Un any després de l'autonomicidi

Avui fa tot just dotze mesos, després d'arrossegar-se penosament durant més de trenta anys, el Tribunal Constitucional espanyol, interpretant els sentiments del poble (veí) i aplicant fidelment les instruccions de l'advocat de l'Estat enviat pel govern socialista amic, va assassinar finalment l'Estatutet de la Moncloa. És a dir, va posar punt i final a les esperances que l'autonomisme aportés alguna cosa més als catalans que pura misèria. Permeteu-me l'humor fàcil: pocs dies més tard, varem sortir al Passeig de Gràcia per no acabar com Grècia. Un any després, tot continua exactament igual. El règim de gestió autonomista és d'un valor tan ínfim que en dotze mesos els nostres polítics no han necessitat gaire esforç per ignorar la seva defunció i fer veure que no passa res. Que el país té altres necessitats més urgents que la sobirania pròpia. No els ha costat gens subvertir el veritable debat sobre les causes de la decadència del nostre país.

L'autonomisme moribund es tradueix avui, dotze mesos després, enmig d'un atur juvenil estratosfèric i d'uns índexs de pobresa que fan créixer les llistes de Càritas (són només dos apunts), en més i més espoli econòmic. Totes les iniciatives per denunciar-lo semblen balderes. Ara, les prioritats són l'estalvi per a alguns i la reforma inconcreta del sistema polític per als altres. No pas la sobirania. L'objectiu de la gran manifestació d'ara fa un any ha estat tancat a pany i forrellat en el bagul dels records. Un autèntic aiguabarreig a dreta i esquerra: no cal que ens indignem amb l'espoliador, simplement, cal que l'escollim en llistes obertes amb la responsabilitat de saber que hem de posar tots una mica de la nostra part per sortir de la crisi. Quins pebrots. Si no hi esteu d'acord. Si penseu que l'objectiu d'ara fa un any continua essent el mateix. Si creieu que sense Estat propi no hi ha sortida, sortiu als carrers de Barcelona el proper dissabte 9 de juliol a les sis de la tarda. Potser no serem gaires però entre tots mantindrem la flama. I direm, aquí estem, la lluita continua.

P.S. Eslovènia compleix vint anys d'independència: 8,5% d'atur.

Comentaris

  1. Recomano vivament que llegiu l'editorial d'avui a Vilaweb. Explica de forma clara i detallada la independència d'Eslovènia avui fa vint anys.

    ResponElimina
  2. L'Eslovènia inviable... Mentrestant, els espanyols llencen totes unes instal·lacions que costen cada dia 18.000 €. Quantes coses no faria jo amb tot aquest diner (nostre llençat!) Per no haver, no hi havia ni estudi de rendibilitat. És clar que ni falta els fa! Ja ho va dir no sé quin inútil del mal estat espanyol: Si no sirve, se para y listos.

    No hi ha manera de denunciar-ho a UE, a tot el món? No m'ho puc creure. Espero que amb totes aquelles meravelles que ens deparen, aquest 9 de juliol també sigui ben sonat, o més encara.

    ResponElimina
  3. Moisès (política colonial)28 de juny de 2011 a les 22:26

    Deixeu-vos estar de romanços, això passa perquè una majoria de població catalana n'és complice, entre menfotistes i col.laboradors és el que tenim.
    Jo no estic en atur, potser hauríem de preguntar als milers de joves aturats perquè no volem veure la realitat de cara ?
    Tothom sap lo de l'espoli, perquè hi ha tanta gent que xiula, o que hi col.labora directament ?
    No és un problema de Catalunya contra Espanya, és un problema d'una Catalunya contra una altra.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)