De com els bancs t’humilien (encara una mica més)

Monestir de Santes Creus










Ara fa una setmana. És divendres, gairebé a l’hora de sortir de la feina. Quan ja estàs més fora que dins. M’agafa desprevingut. Hola, truco del Deutsche Bank. Sóc en Sergi, el teu assessor personal. A casa, posats a deure diners resulta que els devem als alemanys. Els únics que sobreviuran i s’enrecordaran del nostre deute encara que la crisi bancària ensorri el vuitanta per cent del sistema financer mundial. Ja és mala sort. Tenim un nou producte (segueix en Sergi) que us pot donar fins a un 4 amb 75 per cent pels vostres (ep, no us penseu, tímids) estalvis. Hauria estat bé (sobretot per ell) que no s’allargués més, però l’home vol donar més explicacions, en veure que, com a primera reacció fruit de la desorientació momentània, no m’he tancat en banda al seu oferiment.

La nostra entitat (diu l’assessor) ha triat principalment els bons de la Xunta de Galícia. Per què? Perquè és una de les tres úniques autonomies que tenen superàvit. Incontenible, en sentir les paraules d’en Sergi, el meu subconscient es desperta de cop i es desboca un exabrupte incontenible. Quins pebrots!, li dic. I l’home queda glaçat. No, si, des d’aquí volíem també de la Generalitat, però Deutsche Bank ha fet aquesta opció, es justifica. És a dir, no només hem de transferir via impostos un drenatge continu de recursos a certes comunitats suposadament pobres (que després poden invertir més diners per habitant que nosaltres), sinó que també, amb els nostres recursos privats, el Deutsche Bank organitza campanyes per dur nous fluxos de capitals cap aquells que poden mantenir nets i pulits, gràcies al nostre espoli, els serveis públics que aquí ja han començat a passar la història. Com dirien allà baix, “lo colmo”.

Comentaris

  1. Formidable! Sí senyor. I, és que els teus editorials són sempre molt millors que els dels diaris. Sí.
    Doncs, mira. A casa, Roser i jo, continguts però amb molt sentiment, vam apostar per jugar-nos-la comprant bons de la Generalitat. Per què? Doncs pel mateix sentiment teu. És més, tenim clar que si és confirmés la fallida de la Generalitat, tal com pronostiquen els economistes esguerracries, aquests pempis invertits no hauran estat mai per fer-nos milionaris, ni especuladors, sinó per ajudar per la causa.
    Temps enrere deia jo que si cada català hi posava dos mil euros en un compte concret podríem emancipar la Generalitat de l'Estat. No és viable, és clar. Però, tal com dius, ens cal mesures de solidaritat interna de país.

    Per cert (o no?), veig que l'ètica ha dominat finalment als municipis a l'hora d'escollir el nou alcalde. Gràcies!

    ResponElimina
  2. De la primera emissió de bons de la Generalitat feta pel tripartit, la meitat van ser comprats fora de Catalunya. Ens provoquen dèficit i a més cobraran un rendiment elevat!!!

    ResponElimina
  3. El que passa és que sou un insolidaris...

    (mode ironic off)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas