Tots sou catalans



Comerç xinès (Sabadell)









Aquests dies he tornat a llegir algunes coses sobre el mestre Pau Casals, un dels grans personatges catalans del segle passat. Més enllà dels seus mèrits musicals, pels quals fou reconegut en vida com potser cap altre, cal recordar-lo com a bon patrici. Com a home solidari, resistent i difusor de la nostra causa en els temps més difícils. Des de l’exili. Fa més de deu anys, un dels seus nebots, en Carles Casals i Vidal, explicava en una carta a l’Avui, una anècdota que descriu perfectament la intel·ligència i el patriotisme del personatge. El juny de 1954, en acabar el cinquè Festival de Prada, el Consell General dels Pirineus Orientals organitzà un homenatge a Pau Casals a la capital del Rosselló. El mestre agraí els habituals discursos laudatoris de les autoritats rosselloneses. En cloure el seu propi discurs, però, afegí: “hi ha una cosa en què no estic conforme, és el desig que heu expressat que jo em trobi aquí, com si estigués a casa. I jo, aquí, no em trobo com si estigués a casa. Jo aquí soc a casa.”

Després d’aquesta postil·la, el mestre alçà la veu i lentament afirmà vehement, com faria anys després a la seu de Nacions Unides en una mítica al·locució que teniu penjada en aquest bloc, “Jo sóc català”. I dirigint-se a la presidència de l’acte, reblà: “vostès són catalans”; finalment, a tots els assistents: “tots som catalans”. Aquelles paraules van impactar el seu nebot. Retornats a Prada, el mestre va seure a la seva butaca favorita, on acostumava a reposar després dels grans esdeveniments. El nebot li preguntà aleshores: “tu creus que les autoritats eren catalanes?” Pau Casals li contestà ben ràpid, “ni un!”, però “precisament per això, ara tots ja saben que jo aquí estic més a casa que no pas ells”. Un testimoni patriòtic d’un home que concebia el seu propi país complet, sencer. Ara que al País Valencià i a les Illes Balears bufen temps tenebrosos. Una bona lliçó per als qui ens consta veure que hi ha lluita més enllà del Principat.

Comentaris

  1. Dir només que m'agrada, és molt poc. M'agrada, m'omple molt aquest editorial recordant aquest Mestre humà i musical com ens va ser Pau Casals. Hi ha l'anècdota que ens has brindat ara mateix, hi ha l'anècdota de les bicicletes, i altres que són de gran nivell humà. N'hi ha una, però, molt ignorada. És la seva amistat amb el Dr. Albert Schweitzer, i altres filòsofs de l'època. La sincronia d'ambdos amb en S. Bach. I, finalment, permeteu-me que us recordi un cèlebre i perdut concert -possiblement desat a la caixa forta de l'antiga Philips en forma de disc de pedra- d'ells dos al Palau de la Música Catalana interpretant ell el xel·lo i l'Albert l'orgue del Palau. Tots dos sols, a manera de gran divertimento.
    Han estat, son i seran dos grans Mestres de la música i l'esperit. Al cap i la fi, la música és el llenguatge de l'esperit.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas