Ves al contingut principal

Relats de diumenge (X). Afers de família


Vic
Els dos germans de Can Sobis es disputaven per principi la gestió de l'esquifit patrimoni familiar. Com de feia molts anys no s'entenien, havien decidit que farien torns. En el darrer, el germà petit (abans més arrauxat) havia dilapidat a base de bé l'herència rebuda. De feia poc, el gran (amb tendència a jeure) n'havia pres el relleu, recuperant el comandament de la família exercit durant dècades. Si alguna cosa els havia dividit era la dependència dels de Ca Lispà. El germà arrauxat havia denunciat durant anys el fet que, feia molts temps, els haguessin pres bona part del seu patrimoni i ara els quedessin només les engrunes. A l'hora de la veritat (ai, l'amor), s'havia acabat casant amb una de les bessones de Ca Lispà. Quan a casa li havien recriminat, tot recordant els antics plets familiars, el fill petit havia confessat que es tractava d'un ardit per integrar una de les bessones a Can Sobis i aconseguir així recuperar el patrimoni perdut.

No cal dir-ho, el matrimoni havia acabat, després de set anys de convivència, com el rosari de l'aurora. Deien que havia estat resultat de la mort, al poc d'infantar, de l'únic fill de la parella. La majoria, però, pensaven que la raó fonamental era que la dona havia acabat comandant a casa, projectant-ne la llarga ombra dels de Ca Lispà. Tocat i enfonsat el fill abans arrauxat, amb les maletes de la seva dona a la porta, va ser quan el gran (tranquil de mena) va recuperar el control del masegat patrimoni familiar. Amb determinació, d'entrada, va anunciar un plet amb els de Ca Lispà per recuperar els béns perduts, fet que va emocionar des de l'avi fins als néts de la nissaga. A les poques setmanes, però, mentre el germà gran de Can Sobis, obsedit a redreçar l'economia familiar, controlava fins el moneder de les dones de la casa abans que sortissin a comprar, els rumors van començar a córrer pel mas. Els jornalers de la casa comentaven que algú havia vist l'hereu de Can Sobis flirtejant amb l'altra germana (cal dir-ho, encara més lletja que l'altra) de Ca Lispà. Que, de moment, no se savia si eren parella formal o no, però que la cosa podia anar endavant. I va ser aleshores, en certificar que la mateixa història començava de nou, quan els grans de Can Sobis van confirmar que, probablement, haurien d'esperar a una altra generació per recuperar el seu patrimoni.

Comentaris

  1. De tant en tant aquests relats de diumenge són genials. Felicitats!

    ResponElimina
  2. ...i a més, són polivalents! Poden valdre com a símbol d'això, d'exemple d'allò... etc!
    Aquestes entremaliadures literàries les hauràs de confessar algun dia d'on les treus... de dins o de fora...?

    Salutacions

    ResponElimina
  3. La frase del pi, sembla que si te una explicació i no és surrealista. El Monarca es referia a un "pepino", que es el nom vulgar amb el que es coneixen els obusos, a l'arma d'artilleria de l'Exèrcit Espanyol; on sembla que guarda grans amics. El que passa és que no va dir el que volia, donada la crisi dels cogombres, deguda al bacteri que encara estan investigant.

    ResponElimina
  4. Curiós, no? Aquesta mena de llenguatge a mi em resulta tant cavernari, de caserna militaresca entarenyinada, que ho trobo fora d'un món actual. En fi, la Camacho l'entendrà,no? Ella vé de les casernes de la Guàrdia Civil. El llenguatge els ha de ser coincident. Llenguatge i conceptes de vida.
    Misèries d'Espanya...!

    ResponElimina
  5. No és que sigui curiós, és que el Monarca des de ben jove ha viscut en un entorn casernari, on la gent de la caverna s'ha nodrit dels seus punts de vista i de la seva imatge del mal dit Imperi Espanyol. Si, aquell que es vanaglòria de "la Armada Invencible", que és la única força naval que és coneix, la qual no va guanyar mai cap batalla. És més, la primera vegada que es va estrenar, va ser destruïda.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…