Ves al contingut principal

Carod-Rovira abandona el vaixell a la recerca d'un nou port

Ports de Tortosa-Beseit









En el cim de la seva trajectòria política, poc després del canvi de segle, Josep Lluís Carod-Rovira era autor d’una original formulació, moderna i oberta, d’ampli espectre ideològic, de l’independentisme creixent a Catalunya. Lamentablement, però, en passar de les paraules, de la teoria fàcil, als fets complexos, va naufragar estrepitosament, a parer meu, en prioritzar absolutament l’ocupació del (diguem-ne) poder autonòmic per davant dels objectius nacionals. Francament, ara que comença a albirar-se una nova direcció a Esquerra que virarà cent-vuitanta graus el timó, a la recerca d’un rumb menys catastròfic i més patriòtic, trobo que el triat ara per Carod-Rovira és un final coherent per al camí estratègic marcat ara fa set anys. Prioritzar l’acció de govern autonomista en l’eix ideològic de l’esquerra nacional per davant de l’estratègia política encaminada a l’assoliment d’un estat propi. De fet, el mateix que fa Convergència i Unió en l’àmbit del centre-dreta: sóc independentista, però ara no toca.

Fa temps que, en les seves declaracions públiques, Carod-Rovira havia deixat intuir una aproximació als sectors més nostrats del socialisme català. Ara, en la seva carta de comiat, es compromet a continuar lluitant per la construcció d’una esquerra nacional plural. Per acabar de perfilar el seu futur caldrà esperar, sense dubte, el congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya a la tardor. Si el nou PSC que es configura és el vell de la Chacón i en Corbacho, Carod-Rovira continuarà en la nebulosa, si el nou PSC és, però, el realment nou d’Angel Ros i el sector catalanista, la confluència estarà servida. El vell president del partit republicà acabarà aproximant-se de manera definitiva al socialisme autonomista. Digne final a una trajectòria iniciada ara fa set anys. Llàstima que, pel mig, hagi hagut de portar a la deriva fins a trinxar i enfonsar (amb l’entusiasta col·laboració de la direcció actual, hereva voluntariosa dels seus plantejaments) el buc insígnia de l’independentisme.

Comentaris

  1. Què estaríem dient avui, amic Granollacs, si no s'haguéssin produït aquests 7 anys d'entesa d'esquerra nacional?

    Evidentment no hauria existit un president anomenat Maragall, entre d'altres coses

    També és cert que hom podria parlar de 3 anys i no pas de 7 si a la segona de canvi s'hagués virat el timó

    S'obre el torn de paraules

    Tanmateix, el pas d'en Carod per la palestra genera passions i per tant en seguirem atentament les traces

    ResponElimina
  2. Sempre ens trobarem amb situacions com aquesta i es que per destruir l'enemic lo millor es infiltrar gent teva a les seves files perquè sembrin el desconcert. El poder d'un Estat es molt gran i oposar-se a ell es molt difícil. I no estic dient que en Carod hagi treballat contra Esquerra... Peró com deien els romans la dona de Cèsar ha mes de ser honesta ho ha d'aparentar.

    ResponElimina
  3. Tant de soroll, tant agafar el toro per les banyes, tanta equidistància, tot per no res. Així de clar, el senyor Carod va engrescar a molta gent, però tots han fotut el camp, decebuts, enganyats, vilipendiats...

    ResponElimina
  4. Per molt catalanista que sigui el PSOE sempre hi trobarem l'anima de Felipe Gonzàlez, en Carod ha optat per aquesta via. El seduit a estat ell i no el PSOE de Catalunya tal i com volia en fer els tripsrits. Per a tenir poder i influència no ha dubtat en aparcar l'independentisme.

    ResponElimina
  5. Llegint l'entrevista publicada al Punt el 05/06/11 es deixa entreveure, als dos pàrrafs finals, la crida a una nova aventura política.
    L'entrada al PSC d'en Carod no és cap sorpresa per als que portem anys convivint -és un dir- amb els antics militants que del PSAN varen passar a Nd'E reconvertit després en Entesa i d'allà a ERC. Al seu ADN ideològic hi ha imprès un agut complex d'inferioritat respecte de l'esquerra "oficial" -primer PSUC, després PSC- que els fa ser més papistes que el Papa.
    No és un cas, doncs, circumscrit a la persona d'en Carod: és tota la seva gent, coneguda com el clan de l'avellana, amb Benach, Niubò, Amorós, etc.
    de serveis al país i al partit n'han fet, fóra injust de no reconèixer-ho, però ara s'ha demostrat una via absolutament contraproduent.
    Quan ERC ha cerscut és quan s'ha visualitzat com a partit de lluita, no pas institucional, tal i com correspon a una nació sense estat que som. cal recordar, a més, que les medalles que Carod es penja quan rememora la seva Crida Nacional a ERC de 1986 són més que discutibles. Qui va enfortir el partit fou, aleshores, tot l'independentisme de combat -FNC, MDT, etc.- sota el lideratge del discutible Àngel Colom, un personatge un pèl histriònic, i amb una carrera polític, avui, dubtosa, però que en aquells moments va saber galvanitzar les ànsies de molts independentistes.
    També cal recordar que al congrés d'ERC de Lleida de 1989 -jo no hi militava, aleshores- Carod optava clarament pel cadàver polític anomenat Hortalà i no pas per la direcció que, finalment, assolñi les regnes del partit i que va marcar les traces per als èxits que vindrien anys després.
    Tot això cal dir-ho ben clar i ben alt per a que els que no varen viure aquella convulsa i apassionant època situïn el personatge en les seves justes coordenades: Carod no ha estat el principal actiu d'ERC ni és qui ha tret l'independentisme del pou fa vint anys. Si que ha retut serveis al país i al partit que cal reconèixer, i res mes.

    ResponElimina
  6. Només per llegir comentaris com aquest d'en David Roig (LLull, entre molts d'altres, no te m'enfadis)ja val la pena mantenir aquest bloc diari...

    ResponElimina
  7. No he volgut parlar amb l'estòmac, que és prou desaconsellable, però cal puntualitzar les explicacions que Carod va donant "estl damisela ofesa". Tots tenim un passat...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…