Ves al contingut principal

Vénen programats de sèrie


Platja de Sant Pol de Mar









L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de poder comentar-ho amb en Jaume Mateu, president de l'Obra Cultural Balear. Home de fermes conviccions i tracte afable, al qual se li ha girat una autèntica feinada, després de la victòria de la versió més ultradretana del PP que les Illes han viscut des de fa trenta-dos anys. I és que, encara avui, els parlants de la nostra llengua s'enfronten a una mentalitat d'inferioritat, diglòssica, absolutament interioritzada. No és només que els grans, que ens hem educat com ens hem educat o procedim d'on procedim, ens passem a la llengua dels altres, amb armes i bagatges, sempre que convingui. És que transmetem aquest mateix acovardiment a les futures generacions. I els parlants d'espanyol fan exactament el mateix, però en sentit estrictament contrari.

Així ho he vist amb els meus fills, fins i tot de ben petits. Com sabeu, van a l'escola que ens va imposar el Departament d'Ensenyament, on el públic és abrumadorament espanyol, d'origen i de mentalitat. Se suposa que, amb els nostres fills com a carn de canó, hem de col·laborar a integrar els nens nascuts de pares d'altres procedències territorials o mentals. Estaria bé, en un món feliç, si no fos perquè percebem cada dia que són els nostres els que es desintegren. Hi ha companys seus que són absolutament incapaços de pronunciar ni una paraula en la llengua del país. Porten anys escolaritzats amb els nostres. Han assistit a les mateixes classes. Han tingut els mateixos mestres. Han vist els mateixos bits. Tot, se suposa, en català. Però entre ells s'utilitza sempre i només l'espanyol. Perquè uns no canvien mai de llengua i els altres sí. De res no serveix explicar als meus fills que els entendran perfectament si continuen parlant-los en català. I és que un acaba arribant a la conclusió que, pel que fa a l'esperit de dominació, els espanyols vénen programats de sèrie.

Comentaris

  1. En la lluita per la independència -i quan aquesta arribi, també- caldrà comptar amb un percentatge de la població del principat obertament unionista. No és fàcil xifrar-ho, ja que no es pot establir una relació directa entre hispanofon i unionisme. És notori que una part de connacionals d'expressió espanyola secundaran la independència, de la mateixa manera que una part -més aviat petita però significativament influent- de catalans de soca-rel volen seguir dominats per Espanya.
    En tot cas, és un factor gens menyspreable l'existència d'aquesta bossa unionista amb la que cal comptar. És la "motxilla" que haurem de traginar.

    ResponElimina
  2. Serà qüestió de tornar-hi el 10 de juliol vinent a fer una mani encara més gran. Caldrà deixar clar que els okupes de Catalunya són els qui parlen castellà, saquejen i traeixen les pròpies lleis de Catalunya. Això mentre no estiguem alliberats del mal estat espanyol.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.