Ves al contingut principal

De llengües i estats










Llegeixo que l’euskera mantenia a Navarra durant els anys vint del segle XVI la seva forta implantació històrica. Era majoritari a la mateixa Pamplona i Peio J. Monteano calcula que era la llengua “natural y propia” (com la denomina el consistori iruñés encara el 1604) de vuit de cada deu navarresos. Encara que els historiadors consideren que la relació entre llengua i patriotisme és complexa durant l’edat moderna (i no tan estreta com en el nacionalisme contemporani), el cert és que el rei navarrès Enric II de Labrit, en establir la seva administració a la Baixa Navarra (la Navarra “francesa” d’avui), exigeix als seus funcionaris el coneixement de la llengua basca. El mateix Nebrija considera el 1492 que un dels objectius de la seva Gramàtica és el d’instruir guipuscoans i navarresos.

La reculada de l’euskera al seu espai natural, res té a veure amb la situació de la nostra llengua a la Catalunya d’aleshores. Per les mateixes dates, gairebé tots els catalans són monolingües, si bé és cert que la llengua castellana comença a guanyar parcel·les de prestigi literari i de poder que la faran cada vegada més atractiva per a les classes dirigents. Aquests dies he tingut l’oportunitat de consultar els Registres de provisions del Consell municipal de Tortosa a principis del segle XVIII. Evidentment, la presència del català és total. Molt més que a altres indrets del país, el català escrit del divuit és enormement fidel al vocabulari i a les formes pròpies de l’actual llenguatge oral a les Terres de l’Ebre (l’únic, al meu parer, dotat d’una música diferent al de la resta del domini lingüístic). Era, en definitiva, la llengua de l’estat català i les seves institucions abans de l’ocupació castellana. Esperem que no reculi a les posicions de la Pamplona actual.

Comentaris

  1. Encara hi ha qui diu "No fue, la nuestra, lengua de imposición".

    ResponElimina
  2. A la Navarra nordoccidental encara s'hi parlava èuscar a principi del s XX. Lingüistes hi van fer cap per a estudiar una parla que moria en aquells mateixos moments .
    Passarà el mateix a determinats indrets dels PPCC avui? Qui aixecarà acta de defunció?
    Cal recordar que el català, històricament, ja ha reculat: la Franja actual fa uns segles s'endinsava més cap a l'Aragó, al baix Segura s'hi parla`català fins al s XVIII, etc.

    ResponElimina
  3. El llenguatge oral de les Terres de l'Ebre és germà del de les Terres de Ponent, amb matissos i diferències però amb la mateixa "música" que vos anomeneu. La unió geogràfica entre Garrigues-Segrià+Franja del Baix Segre i Terra Alta-Ribera d'Ebre és evident en lo parlar de la seva gent.

    (Val a dir que si un només coneix ponent per Lleida pot no trobar-se amb aquestes evidències per motius obvis)

    Aquesta similitut a nivell de vocabulari tb l'he percebut entre la parla del meu poble rural del Segrià i bons amics de Morella.

    Salut!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…