anar acompanyada, per part dels seus encertats crítics, d'unes dosis de demagògia altament considerables. Qualsevol actuació era bona per deixar-lo a l'alçada del betum. Sense contemplacions. El paroxisme va arribar amb l'acusació penal relacionada amb el desgraciat incendi d'Horta de Sant Joan, on cinc bombers van perdre tràgicament la vida.

Tot un sector del país, epidèrmicament anticomunista, va trobar en la figura de Saura (Sauron, em feia riure un amic), l'autèntica bèstia negra a abatre. Responsable de crims inenarrables. Caiguda la bèstia, fins i tot el seu número dos, com una rata de claveguera, no s'ha estat darrerament de criticar-lo, això sí, sense abandonar la poltrona fins al canvi de govern a la Gestoria. I passa que tot aquest odi abocat engendrarà en el futur, l'immediat i el més futur, més odi. Hi ha qui espera la primera errada del conseller Felip Puig en candeletes. No conec sinó les primeres reaccions dels fets d'ahir. Però no hi ha dubte que certs sectors del país s'abraonaran ara sobre el conseller amb la mateixa demagògia dels seus antecessors en la crítica. És allò de, tal faràs, tal trobaràs. Em penso que necessitarà per defensar-se alguna cosa més que un bat de beisbol.

Comentaris

  1. Efectivament, els polítics, molts, en lloc de col·laborar es dediquen a atropellar l'altra. És una de les indignacions dels sublevats, no? Respecte d'aquesta gent, molts sense cap mena de preparació, però amb molt bona voluntat, trobo que ningú no els presta cap mena d'aportació, ajut per poder afinar, estructurar les seves reflexions. No seria convenient que alguna universitat els prestés col·laboració? Fins i tot, si el nostre President, que tant es vol distanciar del "no fotre res", els podria facilitar alguna logística constructiva, abans de no deixar-los que es podreixin les poques esperances de construir que puguin tenir aquests joves. Dic Generalitat i no pas partit, ep!! Per exemple, brindar-los toldos i tendes a la Ciutadella, amb instructors de com formalitzar propostes, etc. seria bo pel país.

    ResponElimina
  2. A mi em sembla poc rellevant que es decideixi -des del govern- d'ajudar els acampats-indignats tal i com comenta Ramon Llull. Estic segur que una bona part dels participants en l'acte són ab-so-lu-ta-ment incapaços de posar sobre paper cap proposta intel·ligent. Si no, digueu-me si heu vist alguna pancarta que reivindiqui la fi de l'espoli fiscal a què estem sotmesos (que, si s'arribés a arreglar, faria molt perquè en aquest país augmentés l'amor i la fe en la dutxa diària).

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…