Ves al contingut principal

La ponència dels de sempre


Ajuntament de Barcelona








Moviments precongressuals interessants a can PSC. Nervis a la cúpula mentre l'expresident es manté a l'ombra, més opac que mai, i l'Iceta remena la cua. Les que deuen estar fent els capitans pel darrera. Tot i així, segons sembla, novetats de debò principalment al Penedès i al Berguedà. N'hem parlat algun dia. Veus que proposen una limitació en el temps de l'esperit federal davant l'absència d'interlocutor a l'altra banda. Veus que volen la refundació des de baix. No sembla que hi estiguin pas disposats els de sempre. Només volen sentir a parlar d'excuses per continuar com sempre. Genial l'Àngel Ros quan planteja que el grup parlamentari propi dels socialistes catalans a Madrid és necessari per a evitar que l'única veu que s'escolti a Madrid sigui la del sobiranisme. Brutal, ara resulta que els independentistes serem la causa que esclati el PSC. D'això es tractava, no? (i per a això no calia governar amb ells).

Com molt bé diu la ponència marc del proper congrés socialista "el federalisme és la resposta natural a un model europeu de sobirania compartida". Ni l'independentista amb més pedigrí ho hauria formulat d'una manera més correcta. El problema és el següent: si, d'ençà que en formem part, el 1986, el nostre horitzó de futur és Europa, perquè el federalisme cal aplicar-lo a Espanya? Simplement, perquè al socialisme espanyol, que és el seu, el federalisme és una mera excusa. Antoni Rovira i Virgili ja ho reflectia amb clarividència des de l'exili (el subratllat és meu): "repetiré una cosa prou sabuda si dic que a l'Espanya castellana avui no hi ha pràcticament federals, i que ningú o quasi ningú hi sent la necessitat ni el simple desig d'organitzar el país en regions històriques autònomes. Si algun vell partit i alguna sindical sostenen el principi federalista, és més per la ritual fidelitat a un programa que per l'impuls d'una convicció". D'això fa 66 anys i continuem exactament igual.

Comentaris

  1. Amb tota humilitat i amb l'atreviment que dóna la ignorància: Si no s'haguessin produït els dos tripartits i, per tant, CiU hagues governat ininterrompudament 30 anys, algú pot afirmar que el PSC hauría mai arribat a estar com està ara?

    ResponElimina
  2. (con)Federalisme si! Pero europeu! Aquesta gent que parla de federarse amb expanya es van deixar el cervell al 36. Dins d'europa com som amb paisos com holanda, dinamarca, austra. txequia no te cap sentit continuar lligats a aquest a l'estat garruloespanyol.

    ResponElimina
  3. Sí: la Catalunya unida sobre la qual es recolza el PSC no existeix. Per tant, el PSC va camí de deixar d'existir.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…