Ves al contingut principal

Coses del meu alcalde (quatre anys més)

Catedral de Barcelona










Diuen empleats municipals que l’alcalde de Sabadell, el gran Manuel Bustos, està fortament contrariat pels resultats electorals. En comptes de donar gràcies al cel pel fet que, baixant cinc punts el seu suport, no ha perdut cap regidor (gràcies sobretot a la divisió dels independentistes), es veu que no està pas content. L’home no entén com, essent tan i tan bo com és, milers i milers de sabadellencs hem optat per no votar-lo. L’alcalde dels retrats col·locats als llocs mes inversemblants, en la seva versió Kim Jong Bustos, deu pensar que no ens el mereixem. Que fins i tot el Papa va decidir aturar-se davant d’ell en el passadís central de la Sagrada Família. I, en canvi, els ciutadans de la seva ciutat no som capaços de donar-li la majoria absoluta semi perpètua que tant desitja com a trampolí.

Ara, abocat a les més altes cotes, es dedica amb fruïció al congrés dels socialistes de la tardor. De moment, com qui no vol la cosa, en la versió radicalitzada que el caracteritza quan les eleccions queden lluny, ja ha deixat anar, com amb voluntat d’amenaçar, que què passaria si el PSOE es presentés al Parlament de Catalunya (la veritat, no gaire res). De moment, a prop seu, però, sembla tenir els problemes propis d’una agència de col·locació (que no afecten, naturalment, a la regidora/diputada i noia guai Capdevila). Diuen empleats municipals que l’Ajuntament ha experimentat des del 22 de maig un trànsit propi dels millors ponts: sortida de treballadors precaris i entrada massiva de personal, més o menys assessorant, amb carnet del partit socialista. I és que hi ha una gentada per recol·locar.

Comentaris

  1. Què deu tenir la mona que no agrada prou...? Què deu tenir un Àngel Ros, tant llunyà i pagesívol, que agradi tant? No serà que les ambicions de Montillas i Bústids se'ls ha vist massa la pasta de conqueridors de l'oest català? Que, una vegada més, en lloc d'arrelar, s'han afincat al seu ranxo particular creient, o fent-ho veure, que tothom és igual (de tonto)? Que ells eren els llestos, que per això havien conquerit Catalunya?
    Entremig hi ha autèntics paradigmes de Catalunya com en Nadal, Obiols, Tura, etc. que volen mantenir les aparences sense sacrificar res.

    Acomodats i perdent el tren ...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…