Ves al contingut principal

Tots sou catalans



Comerç xinès (Sabadell)









Aquests dies he tornat a llegir algunes coses sobre el mestre Pau Casals, un dels grans personatges catalans del segle passat. Més enllà dels seus mèrits musicals, pels quals fou reconegut en vida com potser cap altre, cal recordar-lo com a bon patrici. Com a home solidari, resistent i difusor de la nostra causa en els temps més difícils. Des de l’exili. Fa més de deu anys, un dels seus nebots, en Carles Casals i Vidal, explicava en una carta a l’Avui, una anècdota que descriu perfectament la intel·ligència i el patriotisme del personatge. El juny de 1954, en acabar el cinquè Festival de Prada, el Consell General dels Pirineus Orientals organitzà un homenatge a Pau Casals a la capital del Rosselló. El mestre agraí els habituals discursos laudatoris de les autoritats rosselloneses. En cloure el seu propi discurs, però, afegí: “hi ha una cosa en què no estic conforme, és el desig que heu expressat que jo em trobi aquí, com si estigués a casa. I jo, aquí, no em trobo com si estigués a casa. Jo aquí soc a casa.”

Després d’aquesta postil·la, el mestre alçà la veu i lentament afirmà vehement, com faria anys després a la seu de Nacions Unides en una mítica al·locució que teniu penjada en aquest bloc, “Jo sóc català”. I dirigint-se a la presidència de l’acte, reblà: “vostès són catalans”; finalment, a tots els assistents: “tots som catalans”. Aquelles paraules van impactar el seu nebot. Retornats a Prada, el mestre va seure a la seva butaca favorita, on acostumava a reposar després dels grans esdeveniments. El nebot li preguntà aleshores: “tu creus que les autoritats eren catalanes?” Pau Casals li contestà ben ràpid, “ni un!”, però “precisament per això, ara tots ja saben que jo aquí estic més a casa que no pas ells”. Un testimoni patriòtic d’un home que concebia el seu propi país complet, sencer. Ara que al País Valencià i a les Illes Balears bufen temps tenebrosos. Una bona lliçó per als qui ens consta veure que hi ha lluita més enllà del Principat.

Comentaris

  1. Dir només que m'agrada, és molt poc. M'agrada, m'omple molt aquest editorial recordant aquest Mestre humà i musical com ens va ser Pau Casals. Hi ha l'anècdota que ens has brindat ara mateix, hi ha l'anècdota de les bicicletes, i altres que són de gran nivell humà. N'hi ha una, però, molt ignorada. És la seva amistat amb el Dr. Albert Schweitzer, i altres filòsofs de l'època. La sincronia d'ambdos amb en S. Bach. I, finalment, permeteu-me que us recordi un cèlebre i perdut concert -possiblement desat a la caixa forta de l'antiga Philips en forma de disc de pedra- d'ells dos al Palau de la Música Catalana interpretant ell el xel·lo i l'Albert l'orgue del Palau. Tots dos sols, a manera de gran divertimento.
    Han estat, son i seran dos grans Mestres de la música i l'esperit. Al cap i la fi, la música és el llenguatge de l'esperit.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…