Cultura en temps de crisi: l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural

Panta d'Escales









Commoció de fa dies a la feina. Alguns dels principis semblen clars. Més treballadors amb relació laboral i menys funcionaris. Menys apalancats i més llocs flexibles per a amics, coneguts i saludats. El govern de la Gestoria sembla concretar les consignes habituals del liberalisme tan en boga, el nou pensament únic que ho envaeix tot, en la creació d’una Agència Catalana de Patrimoni Cultural (dins la Llei totum revolutum) com a ens autònom que acollirà la major part dels grans establiments museístics on la Generalitat té el control exclusiu. La integració de la Biblioteca de Catalunya i l’Arxiu Nacional encara no és del tot clar. Més aviat sembla que en quedaran fora. Dijous passat els rumors, estesos de fa temps, es van concretar de cop en publicar-se el text de l’avantprojecte. En el marc de la crisi actual, segons sembla, es tracta també de construir una estructura més eficient a l’hora de captar recursos del món privat. El model sembla ser el del Museu Picasso, on els turistes deixen cinc milions d’euros anuals comprant records. El centre que generi més ingressos serà qui tindrà més recursos. És això raonable en el món dels equipaments culturals?

De fet, els centres adscrits a l’Agència semblen esdevenir simples gerències encarregades de depurar la gestió i obtenir nous recursos, mentre la direcció tècnica i els projectes de futur, la veritable planificació, es centralitza més a munt. Si els projectes del tripartit en relació al Museu Arqueològic i el d’Història de Catalunya van causar enrenou en el seu moment, no es difícil imaginar el que succeirà ara (encara que, de moment, calma absoluta). Si aleshores es va criticar la inexistència d’un projecte museogràfic reeixit al darrera de les propostes de reforma, ara es podrà afirmar exactament el mateix: ens movem gairebé exclusivament en termes d’eficiència econòmica. I és això el que ha de determinar l’organització d’algunes de les infraestructures culturals més importants del país? Segons sembla, sí, en el nostre país de l’autonomisèria. És una altra de les conseqüències de no disposar d'un Estat al servei de la nostra cultura (i disculpeu que em posi tan pesat). Seguirem atentament, amb el pas dels mesos, com evoluciona el projecte.

Comentaris

  1. No ho veig tant malament, ni molt menys. Quan vaig arribar on ara m'he jubilat, vaig comentar a "tutti quanti" que aquell lloc és una gran botiga cultural que s'ha de guanyar el prestigi venent molt bon producte. Tothom es va esglaiar. Ara, ja jubilat, segueixo pensant que ha de ser així. Com amb les universitats, també amb l'explotació de la sanitat, etc. Astorats de "sentir-me parlar" així, oi? Alhora, cal anar fent desapareixer les oposicions absurdes per passar a fer-ne de professionals estrictament per la feina que cal fer en aquella plaça. No pot ser que una persona que es tregui una plaça de funcionari sigui totalment inútil per la feina per la que ha ingressat, per exemple. No pot ser que una persona surti a fora deu vegades per necessitat de fumar cigarret rere cigarret, per exemple i no li passi res. Se'n poden posar molts exemples que justifiquen que cal que cada centre tingui prou agilitat per poder fer estratègies que l'encarcarament de la Funció Pública entorpeix.
    El que cal, si això tira endavant, és reglamentar-ho molt bé. El greu problema que hi veig és el de que els sindicats no estan gens preparats per fer propostes serioses. Abans que res, seguiran convocant les seves manifestacions absurdes i que no porten enlloc.

    ResponElimina
  2. Ep, dono per entès que es tracte de convertir-ho en ens autònom, no? El que seria esgarrifós seria subhastar l'explotació sencera a una empresa privada! A la Vall d'Hebron hi ha un experiment semblant i és un drama kafkià total! Tots els diners públics se'n van a la butxaca d'una empresa, la qual administra amb els diners mínims. Això és el servei informàtic de la Vall d'Hebron.

    No, jo em refereixo a alliberar-se de la Funció Pública per convertir-se en un ens públic autònom. O sia, una entitat pública que pot administrar-se amb prou llibertat com si fos una empresa privada. És molt àgil i rendible.
    Disculpeu-me si no us havia entès prou bé.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas