Ves al contingut principal

Cultura en temps de crisi: l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural

Panta d'Escales









Commoció de fa dies a la feina. Alguns dels principis semblen clars. Més treballadors amb relació laboral i menys funcionaris. Menys apalancats i més llocs flexibles per a amics, coneguts i saludats. El govern de la Gestoria sembla concretar les consignes habituals del liberalisme tan en boga, el nou pensament únic que ho envaeix tot, en la creació d’una Agència Catalana de Patrimoni Cultural (dins la Llei totum revolutum) com a ens autònom que acollirà la major part dels grans establiments museístics on la Generalitat té el control exclusiu. La integració de la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Nacional encara no és del tot clar. Més aviat sembla que en quedaran fora. Dijous passat els rumors, estesos de fa temps, es van concretar de cop en publicar-se el text de l’avantprojecte. En el marc de la crisi actual, segons sembla, es tracta també de construir una estructura més eficient a l’hora de captar recursos del món privat. El model sembla ser el del Museu Picasso, on els turistes deixen cinc milions d’euros anuals comprant records. El centre que generi més ingressos serà qui tindrà més recursos. És això raonable en el món dels equipaments culturals?

De fet, els centres adscrits a l’Agència semblen esdevenir simples gerències encarregades de depurar la gestió i obtenir nous recursos, mentre la direcció tècnica i els projectes de futur, la veritable planificació, es centralitza més a munt. Si els projectes del tripartit en relació al Museu Arqueològic i el d’Història de Catalunya van causar enrenou en el seu moment, no es difícil imaginar el que succeirà ara (encara que, de moment, calma absoluta). Si aleshores es va criticar la inexistència d’un projecte museogràfic reeixit al darrera de les propostes de reforma, ara es podrà afirmar exactament el mateix: ens movem gairebé exclusivament en termes d’eficiència econòmica. I és això el que ha de determinar l’organització d’algunes de les infraestructures culturals més importants del país? Segons sembla, sí, en el nostre país de l’autonomisèria. És una altra de les conseqüències de no disposar d'un Estat al servei de la nostra cultura (i disculpeu que em posi tan pesat). Seguirem atentament, amb el pas dels mesos, com evoluciona el projecte.

Comentaris

  1. No ho veig tant malament, ni molt menys. Quan vaig arribar on ara m'he jubilat, vaig comentar a "tutti quanti" que aquell lloc és una gran botiga cultural que s'ha de guanyar el prestigi venent molt bon producte. Tothom es va esglaiar. Ara, ja jubilat, segueixo pensant que ha de ser així. Com amb les universitats, també amb l'explotació de la sanitat, etc. Astorats de "sentir-me parlar" així, oi? Alhora, cal anar fent desapareixer les oposicions absurdes per passar a fer-ne de professionals estrictament per la feina que cal fer en aquella plaça. No pot ser que una persona que es tregui una plaça de funcionari sigui totalment inútil per la feina per la que ha ingressat, per exemple. No pot ser que una persona surti a fora deu vegades per necessitat de fumar cigarret rere cigarret, per exemple i no li passi res. Se'n poden posar molts exemples que justifiquen que cal que cada centre tingui prou agilitat per poder fer estratègies que l'encarcarament de la Funció Pública entorpeix.
    El que cal, si això tira endavant, és reglamentar-ho molt bé. El greu problema que hi veig és el de que els sindicats no estan gens preparats per fer propostes serioses. Abans que res, seguiran convocant les seves manifestacions absurdes i que no porten enlloc.

    ResponElimina
  2. Ep, dono per entès que es tracte de convertir-ho en ens autònom, no? El que seria esgarrifós seria subhastar l'explotació sencera a una empresa privada! A la Vall d'Hebron hi ha un experiment semblant i és un drama kafkià total! Tots els diners públics se'n van a la butxaca d'una empresa, la qual administra amb els diners mínims. Això és el servei informàtic de la Vall d'Hebron.

    No, jo em refereixo a alliberar-se de la Funció Pública per convertir-se en un ens públic autònom. O sia, una entitat pública que pot administrar-se amb prou llibertat com si fos una empresa privada. És molt àgil i rendible.
    Disculpeu-me si no us havia entès prou bé.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…