Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2011

CiU: quan la fortor delata

Mentre l'enquesta del CEO demostra que la majoria independentista al nostre país comença a ser no clara, sinó claríssima (aproximant-nos a passes de gegant al doble dels partidaris del sí que del no, demà en parlarem més a fons), l'estratègia política del partit de referència de la majoria dels independentistes comença a atufar de debò. Com és ben sabut, com encara no tenen prou amb un 43 a 28, han decidit que la batalla que cal lliurar primer és la d'un suposat pacte fiscal, que concita la pràctica unanimitat del país, però que tothom sap que és impossible (a no ser que, com d'habitud, se'ns faci passar bou per bèstia grossa). Està bé, com diria el vell president. Jugarem aquest joc. Però es veu que no hi ha pressa. Que el país no necessita els seus propis recursos aviat per sortir de la crisi on som com a resultat, en primer lloc, del salvatge espoli al qual som sotmesos.

No hi ha pressa. És tan clar que no hi ha pressa, que la cosa comença a fer pudor. Aquests …

Tots sou catalans











Aquests dies he tornat a llegir algunes coses sobre el mestre Pau Casals, un dels grans personatges catalans del segle passat. Més enllà dels seus mèrits musicals, pels quals fou reconegut en vida com potser cap altre, cal recordar-lo com a bon patrici. Com a home solidari, resistent i difusor de la nostra causa en els temps més difícils. Des de l’exili. Fa més de deu anys, un dels seus nebots, en Carles Casals i Vidal, explicava en una carta a l’Avui, una anècdota que descriu perfectament la intel·ligència i el patriotisme del personatge. El juny de 1954, en acabar el cinquè Festival de Prada, el Consell General dels Pirineus Orientals organitzà un homenatge a Pau Casals a la capital del Rosselló. El mestre agraí els habituals discursos laudatoris de les autoritats rosselloneses. En cloure el seu propi discurs, però, afegí: “hi ha una cosa en què no estic conforme, és el desig que heu expressat que jo em trobi aquí, com si estigués a casa. I jo, aquí, no em trobo com si estigués …

Un any després de l'autonomicidi

Avui fa tot just dotze mesos, després d'arrossegar-se penosament durant més de trenta anys, el Tribunal Constitucional espanyol, interpretant els sentiments del poble (veí) i aplicant fidelment les instruccions de l'advocat de l'Estat enviat pel govern socialista amic, va assassinar finalment l'Estatutet de la Moncloa. És a dir, va posar punt i final a les esperances que l'autonomisme aportés alguna cosa més als catalans que pura misèria. Permeteu-me l'humor fàcil: pocs dies més tard, varem sortir al Passeig de Gràcia per no acabar com Grècia. Un any després, tot continua exactament igual. El règim de gestió autonomista és d'un valor tan ínfim que en dotze mesos els nostres polítics no han necessitat gaire esforç per ignorar la seva defunció i fer veure que no passa res. Que el país té altres necessitats més urgents que la sobirania pròpia. No els ha costat gens subvertir el veritable debat sobre les causes de la decadència del nostre país.

L'autonomis…

Coses del meu alcalde (quatre anys més)

Diuen empleats municipals que l’alcalde de Sabadell, el gran Manuel Bustos, està fortament contrariat pels resultats electorals. En comptes de donar gràcies al cel pel fet que, baixant cinc punts el seu suport, no ha perdut cap regidor (gràcies sobretot a la divisió dels independentistes), es veu que no està pas content. L’home no entén com, essent tan i tan bo com és, milers i milers de sabadellencs hem optat per no votar-lo. L’alcalde dels retrats col·locats als llocs mes inversemblants, en la seva versió Kim Jong Bustos, deu pensar que no ens el mereixem. Que fins i tot el Papa va decidir aturar-se davant d’ell en el passadís central de la Sagrada Família. I, en canvi, els ciutadans de la seva ciutat no som capaços de donar-li la majoria absoluta semi perpètua que tant desitja com a trampolí.
Ara, abocat a les més altes cotes, es dedica amb fruïció al congrés dels socialistes de la tardor. De moment, com qui no vol la cosa, en la versió radicalitzada que el caracteritza quan les e…

La credibilitat es recupera amb coherència

Tot i que sigui encara massa d'hora resulta difícil (amb ànim constructiu, amb voluntat de recomençar) no fer paral·lelismes entre l’ascens d’ERC el 2003 i el de Bildu el 2011. D’entrada, la histèria col·lectiva desfermada a la capital del regne per la sobtada aparició de l’enemic prèviament fustigat. Divendres passat, durant la roda de premsa posterior a la reunió de l’executiu espanyol, tot i la gravetat de la situació econòmica, les preguntes dels periodistes semblaven un monogràfic alarmista sobre el poder acumulat pel partit abertzale. Com si la responsabilitat fos de Pérez Rubalcaba i no dels ciutadans bascos que hi han dipositat la seva confiança. Al dia següent, les portades de la premsa espanyola anaven plenes en portada de la decisió abertzale a la capital donostiarra. Bildu gestiona avui un cabal de confiança d’enorme intensitat, superior encara al que va rebre ERC ara fa vuit anys. Veurem si serà capaç de mantenir-lo i fer-lo créixer.

D’entrada, però, semblen haver ma…

L'apartheid blanc-i-blau

Són gent admirable. Tenaç fins al defalliment en les seves conviccions. S'han fet el propòsit d'arribar la temporada vinent als quaranta mil socis, una xifra realment espectacular. A l'abast de molt pocs equips a la Primera Divisió espanyola. I això té un mèrit extraordinari, especialment durant els darrers anys. Perquè conviure amb l'altre equip que dóna nom a la ciutat no és fàcil. Ni per a Barcelona ni per a Catalunya en general (felicitats, Sabadell!). Compartir l'espai amb l'equip més excels del món (i un dels millors, sinó el més gran de tota la història), mentre t'il·lusiones amb la lluita per arribar a jugar a Europa (quan va bé), amb un joc especulatiu, a base de batre el rècord d'equip amb més punts i menys gols, demostra una fermesa extraordinària.

Ara que en Daniel Sánchez-Llibre finalment ho deixa, em torna al pensament un clàssic. Fa alguns mesos, amb el victimisme habitual que ha caracteritzat el seu mandat, un dels seus delfins, l'…

Tornem-hi el 9 de juliol

L'Albert em va avançar la notícia fa uns dies. Esperem trobar-nos novament com l'any passat, tot just abans d'introduir-nos al torrent sanguini de la multitud. Entre amics i coneguts, companys de lluita. Encara que ben aviat ens acabem perdent entre els corrents incontrolables de la gentada. En un mar d'estelades. El Llorenç també hi era aleshores. Un any més tard, ha perdut la feina. Bons patricis organitzen, des de la societat civil, per al proper 9 de juliol, una nova gran manifestació per la independència. En l'estela de les dels darrers anys. Com a resistents que som. En temps de decepcions i d'esperança. Som cridats, un any després, ha expressar novament al carrer que estem fins al capdamunt de tanta tonteria. Que l'autonomisme vigent és una autèntica xacra que posa en risc el nostre futur personal i el de les properes generacions de catalans. Que tot i els canvis de majoria, el govern de la Gestoria continua igual d'incapaç que abans per portar …

Dinar bé en temps de crisi

Disculpeu-me el títol trampós que, tal vegada, us haurà fet pensar en una recomanació gastronòmica per als temps difícils en que vivim. Avui no parlaré precisament de menús econòmics de restaurant d'ocasió. No, els trets no van per aquí. M'ho ha explicat algú de confiança. A qui atorgo total credibilitat. És només una anècdota, però d'aquelles que fan mal. Que diuen moltes, moltes coses. M'ho ha comentat indignat, profundament dolgut. Escandalitzat. M'ha parlat del que va succeir fa uns quants dies en una gran institució del país regentada per la Gestoria. El Conseller del ram (tant se val qui) hi va acudir per presidir un acte públic de lluentor. No cal dir que, com a tot arreu, en aquesta gran institució hi ha hagut acomiadaments, places vacants que no es cobriran mai i retallades de salaris, ajuts i complements per als treballadors, fets que han endurit força les condicions de feina de tothom. La tensió es mastega.

Bé, no tothom sembla haver resultat perjudicat…

Tranquils, cal demanar permís

El Tribunal Constitucional ha aixecat el veto a la Llei de Consultes a l'espera d'una sentència definitiva. Diu que no cal patir (els espanyols) que segons la nostra mateixa llei dogal (entre d'altres, obra dels independentistes d'ERC), que deriva del nostre Estatutet dogal (aquell que van recolzar els independentistes de CiU), en tot cas, per convocar un referèndum cal demanar l'autorització de l'amo. Cap problema, doncs. Abans o després de la sentència és clar que mai es podrà celebrar un referèndum sobre el pacte fiscal. Com diria la meva dona, lo saben los chinos. Això, que ho sap tothom i es profecia, ara el Tribunal Constitucional ho certifica. Aquest estat de coses coincideix amb el rebrot dels indignats, que insisteixen a portar la seva indignació en un camí paral·lel al de l'històric català emprenyat. Que el 15-M mai no toqui amb el 10-J. Dues indignacions que, sospitosament, molt sospitosament, mai convergeixen.

Perquè, per pura lògica de proximi…

La primera prova d'Oriol Junqueras: entre la pacificació i la credibilitat

L'Oriol Junqueras va donar ahir públicament el seu primer pas per conformar la seva candidatura a la presidència d'ERC. Des d'aquí no puc sinó celebrar-ho. És el que esperava bona part del seu partit i una part significativa del país. A partir d'ara, encara un repte d'enormes dificultats. Un dels actius més importants del nou alcalde de Sant Vicenç dels Horts és el d'haver sabut no implicar-se massa en cap de les faccions en disputa en la sagnant història recent d'ERC. És precisament això el que fa que ara pugui ser, per tant, un home de consens. La primera entrevista en clau de presidenciable, publicada dilluns al diari Ara, rebla el clau en aquesta direcció. La música unitària està bé. Però, modestament, no sé si és allò que espera la majoria dels antics votants del partit que porten anys fugint espaordits. Correm el risc de quedar-nos a mig camí. I això seria un desastre. Gairebé com perdre la darrera oportunitat.

La nova proposta de l'Oriol Junquer…

Partit de govern i partit de cuixa

Segons llegeixo, l'encara secretari general d'Esquerra, Joan Ridao, recorre el país sondejant les seccions locals del partit sobre les possibilitats d'assaltar definitivament la direcció. Com si res no hagués passat durant set anys, la seva lectura de la situació actual d'Esquerra és demencial. A risc de repetir-me, és necessari repassar algunes coses que expliquen (ep, només a parer meu) com hem arribat on som. L'ERC de principis dels 2000 va ser capaç de construir un discurs aglutinador i ple d'il·lusió que van comprar centenars de milers de catalans farts de vint-i-cinc anys d'autonomisme patètic. Si vol recuperar el seu espai propi, la nova ERC (fins ara Esquerra) ha de recuperar exactament el mateix rol d'aleshores. És senzill, només cal reprendre allò que saps que ha funcionat. L'acord tripartit de 2003 suposava actuar de palanca d'una nova dimensió estatutària: els votants el revaliden a les urnes a les generals de 2004. Quan l'Estat…

Vénen programats de sèrie

L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de poder comentar-ho amb en Jaume Mateu, president de l'Obra Cultural Balear. Home de fermes conviccions i tracte afable, al qual se li ha girat una autèntica feinada, després de la victòria de la versió més ultradretana del PP que les Illes han viscut des de fa trenta-dos anys. I és que, encara avui, els parlants de la nostra llengua s'enfronten a una mentalitat d'inferioritat, diglòssica, absolutament interioritzada. No és només que els grans, que ens hem educat com ens hem educat o procedim d'on procedim, ens passem a la llengua dels altres, amb armes i bagatges, sempre que convingui. És que transmetem aquest mateix acovardiment a les futures generacions. I els parlants d'espanyol fan exactament el mateix, però en sentit estrictament contrari.

Així ho he vist amb els meus fills, fins i tot de ben petits. Com sabeu, van a l'escola que ens va imposar el Departament d'Ensenyament, on el públic és abrumadorament…

Amenaces a la catalana

Tot i que, fent de la necessitat virtut, hem anat construint el mite del pactisme com tret distintiu del nostre país, diuen que els catalans feiem por. La literatura de viatges de finals dels temps medievals i d'època moderna està farcida de referències al caràcter bel·licós dels catalans. Fins i tot encara en queden romanalles en el subconscient col·lectiu d'altres pobles. Miquel Calçada ens va aportar en el seu periple grec d'Afers exteriors algun testimoni de les expressions que perduren al vocabulari del país, referents al pas dels almogàvers fa set segles. És sabut, però, que els pobles derrotats, quan es consolida el seu estat de dominació, acaben desenvolupant una autèntica moral d'esclau. Què escassa és la credibilitat que acostuma a acompanyar els avisos catalans Península en dins. Ens tenen presa la mesura. Normalment, no superem l'estadi de la mera hil·laritat. Com quan un dels meus fills amenaça amb castigar-me sense veure futbol durant dues setmanes.

Gangsterisme a la Universitat de Barcelona

La retallada dels serveis públics impacta amb violència, en varem parlar aquí fa poc, el món universitari. Perdoneu que em posi demagògic, però no puc evitar-ho. En l'àmbit de la gestió, la tisora no sembla afectar en primer lloc els assessors dels equips rectorals. Ni en el docent, els catedràtics. No, no, com sempre, els de sota. Pero tu que estudios tienes piltrafilla? A la Universitat de Barcelona, 1.400 professors associats carreguen amb una part importantíssima de la docència a les aules, estalviant des de fa dècades ingents recursos a les universitats. En una evident contradicció amb la legalitat vigent, amb explotació, ús i abús d'una figura professoral pensada amb altres objectius. Ara, amb una actitud gangsteril, el vicerector de Política Acadèmica i Qualitat (!?) de la Universitat de Barcelona, Gaspar Rosselló, s'atreveix a amenaçar directament el col·lectiu amb l'aplicació del Codi Penal. Aquesta setmana ha fet arribar un escrit als òrgans de govern d'…

Passats de voltes

Qui no va conectar, de bon començament, ni que fos una mica, amb l'esclat dels indignats. Algunes de les reivindicacions eren tan òbvies que només la classe política, sempre cofoia amb els seus privilegis, podia sentir-ne un rebuig instintiu. Fins i tot els mitjans de la Brigada de Narcòtics s'hi van posar bé. És tan evident que cal, d'entrada, una reforma de dalt a baix del sistema electoral i del funcionament dels partits! La data electoral municipal, comuna encara que no vulguem, encara podia justificar el seguidisme català de la Puerta del Sol. Allò que ha vingut després, però, no ha estat sinó un procés de degradació continu, tot i la intervenció maldestra del conseller del bat de beisbol. Fa uns dies vaig passar per la Plaça Catalunya de Barcelona i la sensació d'embrutiment en les formes i en el fons començava a ser general. En una bona estona no vaig aconseguir escoltar ni un sol discurs en català, tot i que, en un d'ells la catalanoparlant que s'expre…

La ponència dels de sempre

Moviments precongressuals interessants a can PSC. Nervis a la cúpula mentre l'expresident es manté a l'ombra, més opac que mai, i l'Iceta remena la cua. Les que deuen estar fent els capitans pel darrera. Tot i així, segons sembla, novetats de debò principalment al Penedès i al Berguedà. N'hem parlat algun dia. Veus que proposen una limitació en el temps de l'esperit federal davant l'absència d'interlocutor a l'altra banda. Veus que volen la refundació des de baix. No sembla que hi estiguin pas disposats els de sempre. Només volen sentir a parlar d'excuses per continuar com sempre. Genial l'Àngel Ros quan planteja que el grup parlamentari propi dels socialistes catalans a Madrid és necessari per a evitar que l'única veu que s'escolti a Madrid sigui la del sobiranisme. Brutal, ara resulta que els independentistes serem la causa que esclati el PSC. D'això es tractava, no? (i per a això no calia governar amb ells).

Com molt bé diu la po…

Els hem d’ajudar a proclamar la República

Per motius professionals m'ha tocat dinar un dia d'aquests amb l’advocada i activista històrica del feminisme Lidia Falcón. Hi he tingut contacte unes quantes vegades en els dos darrers anys. És d’aquelles persones que guanya força en el contacte directe. De prop, és més fàcil apreciar virtuts com ara l’elegància, la humanitat, l’agilitat en la discussió i el tracte afectuós, amagats habitualment darrera la seva màscara pública d’agressivitat. El seu personatge televisiu té un punt d’histriònic. Volgudament: la interessada pensa que només així el fa més potent, més eficient, que arriba a més gent (encara que en despengi també uns quants). Sobretot si tenim en compte els tipus de programes que freqüenta. Diu que ho fa bàsicament per activisme (el preu de l’AVE no li compensa). Ve d’una topada amb Santiago Espot a qui ha recriminat la manca de definició programàtica (més enllà del gran ítem) de Solidaritat Catalana per la Independència.

Ha visitat els acampats de Barcelona, amb…

Paroxisme a la Brigada

Feia molts dies que els rumors travessaven la xarxa. Finalment s'han confirmat. Els lectors d'aquest humil bloc van tenir una pensada certament premonitòria quan van votar com a guanyadors dels primers Premis Brigada de Narcòtics 2010 a Josep Cuní en la categoria de Millor Inspector i el diari "La Vanguardia" com a Millor Comissaria. S'ensumaven el matrimoni ideològic gairebé perfecte entre el periodista estrella i el grup de comunicació del comte. I la unió, tal i com han anunciat les parts, s'acabarà consumant la propera temporada. Finalment, sembla que els Godó s'han decidit a fer alguna cosa de profit amb un canal que és un autèntic escarni a la llei vigent. Una concessió que fa vergonya. D'autèntics ocupes. Faci el que faci en Cuní no li serà difícil aixecar una mica el vol. Fins ara, el nivell és veritablement ínfim.

A mi, francament, el to encarcarat, suficient i alliçonador d'en Cuní mai m'ha acabat de convèncer. Tal i com l'han …

Relats de diumenge (X). Afers de família

Els dos germans de Can Sobis es disputaven per principi la gestió de l'esquifit patrimoni familiar. Com de feia molts anys no s'entenien, havien decidit que farien torns. En el darrer, el germà petit (abans més arrauxat) havia dilapidat a base de bé l'herència rebuda. De feia poc, el gran (amb tendència a jeure) n'havia pres el relleu, recuperant el comandament de la família exercit durant dècades. Si alguna cosa els havia dividit era la dependència dels de Ca Lispà. El germà arrauxat havia denunciat durant anys el fet que, feia molts temps, els haguessin pres bona part del seu patrimoni i ara els quedessin només les engrunes. A l'hora de la veritat (ai, l'amor), s'havia acabat casant amb una de les bessones de Ca Lispà. Quan a casa li havien recriminat, tot recordant els antics plets familiars, el fill petit havia confessat que es tractava d'un ardit per integrar una de les bessones a Can Sobis i aconseguir així recuperar el patrimoni perdut.

No cal d…

Un Borbó devorat per la seva cort

Si en alguna acció conjunta (a més de en el propòsit de camuflar la nostra submissió i el mal que ens provoca) han reeixit durant els darrers trenta-cinc anys els mitjans de la Brigada de Narcòtics ha estat en l’operació de maketing contínua, per terra, mar i aire, de la pútrida monarquia borbònica. L’èxit ha estat total i, tot pintant de verd el pedigrí clarament franquista del personatge, del gran padrino de la dinastia, les masses es declaren avui a Espanya, segons totes les enquestes, si més no, molt majoritàriament juancarlistes. De fet, tampoc no cal un esforç massa gran, l’arquitectura legal construïda pels (mals) pares constitucionals ens va deixar una monarquia que és completament impossible abatre per les vies legals (més enllà que els indignats aconsegueixin una revolució total, que no sembla).

Desagraït, com no pot ser d’una altra manera, ara el Borbó està enfadat amb la seva cort d’aduladors (els acusa de voler-li clavar un pi al ventre: algú podria explicar una afirmaci…

De com els bancs t’humilien (encara una mica més)

Ara fa una setmana. És divendres, gairebé a l’hora de sortir de la feina. Quan ja estàs més fora que dins. M’agafa desprevingut. Hola, truco del Deutsche Bank. Sóc en Sergi, el teu assessor personal. A casa, posats a deure diners resulta que els devem als alemanys. Els únics que sobreviuran i s’enrecordaran del nostre deute encara que la crisi bancària ensorri el vuitanta per cent del sistema financer mundial. Ja és mala sort. Tenim un nou producte (segueix en Sergi) que us pot donar fins a un 4 amb 75 per cent pels vostres (ep, no us penseu, tímids) estalvis. Hauria estat bé (sobretot per ell) que no s’allargués més, però l’home vol donar més explicacions, en veure que, com a primera reacció fruit de la desorientació momentània, no m’he tancat en banda al seu oferiment.

La nostra entitat (diu l’assessor) ha triat principalment els bons de la Xunta de Galícia. Per què? Perquè és una de les tres úniques autonomies que tenen superàvit. Incontenible, en sentir les paraules d’en Sergi, e…

Cultura en temps de crisi: l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural

Commoció de fa dies a la feina. Alguns dels principis semblen clars. Més treballadors amb relació laboral i menys funcionaris. Menys apalancats i més llocs flexibles per a amics, coneguts i saludats. El govern de la Gestoria sembla concretar les consignes habituals del liberalisme tan en boga, el nou pensament únic que ho envaeix tot, en la creació d’una Agència Catalana de Patrimoni Cultural (dins la Llei totum revolutum) com a ens autònom que acollirà la major part dels grans establiments museístics on la Generalitat té el control exclusiu. La integració de la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Nacional encara no és del tot clar. Més aviat sembla que en quedaran fora. Dijous passat els rumors, estesos de fa temps, es van concretar de cop en publicar-se el text de l’avantprojecte. En el marc de la crisi actual, segons sembla, es tracta també de construir una estructura més eficient a l’hora de captar recursos del món privat. El model sembla ser el del Museu Picasso, on els turistes d…

L'Obra Cultural Balear, distingida amb la Medalla Pau Claris 2011

Avui, no puc deixar de donar notícia des d'aquest bloc del fet que l'Associació Patriòtica Catalunya 1640 ha triat aquest any honorar l'Obra Cultural Balear (OCB) amb la V Medalla Pau Claris, en reconeixement a la seva trajectòria plena de coratge en defensa de la llengua i la cultura comunes des de fa, gairebé, cinquanta anys. El lliurament del premi es farà en el marc del tradicional sopar commoratiu del Corpus de Sang de 1640, festa anual de l'associació, que tindrà lloc demà dijous a les 21.00 hores a l'Hotel Montblanc (Via Laietana, 61) de Barcelona. Tots els interessats podeu enviar un correu electrònic a aquesta adreça per fer la corresponent reserva. Compartirem, sens dubte, una estona de bones vibracions patriòtiques, amb la presència, com a presentador de l'entitat guardonada, de l'escriptor Sebastià Alzamora.

Aquest any, quan els renovats governs populars del País Valencià i les Illes Balears amenacen des de l'espanyolisme amb una nova ofens…

La teoria dels dos eixos ja no mola

Encara que, com tothom, en sóc víctima, intento no caure en simplismes. Per això, allò dels dos eixos no m'acabava de convèncer. Un eix nacional i un eix ideològic en estat pur. Pensava que era possible compatibilitzar-los en l'acció política fins que el debat estatutari va fer saltar la banca i l'autonomisme va entrar en fase terminal. Esquerra va ser incapaç de percebre aquest gir transcendental de la història i, transitant en direcció contrària, va decidir prioritzar l'eix ideològic a l'eix nacional. I d'aquí la seva ensulsiada. És obvi que hi ha molt d'això en la cremadissa d'un projecte que feia patxoca. Seguint la mateixa lògica, però, els independentistes crítics amb el paper dels republicans al Tripartit, però, haurien ara d'esmolar ben bé les eines. Tot apunta a que l'escenari postelectoral municipal farà prevaldre novament l'eix ideològic, ara en l'àmbit del centre-dreta. La coalició que lidera el nostre Gran Timoner haurà de …

Carod-Rovira abandona el vaixell a la recerca d'un nou port

En el cim de la seva trajectòria política, poc després del canvi de segle, Josep Lluís Carod-Rovira era autor d’una original formulació, moderna i oberta, d’ampli espectre ideològic, de l’independentisme creixent a Catalunya. Lamentablement, però, en passar de les paraules, de la teoria fàcil, als fets complexos, va naufragar estrepitosament, a parer meu, en prioritzar absolutament l’ocupació del (diguem-ne) poder autonòmic per davant dels objectius nacionals. Francament, ara que comença a albirar-se una nova direcció a Esquerra que virarà cent-vuitanta graus el timó, a la recerca d’un rumb menys catastròfic i més patriòtic, trobo que el triat ara per Carod-Rovira és un final coherent per al camí estratègic marcat ara fa set anys. Prioritzar l’acció de govern autonomista en l’eix ideològic de l’esquerra nacional per davant de l’estratègia política encaminada a l’assoliment d’un estat propi. De fet, el mateix que fa Convergència i Unió en l’àmbit del centre-dreta: sóc independentista,…

De llengües i estats

Llegeixo que l’euskera mantenia a Navarra durant els anys vint del segle XVI la seva forta implantació històrica. Era majoritari a la mateixa Pamplona i Peio J. Monteano calcula que era la llengua “natural y propia” (com la denomina el consistori iruñés encara el 1604) de vuit de cada deu navarresos. Encara que els historiadors consideren que la relació entre llengua i patriotisme és complexa durant l’edat moderna (i no tan estreta com en el nacionalisme contemporani), el cert és que el rei navarrès Enric II de Labrit, en establir la seva administració a la Baixa Navarra (la Navarra “francesa” d’avui), exigeix als seus funcionaris el coneixement de la llengua basca. El mateix Nebrija considera el 1492 que un dels objectius de la seva Gramàtica és el d’instruir guipuscoans i navarresos.

La reculada de l’euskera al seu espai natural, res té a veure amb la situació de la nostra llengua a la Catalunya d’aleshores. Per les mateixes dates, gairebé tots els catalans són monolingües, si bé é…

Reformes estructurals

A nivell mundial és un problema. Al país veí i a Catalunya, una veritable tragèdia. La discussió delñs pressupostos tornaa a posar-ho de manifest. Amb l'aigua al coll no veiem l'onada gegant que s'aproxima. En això no som, desgraciadament, pas gaire diferents. La capacitat de dissenyar polítiques estructurals, pensant en la propera generació, és completament absent de la mentalitat no només dels nostres polítics, sinó també de la mateixa gent que els vota. Les preocupacions dels uns i la motivació dels altres és gairebé sempre exclusivament conjuntural. Respondre a l'impuls del moment. Tapar forats. Córrer a oferir solucions provisionals que a llarg termini no ho poden ser. No capgirar dinàmiques de fons. Castigar els uns encara que suposi premiar immerescudament els altres. I així és impossible encarar els gravíssims problemes que té plantejats el país.

Volem viure de la inèrcia en una fira que gira i gira. I així tenim el que tenim. Un monocultiu del totxo i la tova…

El Corte Inglés recupera les tradicions

Sé que té mala fama, però és que el tenim molt a prop de casa. La comoditat, en el nostre món de presses i stress és un grau. I encara que té fama de car, en els darrers anys, després de voltar i comparar, hem acabat sovint anant a comprar els articles d'electrònica de consum a El Corte Inglés. Ofereix facilitats de finançament, un volum notable d'oferta i la possibilitat de retornar la compra. I això sempre és atractiu. Si des del punt de vista comercial ha millorat, no es pot dir el mateix del linguístic. La imatge clàssica, forjada amb constància d'anys, del dependent/dependenta incapaç d'expressar-se en la llengua del país (més que tall anglès, no cal dir-ho, és cent per cent espanyol) sembla que havia anat millorant. Darrerament, però, ha fet diverses passes enrera.

Primer va ser amb la nevera, quan una sol·licita dependenta d'origen aparentment eslau va ser incapaç d'adreçar-nos ni una sola paraula en català. Nosaltres, naturalment, no varem canviar de …

De Cuenca a Culla

Garratibat. Un bestioleta ha atacat el meu coll i he hagut de reposar un parell de dies (faringoamigdalitis, em van dir; suposo que són les angines de tota la vida). Això em va donar l'oportunitat de veure la tertúlia matinal d'en Cuní. Escoltar la Maria Eugènia Cuenca em va semblar sincerament dantesc. És possible trobar algú d'un nivell més baix? Per no saber, no havia ni sentit a parlar que l'estat té el monopoli de la violència. L'ús del terme per un altre tertulià li semblava escandalós. Ofensiu sense més. I estem parlant d'una exconsellera d'Interior. Increïble. No tenim algú altre, Cuní? Si la defensa de l'actuació de les forces de l'ordre sota comandament de l'actual conseller va ser patètica dilluns, dimarts va superar un nou estadi. L'intel·lectual orgànic encarregat va ser en Joan B. Culla. No va estar-se de qualificar els indignats d'actors i els va reconèixer qualitats pròpies d'estudiants de cinematografia.

Mireu, sóc …

Encara passegen pel carrer












La magnífica investigació de fa uns mesos del setmanari El Temps sobre la trajectòria humana del policia franquista al servei de la Gestapo Pedro Urraca Rendueles, l'home que va dirigir la captura a França del president Companys, va furgar, una vegada més, en la part més fosca de la nostra història. Aquella que encara no ens han permès afrontar. Els espanyols que volen, que no són gaires, es concentren a donar lliçons a tots els règims totalitaris del passat recent llatinoamericà. Però, aquí, com s'ha vist una i altra vegada darrerament, no es pot remenar res del passat. Del més cru de la repressió franquista i dels seus braços executors a Catalunya. Fins i tot els nostres teòrics representants es permeten posar les sales magnes del Palau de la Generalitat a disposició dels seus difunts, en un exercici d'amnèsia vexatori per a la memòria i incomprensible.

No és que no puguem superar el passat. De fet, hem de fer-ho quan abans. El problema és que si els que van come…