Ves al contingut principal

Amenaces a la catalana


Santa Pau










Tot i que, fent de la necessitat virtut, hem anat construint el mite del pactisme com tret distintiu del nostre país, diuen que els catalans feiem por. La literatura de viatges de finals dels temps medievals i d'època moderna està farcida de referències al caràcter bel·licós dels catalans. Fins i tot encara en queden romanalles en el subconscient col·lectiu d'altres pobles. Miquel Calçada ens va aportar en el seu periple grec d'Afers exteriors algun testimoni de les expressions que perduren al vocabulari del país, referents al pas dels almogàvers fa set segles. És sabut, però, que els pobles derrotats, quan es consolida el seu estat de dominació, acaben desenvolupant una autèntica moral d'esclau. Què escassa és la credibilitat que acostuma a acompanyar els avisos catalans Península en dins. Ens tenen presa la mesura. Normalment, no superem l'estadi de la mera hil·laritat. Com quan un dels meus fills amenaça amb castigar-me sense veure futbol durant dues setmanes.

Hi vaig pensar en llegir abans d'ahir a la premsa la solemníssima declaració del president blaugrana Sandro Rosell. L'home ha despertat, sense gaire convenciment, tres mesos tard. Amb una curiosa coincidència d'actituds. Diguem, amb posat nacional català. Que això sí que ens uneix a gairebé tots. Com sempre fan els nostres polítics mesells, apel·lant precisament a la responsabilitat. No reaccionem perquè som responsables. Ep, però si torna a passar que ens ataquin i ens humilien no ens tremolarà la mà per defensar-nos. Ja, ja. Fa tres mesos, mentre ens llançaven tones de defecacions i posaven en dubte davant del món els nostres èxits, Sandro Rosell i la seva junta dinaven plegats al Zalacaín, amigables, amb els responsables. Costarà, costarà molt trencar inèrcies de tres-cents anys d'indignitat. Les que ens han portat a aquest autonomisme asfixiant i curt de mires en què vivim. Continuem fent el ridícul mentre els nostres enemics (per no utilitzar la mateixa expressió gràfica d'en Mohammed Jordi) se`ns enfoten a la cara.

Comentaris

  1. Ejem..., Quines maleses feies per merèixer que un dels teus fills et volgués castigar sense veure el Barça en dues setmanes?? Molt greu et veig, estimat Granollacs!!

    Per altra banda, sí. Ja no tenim ni dignitat. Així de clar. Ja ho has afirmat moltes vegades: Som massells. Des dels 300 anys enrere fins amb el Franco. Quan vaig veure en Rossell fent aquella declaració, que pretenia ser seriosa, jo em petava de riure i de pena.
    Aquest és el punt flac que em de superar socialment i individualment. Algun psicòleg social ens en podria donar alguna solució de com redreçar-nos? A partir d'aquí, quan deixem de ser "gos-patada" que diu un fill meu -pels gossos diminuts que lladren inutilment-, a partir d'aquest redreçament nostre podrem, sabrem plantar cara com ens cal.

    ResponElimina
  2. Els independentistes que no som del Barça -i que abominem l'esport, sigui com a pràctica o com espectacle- vàrem haver de replegar-nos durant el septenat de Laporta i no desitjar derrotes a l'equip que pretèn representar el país(?). Ara, amb en Sandro Núñez a la presidència, almenys en el meu cas, torno a desitjar desgràcies a aquesta banda de mercenaris. Us puc ben assegurar que vaig compartir la final de la Champions amb uns amics i que l'evolució victoriosa dels barcelonistes em va deixar més fred que un peix.
    El Barça mai serà un sustitut nacional de res, és un equip de professionals esportistes que lluiten pels seu ignominiós salari i que no dubten en canviar de samarreta quan els convé.
    Els que segueixen el Barça com si fos l'equip nacional voldré veure què diuen quan les quatre províncies ja siguem independents per a justificar la seva addicció.
    Amb Sandro Núñez tenen el president que es mereixen.
    Un país sense esport és un país mentalment sanejat. Recordem l'ús que de l'esport en varen fer el nazisme, l'estalinisme, etc.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…