Ves al contingut principal

CiU: quan la fortor delata










Mentre l'enquesta del CEO demostra que la majoria independentista al nostre país comença a ser no clara, sinó claríssima (aproximant-nos a passes de gegant al doble dels partidaris del sí que del no, demà en parlarem més a fons), l'estratègia política del partit de referència de la majoria dels independentistes comença a atufar de debò. Com és ben sabut, com encara no tenen prou amb un 43 a 28, han decidit que la batalla que cal lliurar primer és la d'un suposat pacte fiscal, que concita la pràctica unanimitat del país, però que tothom sap que és impossible (a no ser que, com d'habitud, se'ns faci passar bou per bèstia grossa). Està bé, com diria el vell president. Jugarem aquest joc. Però es veu que no hi ha pressa. Que el país no necessita els seus propis recursos aviat per sortir de la crisi on som com a resultat, en primer lloc, del salvatge espoli al qual som sotmesos.

No hi ha pressa. És tan clar que no hi ha pressa, que la cosa comença a fer pudor. Aquests dies, en el debat de la nació veïna, en Duran i Lleida ha demanat des del faristol la convocatòria d'eleccions anticipades. Normal, podríeu pensar, cal començar a debatre el pacte fiscal quan abans. Directes de cara a barraca. Però no. Abans i després, sempre per responsabilitat (!?) el grup parlamentari de CiU al Congrés espanyol s'ha dedicat sistemàticament a salvar tots i cadascun dels match ball del govern socialista. En bona lògica, per accelerar la qüestió en la que ens va la supervivència, caldria fer caure el govern actual i començar a negociar ben aviat amb el nou. Millor el setembre de 2010, que no pas al març de 2011. Però no, no hi ha pressa. A la vista de l'actitud manicomial del de la Franja, voleu dir que ells mateixos es creuen això del pacte fiscal?

Comentaris

  1. No s'ho creuen perquè no tenen alternativa per a quan des de Madrid neguin qualsevol invent beneficiós per a la nostra economia. Amenacen amb la famosa "transició cap al dret a decidir" que no és mes sinó una cortina de fum per a amagar la por a fer cap pas més contundent i avalat per les enquestes.

    ResponElimina
  2. Sempre han donat suport al partit del govern a canvi de beneficis. Per a ells es clar. I mentre Catalunya espera i espera i espera...

    Que li farem, depenem d'aquesta gent que no sabem si són o no són.

    ResponElimina
  3. I, amb aquesta situació de voler i doler, la casa ja put...
    De tota manera, per lamentable que sigui la situació, el temps -encara que amb molt risc- juga a favor nostre. Vull dir que cada dia tenim més emprenyats i amb ganes de tocar el dors.
    Si el Rei Artús no ho fa, ho farà algú altre, segur. Això flota a l'ambient.

    ResponElimina
  4. I tan que flota en l'ambient. Flotarà fins que els hi caigui al damunt i els esclafi.

    ResponElimina
  5. Moisès (política colonial)30 de juny de 2011 a les 18:17

    Si però la gent el vota, res a dir.

    ResponElimina
  6. Aquest Mas, NO vol una Catalunya amb Estat independent!!!....

    Com pot dir que el "Pacte Fiscal té un consens més ampli que la independència?. Que no sap que el Pacte Fiscal depen del Reino de España i no volen saber res de res?... que ja ens ho han deixat clar amb la sentència del TC... que no se'n recorda de això???

    Per contra, la Independència de Catalunya depèn NOMÉS de nosaltres!!!.

    I un afegit... el tema escandalós de l'Espoli Fiscal, entre els que som de "la corda", ho coneixem prou bé. Però, la immensa majoria de la gent que viu a Catalunya, no ho coneix, no ho sap... i si els ho expliques, les magnituds són tan descomunals que no s'ho creuen!!!.

    Ho hem d'explicar... molts dels que viuen a Catalunya només veuen Tele5 o laSexta... allà no s'explica l'espoli fiscal... Bé, a "la nostra"...tampoc.

    Ho hem d'explicar perquè tothom ho sàpiga.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.