Ves al contingut principal

Blanco i en botella

Ajuntament d'Arnes









Aquesta expressió del meu cunyat em ve perfecta per a l'apunt d'avui. L'escric encara commocionat. Hauríeu d'haver vist la cara de la meva dona en sentir les paraules del barrut ministre socialista espanyol José Blanco. Ja sabeu, del govern amic. "Haurem de començar a fer estudis econòmics". In-cre-ï-ble. L'encarregat de les infraestructures del Regne d'Espanya diu que, a partir d'ara, faran prospeccions de mercat i càlculs de costos abans d'emprendre una obra pública de transport. Com qui passava per allà. Com si no fos el responsable d'anys i panys d'orgia en la despesa pública al servei dels sagrats objectius ideològics del nacionalisme espanyol. Ves per on, la crisi econòmica té algun aspecte positiu: s'ha acabat la tonteria, l'emperador es queda en pilotes i les directrius polítiques de centralització que han dictat fins ara la construcció d'una xarxa radial a major glòria de la capital són finalment reconegudes pels seus perpetradors.

El ministre Blanco, en un minut, ha donat testimoni de la veracitat de la tesi que des de fa mesos en Germà Bel ens explica amb tanta solvència per escrit i a la ràdio. El que va dir ahir tot seguit, però, és preocupant. Molt preocupant. Esfereïdor. Primer, perquè atribueix el nivell de despesa mantingut fins ara, en exclusiva, als ajuts europeus. Com si l'espoli de dimensiones desconegudes al món que ens apliquen (als Països Catalans) no hi tingués res a veure. En segon lloc, perquè apunta a la necessitat d'apujar els impostos per poder mantenir les infraestructures i fer-ne de noves, ara sí, rendibles. És a dir, que no només no reconeixen la nostra contribució forçada feta fins ara, sinó que ens avisen que en l'immediat futur, per via fiscal, haurem d'augmentar-la. Més clar, impossible. Blanco i en botella.

Comentaris

  1. Cada cop em penso possar menys pedres al fetge ni sulfurar-me con feia. De mi no depén jo ja n'estic de convençut, es tracta de que s'autoconvencin en la voluntat de canvi els de la catalunya profunda. Els catalans som el que votem

    ResponElimina
  2. Correcció anònima a l'anònim.

    ON DIU:
    "Els catalans som el que votem"
    POTSER DIRÍEM:
    "Els espanyols residents a Catalunya són el que voten, és a dir, espanyols. Més de la meitat d'aquests votants són dones sotmeses als impulsos hormonals i intel·lectuals amb què la natura els ha donat forma i fons."

    Jo sóc catalana i mai no penso pas què més puc ser, després d'haver-me pres la molèstia de néixer.

    KESE'NVAGIN, OI?

    ResponElimina
  3. És normal que no tinguin en compte els diners que treuen de Catalunya. Per a ells no som res més que una regió sense més. Un lloc d'on treure diners i res mes

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…