Ves al contingut principal

Cadascú tria el seu bàndol i els seus herois

S'Agaró
Ha mort en Carles Sentís als noranta-nou anys. Ironies del destí, un 19 de juliol, setanta-cinc anys després. Podríem recordar-lo amb el seu cèlebre article "Finis Catalonie" publicat a La Vanguardia el febrer de 1939, només uns dies després d'entrar a Barcelona amb la pistola al cintó, on despatxava els clarobscurs de la Catalunya republicana amb un subtítol ofensiu, bastard i simplificador: "El fin de una película de gangsters, simplemente". Cadascú tria els seu bàndol i els seus herois. I avui, per comentar el seu traspàs, us parlaré d'un altre home, a diferència d'ell, absolutament desconegut, símbol de molts d'altres. Francesc Ribó va néixer a un poble de la Segarra el 1909, estudià a l'Escola Normal a Barcelona i guanyà el títol de mestre el 1927. Seguí els ensenyaments de l'il·lustre pedagog Herminio Almendros a la primera Universitat Autònoma i féu amistat amb el gran filòsof Ferrater Móra. El 1934 s'incorporà al Grup Escolar Ramon Llull de Barcelona fins al moment en el qual fou cridat a files, pel novembre de 1936. La guerra fou per a ell el mateix infern que patiren milers i milers de joves.

En acabar el conflicte, les autoritats del nou règim el sotmeteren a depuració i el sancionaren tot acusant-lo d'ateisme, de defensar idees esquerranoses i d'haver tingut afiliació sindical. El càstig fou de cinc anys de suspensió de feina i sou i altres cinc d'exili fora de Catalunya. El 1944, Francesc Ribó, segur de no voler contribuir a difondre en l'ensenyament els principis del nou règim, rebutjà formalment el seu destí com a mestre a l'Escola Nacional de Torroella de Montgrí i abandonà, amb llàgrimes als ulls, la professió que havia exercit tota la vida i amb la qual havia somiat des de petit. Es dedicà durant anys a vendre mel i més tard entrà a treballar als Laboratoris Viñas de Barcelona, sempre amb les seqüeles de la guerra marcades al cor. Avui, el dia en què Carles Sentís ha mort, no puc sinó recordar Francesc Ribó com a símbol de tots aquells que, dins i fora del país, van pronunciar un no rotund a col·laborar amb el franquisme triomfant dels anys més negres, arriscant la seva pell i sacrificant les seves il·lusions. Cadascú tria el seu bàndol i els seus herois. El vetllaran també al Palau de la Generalitat?

Comentaris

  1. A casa meva, els meus pares es van conèixer per la repressió que van rebre per part franquista, es clar. De les dues famílies, no en va quedar ningú sense depurar. Inhabilitats per exercir les seves professions, etc. La bestiesa va ser haver d'esmorzar jo més d'una vegada amb en Sentís. Aquest home, molt culte, era un gran navegant de la conversa. Sabia desviar qualsevol entrebanc. No sé si és gaire encertat o no, però sempre m'ha recordat en Josep Pla. Navegants de dia i de nit...

    ResponElimina
  2. Ramon Barnils va parlar de Carles Sentís en tres interessants articles publicats el gener de 1994 a la revista El Temps:

    http://www.contrastant.net/hemeroteca/barnils/500.htm

    http://www.contrastant.net/hemeroteca/barnils/501.htm

    http://www.contrastant.net/hemeroteca/barnils/502.htm

    ResponElimina
  3. Impagable:

    http://www.vilaweb.cat/editorial/3912053/mort-gran-periodista.html

    ResponElimina
  4. Article censurat a Nació Digital
    http://xavierborras.blogspot.com/2011/07/carlos-sentis-lespion-de-franco-mor-als.html

    ResponElimina
  5. No estic d'acord en que cadascú va triar el seu bàndol. A molts els hi van empènyer. Parlo dels milers de persones que van patir la revolució, perseguits simplement per no donar-hi suport o per les seves creences religioses.
    La Catalunya de la revolució va ser una Catalunya de gàngsters, això és ben cert i en Companys no va fer res per aturar-ho.

    ResponElimina
  6. Aquell matí del 39 el Sentís es va aixecar, es va rentar la cara amb i va netejar les botes. Va despenjar l'uniforme de la paret i se'l va posar. L'uniforme de feixista amb el que va entrar a Barcelona aixecant el braç i cridant visques a Espanya i a Franco.

    Aquella nit deuria brindar amb la resta de soldats feixistes, rient i cofoi. Els mateixos soldats que al cap de pocs dies fusellarien, depurarien i exiliarien moltes dels nostres avis i avies. Els que es van volder quedar fins al final. No eren de la FAI ni comunistes ni feixistes, eren només catalans.

    Ells van sobreviure a la guerra i al genocidi, van continuar parlant en català als seus fills, que el parlarien als seus nets. Ells van mantenir viva Catalunya durant la dictadura.

    El Carlos Sentís, en canvi, va ser dels que van començar la guerra, dels que van despreciar la nostra democràcia i van voler eliminar el nostre poble.

    M'és igual el que va fer després, si escribia millor o pitjor o els amics que tenia. Sempre va ser un feixista i va morir sense, mai, demanar perdò o arrepentir-se del seu passat. Va morir com a feixista.

    Escupo a la seva tomba i a la de tots els fillsdeputa com ell.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…