Ves al contingut principal

Tranquils, cal demanar permís

Betrèn (Vall d'Aran)










El Tribunal Constitucional ha aixecat el veto a la Llei de Consultes a l'espera d'una sentència definitiva. Diu que no cal patir (els espanyols) que segons la nostra mateixa llei dogal (entre d'altres, obra dels independentistes d'ERC), que deriva del nostre Estatutet dogal (aquell que van recolzar els independentistes de CiU), en tot cas, per convocar un referèndum cal demanar l'autorització de l'amo. Cap problema, doncs. Abans o després de la sentència és clar que mai es podrà celebrar un referèndum sobre el pacte fiscal. Com diria la meva dona, lo saben los chinos. Això, que ho sap tothom i es profecia, ara el Tribunal Constitucional ho certifica. Aquest estat de coses coincideix amb el rebrot dels indignats, que insisteixen a portar la seva indignació en un camí paral·lel al de l'històric català emprenyat. Que el 15-M mai no toqui amb el 10-J. Dues indignacions que, sospitosament, molt sospitosament, mai convergeixen.

Perquè, per pura lògica de proximitat i de jerarquia, després d'indignar-se (encalçar-lo i fustigar-lo fins a passar-se de la ratlla) amb el poder (!?) autonòmic i abans de fer-ho amb el sistema global, per pura lògica, caldria indignar-se també amb Espanya. Però, no. El senyor Rangel encara no s'ha assabentat que hi ha indignats a Barcelona. I, entretant, el nostre Gran Timoner afirma que no existeixen dreceres per sortir de la crisi. Entre pacte i pacte amb el Partit Popular, el Molt Honorable hauria d'aixecar-se de la taula i fer números. I tant que hi ha drecera. Una drecera enorme, una autopista (que som catalans) de quatre carrils: acabar, d'una vegada, amb l'espoli fiscal que els espanyols ens apliquen. Però d'això, pel que sembla, ara no toca parlar. Ni per al Govern de Catalunya ni per als indignats. Ens correspon continuar esperant a que el calendari doni la victòria final a la dreta espanyola i aquesta (amb el suport entusiasta del PSOE) ens denegui el dret a preguntar-nos res en forma de referèndum. I la indignació continuarà creixent.

Comentaris

  1. Sí.
    En Mas, o no té imaginació (que no m'ho crec), o és totalment seguidor de la inèrcia de l'economia especuladora (crisi actual), i del PP (se me'n fot Catalunya en tal de manar jo). D'això, sí que m'ho crec.
    No em preocupa ser de dretes o d'esquerres. Aquestes, són malalties que cal assumir, com l'encostipat. El que m'emprenya és el seguidisme amb qui saps, i ell ho sap del cert, que et porta a la ruïna, al suïcidi, a la forca.

    Cal plantar cara, i per això,
    EMPRENYATS i INDIGNATS, tots de Catalunya, tots el 10 de juliol cap a la plaça del llàpiç (de Barcelona)!!
    A veure si sumem prou quantitat que els faci tremolar d'una vegada!!

    ResponElimina
  2. La manifestació és el #9juliol, Ramon Llull. Segur que ha estat un petit lapsus.
    Granollacs, respecte de les movilitzacions dels "indignats", sinó l'has llegit és molt recomanable el post
    http://www.saboteamos.info/2011/06/16/acampada-sol-%C2%BFque-ha-sido-realmente-%C2%BFspanish-revolution-o-spanish-experiment/
    Un nucli dur de "comunicació interna" que fa i desfà s'avé molt amb el desconcert dels indignats catalans que votaven un i altre cop per l'autodeterminació... Sense que acabi apareguent als documents "consensuats"

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…