L'apartheid blanc-i-blau

Sant Pol de Mar
Són gent admirable. Tenaç fins al defalliment en les seves conviccions. S'han fet el propòsit d'arribar la temporada vinent als quaranta mil socis, una xifra realment espectacular. A l'abast de molt pocs equips a la Primera Divisió espanyola. I això té un mèrit extraordinari, especialment durant els darrers anys. Perquè conviure amb l'altre equip que dóna nom a la ciutat no és fàcil. Ni per a Barcelona ni per a Catalunya en general (felicitats, Sabadell!). Compartir l'espai amb l'equip més excels del món (i un dels millors, sinó el més gran de tota la història), mentre t'il·lusiones amb la lluita per arribar a jugar a Europa (quan va bé), amb un joc especulatiu, a base de batre el rècord d'equip amb més punts i menys gols, demostra una fermesa extraordinària.

Ara que en Daniel Sánchez-Llibre finalment ho deixa, em torna al pensament un clàssic. Fa alguns mesos, amb el victimisme habitual que ha caracteritzat el seu mandat, un dels seus delfins, l'independentista (crec) Joan Collet, cridat a jugar un paper de relleu en el futur del club, es referia al fet que els aficionats de l'espanyol viuen al seu propi país en un règim d'apartheid comunicatiu i social. A mi em sembla que, en aquest cas, el nom dificulta molt la cosa. Ells també tenen part de responsabilitat. Fa molts anys van decidir mantenir el nom del club, limitant-se a catalanitzar-ne la grafia. Era fàcil. Només calia adoptar la denominació de Nacional. Com el Nacional de Montevideo. Un nom que haurien pogut fer seu tant els espanyolistes espanyolistes com els espanyolistes catalanistes. I és que, mentre l'actual nom continuï i el país evolucioni cap a on va, la situació actual de rebuig capilar de molts no pot sinó anar en augment.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas